INQUIETANÇA
(2014)

Arcadi Vilert

Editorial:
Voliana Edicions
(2014)

Col.lecció:
Retorn a Sol

Núm: 5

Pàgines: 318

És si més no curiós que Arcadi Vilert, un autor que segons les seves pròpies paraules mai s’havia interessat el més mínim per la ciència-ficció, hagi escrit precisament la seva primera obra literària enfocada al 100% en aquest gènere. Així tal qual ho va comentar a la passada Ter-Cat (Tertúlies Catalanes de ciència-ficció, fantasia i terror) que es van dur a terme a Cambrils (Baix Camp) ara fa uns mesos. I és que Vilert, enginyer de professió, sempre havia escrit textos divulgatius, assaigs etc, fins que en algun moment indeterminat la ciència-ficció va trucar a la seva porta, sembla que per quedar-s’hi. I benvinguda sigui!

El que és cert és que l’antologia que ens presenta Voliana Edicions tracta temes de la ciència-ficció amb elements propis del gènere molt referencials: Contactes extraterrestres, telepatia, nous ginys científics i fins i tot s’endinsa en punts que s’acosten al fantàstic. Una antologia molt digna d’un autor fins ara desconegut de la qual hi ha molts punts a comentar, la majoria positius donat l’elevat rol especulador que l’autor imposa en la majoria dels relats. Com a contrapartida hi ha un detall que m’ha arrufat el nas: La poca concreció final d’alguns relats que semblen moure’s entre el gènere fantàstic i la realitat i que l’autor no ha volgut deixar del tot clar, com és el cas de “Quatre-cents cinquanta-nou” i “La dama fosca”.

El recull no comença especialment fort. “El cor de la crisàlide” no és ni de bon tros el millor conte per començar l’antologia doncs tot i la premissa interessant que ens proposa, el desenvolupament no ha estat a l’alçada. Els diàlegs són freds, anodins i repercuteixen molt en la història. Aquesta ens explica com una noia de passat misteriós és portada a un complex mèdic on li desvetllaran els seus orígens. Final correcte però una història manca de frescor i naturalitat.

En canvi, el següent conte em va entusiasmar, no sols per la millora del nivell literari, sinó per la intriga que desprèn en tot moment. Parlo de “Quatre-cents cinquanta-nou”. L’excel·lent començament i desenvolupament del relat ens atrapa des del primer moment. Molt atractiu i intrigant. Un relat que combina dos temps: El present on un astronauta sembla recuperar-se d’un accident sense saber on és; i el passat on es rememoren les darreres hores abans de l’incident. Té un aire especulatiu i misteriós alhora. Genial. El final però no m’ha quadrat. Massa ambigu pel meu gust.

“La dona fosca” és un altre conte on el final és mediocre mentre que el plantejament i la història són més que interessants. Diàlegs molt fluïts i versemblants, dels millors que podem trobar a Inquietança. Un home, begut, intenta suïcidar-se quan se li apareix una visió d’una dona que li replanteja molts aspectes de sí mateix que no havia tingut en compte. La conversa entre ells dos és el motor d’una història hipnòtica i molt treballada però que també pateix d’un final poc digne, massa ancorat a la lògica i la crua realitat.

“El fòssil” és un relat correcte amb tocs hard sobre una investigació científica a Venus. Un conte que es sustenta pel descobriment que es du a terme a les darrers pàgines. Com deia, ben portat però amb final un pèl insípid.

Arribem a una de les aportacions més originals d’Arcadi Vilert: “Ona curta, ona llarga” o com mirar de capturar terroristes a través d’un mètode científic basat en la cromatografia. Una premissa innovadora i valenta que no s’acaba de concretar del tot en el relat doncs a vegades resulta confós per la diversitat de personatges i la poca informació al respecte de la trama. Tot i així, una molt bona aportació especulativa a l’antologia.

A “El bitllet era d’anar i tornar”, Vilert ens torna a traslladar a un experiment científic, en aquest cas que vol rescatar fragments de la memòria d’una persona que poden ser vitals per patentar un producte a l’actualitat. Una obra, aquest cop molt ben finalitzada, amb clatellada final d’aquelles que no t’esperes. Molt bé.

El relat “Quarck i Gluck” ja el coneixia. Vaig ser part del jurat que va seleccionar-lo per aparèixer a la revista Catarsi 12, l’any 2013. És un conte que des del primer moment em va atreure moltíssim: En primer lloc per un escenari molt significatiu: Un nau d’exploració que llança una sonda a un planeta gasós a fi de cercar dades que permetin esbrinar més sobre l’esmentat astre. Dos astronautes que fa mesos que són fora de casa i un misteri que es va obrint pas a poc a poc a mesura que avancen les pàgines i que ens llança un missatge especulatiu increïble. En segon lloc pels bons diàlegs, per la relació entre els dos protagonistes que flueix amb naturalitat; i finalment també, per recordar-me un dels grans clàssics de la ciència-ficció d’Stanislaw Lem. Un molt bon conte que es mereix estar dat de tot en la present antologia.

“Els herois de la nit espessa” – que ja havia llegit en algun lloc prèviament- és una aproximació més al camp del fantàstic, encara que això no es desvetlla de bon començament. Un altre cop l’escenari és part intrínseca de la trama. En aquest cas un tuguri de mala mort on una nit hi convergeixen diferents personatges desgraciats amb els ànims per terra i on interactuen entre ells de forma molt especial. Força interessant.

També les històries amb aires distòpics tenen cabuda a Inquietança. “Ella, la poma i la serp” és una revisió, una metàfora sobre el pecat capital de la nostra tradició judeocristiana. El conte està portat amb força compte, tractant i esquivant diferents aspectes de forma subtil. Crec que dóna per una història més llarga. Distopia en un món idíl·lic. Una incongruència que l’autor s’encarrega d’esquinçar. Molt lloable.

Inquietança m’ha deixat un bon gust de boca. No per què els seus contes m’inquietessin massa – potser a excepció d’un parell d’ells- sinó perquè Vilert demostra una gran capacitat de tractar i aprofundir en molts temes diferents a cada relat, aconseguint un equilibri quasi perfecte. Cert és que alguns dels relats podrien assolir l’excel·lència sense aquell efecte d’història oberta; també cal afegir que en alguns casos es noten diàlegs o personatges poc desenvolupats – especialment el primer conte- però la sensació general és més que positiva i només puc que felicitar a l’autor.

Espero continuar llegint-lo.

Eloi Puig, 05/03/2015

Ressenya publicada originariament a www.fantastik.cat