LA INSURRECCIÓN
DE ROSALERA
The Rosewater Insurrection
(2019)

Tade Thompson

Editorial:
Alianza Editorial
(2020)

Col.lecció:
Runas

Núm: ---

Pàgines: 400

Serie:
Trilogía del Ajenjo/ 2

Traductor:
Raúl García Campos

Novel·les
relacionades:
Rosalera

La redención
de Rosalera

Fa tot just un any i mig penjava la ressenya de la novel·la Rosalera, la primera de l’anomenada Wormwood Trilogy, una agosarada trama sobre una peculiar invasió extraterrestre que es produeix a l’Àfrica en un futur proper. Tade Thomson, a qui també coneixem a casa nostra gràcies a Els assassinats de la Molly Southbourne, és un escriptor brillant que ha sabut potenciar encara més aquella premissa inicial i ens proposa una aventura més dinàmica i tensa en aquesta segona part titulada La insurreción de Rosalera — també traduïda per Raúl García Campos—. Una continuació que resulta una bona combinació entre la crua realitat de la Nigèria futurista i una invasió subtil però imparable.

L’estructura de La insurreción de Rosalera difereix bastant de la seva predecessora. Ja no ens trobarem aquí quasi bé cap flashback i els capítols seguiran quasi bé sempre una línia recta, un any després dels fets descrits a la primera novel·la. A part, ja no ens centrarem en un sol personatge com fou Kaaro — que passa a esdevenir secundari— sinó que l’autor prefereix repartir el protagonisme entre diversos papers, eclèctics i dispars, que ajuden a configurar i a entrellucar tot l’entramat d’acció que de cop i volta explota a la ciutat de Rosalera.

Així doncs, ens toparem amb vells coneguts (el mateix Kaaro, o la seva excap Femi Alaagomej) però els capítols ens donaran una visió a través dels ulls de personatges com  Alyssa, una dona, mare de família, que un dia es desperta sense memòria i sense saber qui és i on es troba; també en Jack Jacques, l’alcalde de la ciutat de Rosalera, que haurà de prendre decisions molt difícils que provocaran mort i destrucció; hi sumem Aminat, la xicota de Kaaro que treballa pels serveis secrets nigerians i finalment, per primer cop, obtindrem el punt de vista de l’altre costat, el d’Anthony, l’avatar d’Ajenjo, l’entitat extraterrestre que forma la cúpula de Rosalera i que fa anys que penetra lenta però inexorablement en els humans. Especialment destaca un capítol llarg explicat sota el punt de vista d’un escriptor local, Walter Tanmola, que exposa un punt de vista neutral i que passa a esdevenir una part memorable de la novel·la doncs l’estil és diferent, narrat en primera persona amb la qual cosa podem empatitzar més amb els habitants d’una ciutat abocada a una guerra civil.

Aquests canvis, l’acció lineal, els nous personatges, però també els capítols curts i una prosa eficient i que vessa sentit de la meravella per tot arreu, fa guanyar a la novel·la, com deia, més dinamisme, un ritme frenètic i a més, una sèrie de sorpreses constants que encara ens deixen més astorats. Perquè Thomson ens descriu la Nigèria de l’any 2067 a través d’una trama argumental tan integrada d’elements cyberpunks que ens deixa més d’un cop amb la boca oberta. Però aquesta tecnologia, en un mon altament globalitzat, però centrada a Nigèria, conviu també amb les tradicions fetitxistes (bruixeria, xamanisme) i amb les intoleràncies que arrosseguen del passat, com la prohibició de la homosexualitat sense anar més lluny. La societat no ha evolucionat prou per desempallegar-se de les velles xacres primitives. I aquesta combinació la trobo molt estimulant perquè em fa pensar que per molts avanços científics i ètics que puguem tenir en els propers anys, sempre quedaran reductes de fanatisme i d’ignorància al món.

Com comentava, l’acció de La insurrección de Rosalera transcorre un any després dels fets que es van narrar a l’anterior novel·la. Per una banda, la cúpula d’Ajenjo sembla malalta i per l’altre una estranya planta monstruosa ha aparegut per diversos llocs causant danys i provocant la incomprensió de les autoritats. Per acabar-ho d’adobar, la S45, el servei secrets nigerià, no aconsegueix saber, frenar la lenta implantació de xenoforms al cos dels humans (no poden ni impedir que augmentin poc a poc ni tampoc extreure’ls quan ja assoleixen cotes significatives) i per tant aturar la lenta conversió dels humans en... un altra cosa. Per acabar-ho d’adobar, la tensió política entre Rosalera i la resta de Nigèria esclata de cop i volta. Un escenari, doncs, convuls, per on Thompson s’endinsa amb seguretat. Trobarem tant la devastadora acció de la més alta biotecnologia creada per l’home com algunes batalles virtuals a la xenosfera; contrastos en definitiva que ens enlluernen.

Però també tindrem ocasió de reflexionar sobre l’essència del que significa ser humà i això és un element molt especulatiu molt propi de la ciència-ficció, només que aquí es tracta amb una naturalitat sorprenent: Una IA d’última generació que comença a temptejar les emocions humanes o  la progressiva implantació i contaminació dels esmentats xenoforms extraterrestres en la humanitat ens poden fer pensar que la condició de la vida humana pot assolir-se per vies artificials però també pot fusionar-se sota intervencions foranies. Perquè al final... què és en sí la humanitat? Com podem establir on comença i on acaba? Aquest és un dels punts que més s m’interessen de la història i que espero l’autor acabi de desenvolupar plenament en la propera novel·la.

Tot i que Tade Thomson resol alguns enigmes, segueixen havent-hi aspectes polítics del mon del 2062 sense resoldre com per exemple què ha passat amb Amèrica. Però també la política local nigeriana necessita desenvolupar-se més per que el lector se senti plenament còmode amb els esdeveniments que provoquen l’esmentada guerra civil. Faccions, partits polítics, mercenaris, interessos personals... la vella lluita per assolir el poder, per conservar-lo o per mantenir-lo... crec que aquí Thomson se li ha escapat oferir-nos una visió més clara de tot plegat.

Però sigui com sigui, La insurreción de Rosalera compleix amb les expectatives, tant  de ritme, personatges i estil, com d’una trama que està plenament preparada per l’assalt final que arribarà amb La redención de Rosalera

Eloi Puig, 31/10/2020