L'HORROR SOBRENATURAL EN LA LITERATURA
(1927)

H. P. Lovecraft

Editorial:
Laertes
(2019)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 94

Pàgines: 238

Traductor:
Jordi Llavoré

Aquest setembre sembla un mes dedicat a Lovecraft. Deixant de banda les adaptacions televisives he llegit diverses obres que poc o molt toquen de prop a l’autor de Providence —aviat en parlaré— però especialment cal destacar-ne una i és sobretot perquè en aquest cas la va escriure ell mateix: H. P. Lovecraft.

Alguns sabeu que la meva entrada al mon de Lovecraft va ser una mica per la porta del darrera, a través del joc de rol ambientat en els seus mites, més tard van venir els contes dels mites de Cthulhu i alguna que altra novel·la però mai m’havia posat amb una obra com aquesta, un assaig —molt conegut i respectat— escrit al 1927 (d’aquí no res podrem celebrar-ne el centenari) que repassava metòdica i disciplinadament la literatura de terror i la seva evolució fins aleshores. Parlo de L’horror sobrenatural en la literatura, publicat per primer cop al català l’any passat per Laertes i traduït de forma impecable pe Jordi Llavoré. Haig de dir que és un assaig ple d’idees i de continguts que m’han portat més que mai a citar parts del text del que estic parlant perquè ho he trobat especialment estimulant.

Abans d’introduir-nos a la ment de Lovecraft i del que ell entenia per literatura de l’horror, Jordi Llavoré ens regala un extens pròleg que repassa tan la seva vida com les seves inquietuds. Per a un servidor que no és excepcionalment llegit en l’autor, complementa de manera perfecta el que coneixia de la seva vida a través d’obres biogràfiques com H. P Lovecraft, el escritor de las tinieblas o d’altres de plena ficció — però on s’hi barrejaven també fets reals— també protagonitzades per l’autor de Providence com la divertida Los nombres muertos de Jesús Cañadas.  Aquest breu preàmbul de Llavoré es complementa detallant de forma molt acurada totes les traduccions que ha tingut Lovecraft en llengua catalana. Fins i tot amb exemples d'aportacions d'autors locals. Un pròleg indispensable que ens acosta la figura de l’autor.

Howard Phillips Lovecraft fou un erudit en la literatura de l’estranyesa — com li agradava anomenar-la a ell—. Devorava tot el que li venia a les mans i realment va assolir una sapiència increïble sobre autors, corrents literàries i literatura estranya que s’escrivia dins el món anglosaxó, alemany i francès. Lovecraft va voler treballar sempre sobre la por al desconegut i aquest assaig és una base imprescindible per a qualsevol que vulgui aprofundir en la psicologia de la del terror sobrenatural. Heus aquí tota una definició molt acurada sobre el concepte de la por que assetja a la humanitat des de temps immemorials:

(...) “Quan a aquesta sensació de temor i maldat s’hi afegeix la inevitable fascinació de l’astorament i la curiositat, sorgeix una combinació d’emoció intensa i provocació imaginativa, la vitalitat de la qual ha de perdurar forçosament tant com la mateixa raça humana.” (...)

Les arrels de la literatura de l'estranyesa, la superstició, la religió, la novel·la gòtica... son elements que fonamenten la fascinació que la humanitat sent per allò que ens provoca terror i Lovecraft ho analitza profundament a través de l’estudi de les obres que el van precedir (i de les que es va òbviament influenciar).

Poc a poc, a mesura que avancem en l’assaig, comprovem les dèries i les fòbies que Lovecraft posseïa i que ens trasllada en els seus comentaris. Per exemple, no suportava les explicacions racionals al final dels contes que havien estat construint un caràcter estrany o fantàstic (en això, ell i jo estem d’acord) trencant tota visió pertorbadora amb aclariments innecessaris que atorguen un aire de realisme a l’obra. Detestava també el romanticisme immadur i les pseudociències com l’ocultisme. En definitiva apostava perquè una obra estigués fonamentada per les pors irracionals del fantàstic o de l’horror còsmic però que no esdevinguessin enganyifes en forma de malson o bogeries.

