LA INVOCACIÓN
DEL PICTO
(2018)

Sergio Mars

Editorial:
Cápside
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 367

A hores d’ara ja no puc dir que em sorprengui la qualitat de l’obra de Sergio Mars. Tant en la Ciència-ficció (La mirada de Pegaso) com en la fantasia (La ley del trueno), l’autor valencià ha deixat ben clar que posseeix una prosa valenta i que les seves novel·les no deixen indiferent.

I La invocación del picto és, curiosament, un dels seus projectes més personals, potser perquè algunes parts d’aquesta història van ser escrites fa molts anys mentre que d’altres han estat redactades fa relativament poc. Es tracta d’una obra, corregida i millorada durant el temps, treballada a foc lent per explicar a fons la vida d’un bàrbar, d’un heroi... d’un monstre.

La invocación del picto és un novel·la estructurada en forma de fix-up, amb relats al voltant de la figura de Nergal, un bàrbar de les muntanyes, però des d’una edat ja adulta. El picte Nergal és, com dèiem, l’estereotip d’un guerrer de l’època daurada de la fantasia heroica a qui Sergio Mars rendeix homenatge. És més, Mars es fa acompanyar ja a la mateixa coberta per un tal S. T. Prescott, un autor imaginari del qual se suposa s’han recollit alguns fragments de las seva obra i que ara, es publica sota el permís dels seus descendents. Com veieu una posada en escena peculiar per dotar a l’obra de més guarniment, de més prestigi.

Sigui com sigui, la qüestió és que el(s) autor(s) s’han centrat en fer créixer a un personatge fort, valent, taciturn, intel·ligent a la seva manera, bon amant, aprenent d’estratega, llest com una fura a vegades, lleial... però també salvatge, impredictible, venjatiu i sanguinari. Podria dir-se Nergal o Conan. És el tipus de personatge que no voldries topar-te amb ell però que desprèn una àuria d’atracció fatal que comporta que se’l adori i temi a la vegada. Un exemple extret de “Aguacero”, una de les històries més viscerals i que més m’han agradat potser per la senzillesa del seu plantejament i per la mateixa prosa de l’autor que es regira en clixés i estereotips per oferir-nos justament allò que buscàvem:

“Un nuevo relámpago restalló en los cielos, y su brillo dejó entrever el rostro pesadillesco de Nergal, cruzado por innumerables cortecitos sangrantes, y sus poderosos músculos, recubiertos por tatuajes infaustos. Hinchó el pecho y emitió un grito, no ya de guerra sino de algo mucho más primitivo. Aullando todavía se lanzó contra sus atacantes, sin importarle el número”

Cada conte augmenta en complexitat i ens ensenya un camí no iniciàtic però sí d'aprenentatge de Nergal i el seu entorn. No podem parlar d’iniciàtic perquè el bàrbar ja és adult quan comet el seu particular sacrifici per salvar la seva tribu, que es recull en el primer conte, “La marca de la muerte” però sí que a cada salt temporal entre les històries observem com el bàrbar va adquirint experiència en un entorn hostil al que no està acostumat. És com si observessim un mapa que poc a poc anem ampliant i coneixem primer les muntanyes on es va criar, més tard algunes mostres aïllades d’assentaments religiosos,  després els confins de l’imperi i poc a poc la resta de la geografia i complexitat d’aquest món. M’ha recordat per alguns moments aquella sensacional obra que és Los tejedores de cabellos, a una escala no tan gran, es clar.

Nergal, doncs, veurà incrementat a cada capítol la dificultat de sobreviure o de concloure aventures que poc a poc l’aniran enfrontant amb el mateix imperi de Rigale — que per cert, ens recorda molt al romà, cosa que de ben segur l’autor té molt present— i comprovarà com també necessita aliats o subordinats per assaborir la victòria que no sempre és dolça.

Haig de reconèixer que el primer conte, “La marca de la muerte”. És el que m’ha impactat més, potser perquè aquí el salvatgisme de Nergal és pur i els seus actes són tant un sacrifici com una victòria. És l’inici de la seva llegenda i crec que és on Mars hi ha abocat més passió.

(...)” El hacha se alzó y descendió sobre hueso y carne. Volvió a alzarse y volvió a caer. Una y otra vez. Sorda a los gritos de dolor y ciega a la magnitud de la hecatombre. (...) Cayó de rodillas. Inclinó la cabeza sobre el pecho y el cansancio de cien muertes descendió sobre él de golpe, llevándole al olvido”.

Paradoxalment, el darrer conte, “La invocación del Picto” també el trobo fantàstic per una altra raó: És un relat on la figura de Nergal quasi bé ni apareix. Només la seva ombra, les accions, el rumors vistos des de la perspectiva d’un general que han enviat als confins de l’imperi per soterrar de cop una rebel·lió capitanejada per un misteriós comandant. És una perspectiva diferent que es nodreix de la llegenda que ha anat adquirint el temible bàrbar.

Entre mig, com comentava, trobarem relats d’un Nergal que fuig de les terres que coneix i on topa amb sectes religioses que demanen sacrificis rituals, amb governadors ineptes i macabres que provoquen alçaments, amb tropes abandonades en fortins remots liderades per vells glòries que només busquen la fama i el poder... aventures que l’aniran forjant com a guerrer i com a líder.

Sergio Mars ens ha presentat una biografia entretallada de les gestes de Nergal i només trobem a faltar més capítols d’aquesta vida d’un caçador que va sacrificar-se pel seu poble, que va flirtejar i desafiar a la mateixa Mort i que va aconseguir reconeixement i odi per allà on passava. No, no és una novel·la que sigui especialment original, però és que tampoc ho pretén. La invocación del picto és una aventura que ressegueix l’estil i les maneres dels autors clàssics com Howard o Leiber per oferir-nos un homenatge però també per treure a fora aquesta bàrbar que fa tants anys que Sergio Mars portava dins el cap... des que va començar a escriure.

Un cop més, podem dir que la fantasia heroica segueix ben viva.

Eloi Puig
15/08/2020