Descobrirem a escriptors que Lovecraft admirava i a altres que detestava. Realitzà una anàlisi força subjectiva sobre les obres i autors que el van precedir i comprovem —a través de les notes de Jordi Llavoré— com alguns el van influenciar amb personatges o situacions d'horror. Les descripcions acuradíssimes de les tècniques emprades —per bé o per mal— per aquests escriptors son el seu cavall de batalla en aquest assaig. Lovecraft tenia un do especial col·locant adjectius lloables o denigrants segons el cas per definir si una obra passava el seu particular cribratge. Heus aquí un exemple:

“ (...) Està narrada d’una forma bastant maldestra (...) Per desgràcia es veu afectada per la seva penosa verbositat, les seves repeticions contínues,  el seu artificial sentimentalisme romàntic, nauseabund i embafador, i pel seu intent de llenguatge arcaic que resulta encara més grotesc i absurd (...)”.

Però també destacava els llibres que creia eren interessants i els que esdevenien passables i ressaltava als autors que segons ell mereixen un altar dins aquesta literatura de l’estranyesa. Per exemple, dedica tot un capítol a Edgar Allan Poe, molt influent a la seva obra.

“(...) Poe va fer allò que ningú havia fet ni podia haver fet, i és a ell a qui li devem la història de terror moderna en el seu estat definitiu i perfeccionat. Abans de Poe, la major part dels escriptors de l’estranyesa havien treballat en gran mesura a cegues. Ho feien sense comprendre les bases psicològiques de l’atractiu del terror i desbordats per una major o menor conformitat en certes convencions literàries sense sentit com ara el final feliç, la virtut recompensada (...)”.

I més encara:

“(...) aquests contes concedeixen a Poe un lloc inexpugnable i permanent com a deïtat i fundador de tota narrativa diabòlica moderna. (...)”

De les obres analitzades, en destaca escenes concretes de terror que creu superlatives, algunes de les quals va adoptar sovint ell mateix posteriorment, quasi fent-ne un cànon. Literalment Lovecraft va seguir durant tota la seva carrera com a escriptor de terror aquesta consigna que es fa plenament evident en qualsevol conte o novel·la seva:

“(...) Se suggereix només allò que cal i no se’ns diu res més que allò necessari. (...)”.

Podem entrellucar a autors que han influït significativament en la seva obra (i que Jordi Llavoré s'encarrega de recordar-nos) a part del mateix Poe, especialment Chambers i posteriorment Clark Ashton Smith) que també va col·laborar mes tard amb els mites de Cthulhu.

És també molt interessant saber, gràcies a aquest assaig, com veia a autors com H. G. Wells que cultivaven més la ciència-ficció i ara em pregunto quina seria la seva opinió sobre escriptors més contemporanis com King, Jackson, Matheson etc. Estic convençut que els seus comentaris serien enriquidors en qualsevol sentit.  Aquesta “ nova escola” — com la bateja Lovecraft— començava a canviar les bases de la literatura de l’estranyesa perquè abordava temes nous i sobretot finalitats diferents: Trames que no perseguien tan produir desassossec sinó obrir la ment a noves possibilitats. En aquesta cita comprovem que Lovecraft hi veu futur en aquesta ciència-ficció incipient:

“(...) De fet podem dir que aquesta escola encara perviu. Hi pertanyen, sense cap tipus de dubte, els contes d’horror contemporanis nostres més centrats en successos que no en els detalls ambientals, que aborden l’intel·lecte que no pas la imaginació impressionista, que conreen un glamour lúcid en comptes d’una tensió maligna o  de la versemblança psicològica, i que prenen partit clarament en favor de la humanitat i el seu benestar. Aquesta literatura té una força innegable  pel seu “element humà”, atrau a un públic més ampli que no pas el malson artístic (...)”

Més curiós i interessant encara, és el fet que Lovecraft es queixés del poc reconeixement que hi havia a l’època sobre la literatura de terror, tot i que la societat va anar poc a poc canviant la mentalitat. És aquesta una lluita que encara tenim ara, per exemple, amb la ciència-ficció?

“(...) Pels qui gaudeixen especulant sobre el futur, el conte de terror sobrenatural proporciona un camp interessant. Combatut per una onada creixent de realisme empipador, cínica petulància i desencant sofisticat, el terror sobrenatural, compta no obstant,  amb l’estímul d’una corrent paral·lela creixent (...) de la meravella i la fantasia provinent de l’augment de perspectives i la ruptura de barreres que la ciència moderna ens ha proporcionat amb la química intra-atòmica, els avenços astrofísics, les teories de la relativitat i les investigacions en biologia i pensament humà. (...) avui hi ha més simpatia per la literatura de l’estranyesa que trenta anys enrere (...)”.

Lovecraft va tenir una curiositat sana per la ciència i pels nous descobriments i això complementava la seva visió en molts relats. Això em porta a destacar també els dos articles finals que component aquest assaig:  El primer, "Notes sobre l'escriptura de ficció de l'estranyesa" és un resum de les tècniques emprades per l’autor per escriure els seus contes i on recalca com descriure i expressar incomoditat en els relats de terror;  i el segon: "Algunes notes sobre ficció interplanetària" tracta sobre la ciència-ficció, una branca de la literatura de l’estranyesa que començava a florir en aquell final de dècada dels anys vint als Estats Units i com Lovecraft defensa aferrissadament la qualitat artística de les novel·les “series” del gènere per sobre les històries menys literàries publicades en revistes pulp. El que no va saber veure és que precisament el pulp va acostar la ciència-ficció al gran públic i la va popularitzar.

“(...) Cal recordar que qualsevol violació del que coneixem com a llei natural és en sí mateixa molt més tremenda que qualsevol altre succés o sensació que pugui afectar a l’ésser humà. Per tant, en un relat que tracti d’una cosa així, no podem esperar crear cap sensació de vida o il·lusió de realitat si tractem el prodigi de passada i els personatges es mouen per motivacions ordinàries. Els personatges, tot i que han de ser naturals,  haurien d’estar subordinats a la meravella central al voltant de la qual s’agrupen. El veritable “heroi” d’un conte meravellós no és cap ésser humà, sinó senzillament un conjunt de fenòmens. (...)”

A L’horror sobrenatural en la literatura hi trobarem desenes d’obres destacades per Lovecraft, amb comentaris mordaços i efectius però sempre seguint una metodologia, un orde per instruir-nos sobre com s’origina la literatura de l’estranyesa i quines branques, modes i camins segueix fins a començaments del s. XX. És tot un plaer llegir aquest assaig i comprovar l’erudició del que per molts esdevindria un autèntic mestre del terror sobrenatural i en especial de l’horror còsmic

Fora de l’assaig, hagués estat bé un petit compendi, un resum dels autors que Lovecraft creia mes interessants en aquest assaig per cada època tractada perquè per un servidor, la immensa majoria d’ells eren desconeguts i les idees i aportacions que varen fer per consolidar aquesta literatura de l’estranyesa van ser memorables.

Un assaig, doncs, embrionari sobre el gènere de l’horror, que per una banda aflora les inquietuds d’un Lovecraft que en aquell temps estava en plenitud de la seva carrera — tot i que no li fou reconeguda en vida— però que expressa idees i tècniques que encara ara, més de noranta anys després de la seva publicació, són totalment vàlides.

No us el perdeu, tant els fans de l’autor, com els escriptors que voleu aprofundir en l’horror literari.

Eloi Puig
24/09/2020