LA MIRADA DE PEGASO
(2010)

Sergio Mars

Editorial:
Grupo AJEC
(2011)

Col.lecció:
Albemuth

Núm: 35

Pàgines: 228

Sergio Mars és un nom conegut. No pots esmentar-lo sense que et vingui al cap una sèrie de revistes, blocs, col·laboracions, o Hispacones, on en menor o major mesura aquest autor valencià hi hagi intervingut. No només és un autor prolífic i premiat – per cert, l’any passat va guanyar un Premi Ignotus per la novel·la curta “Cuarenta siglos os contemplan”-, si no que sembla que a més té temps d’escriure en el seu bloc, un dels millors llocs on trobar bones ressenyes- dedicat al món fantàstic: Rescepto indablog.

Però tot això no ha servit per que un lector com jo no l’hagi descobert fins ara. Ull! És cert que ja havia llegit contes seus en revistes com Miasma (“Generatio Aequivoca”, o “Yamata-No-Orochi”) o relats com “Diagnóstico preventivo” publicat al Visiones 2006 i “Es mi trabajo”, integrat a Calabazas en el trastero: Entierros, així com un conte enviat per la revista Catarsi que serà publicat en breu. La majoria d’aquests relats tocaven – amb bastant bona fortuna- el gènere del terror, tant de caire sobrenatural, com psicològic. Però encara no coneixia la faceta que potser se li dóna millor: La ciència ficció hard. Curiosament la seva anterior antologia, El rayo verde en el ocaso crec és l’únic volum que no m’ha arribat d’AJEC en els últims anys, i en aquell moment se’m va passar llegir-la doncs. El cas doncs, és que La mirada de Pegaso és com qui diu, un descobriment que m’ha deixat bastant fascinat. Em quedo curt si dic que la seva qualitat literària té bon nivell. No només tracta amb rigor científic diferents aspectes de la ciència, especulant sobre futurs possibles per la nostra humanitat, si no que a més ho fa amb mestratge. Potser per això la present antologia – i dues de les novel·les que l’integren- són candidates als Premis Ignotus d’enguany.

Extinció. Evolució. Quedem-nos amb aquestes dues paraules doncs són totalment representatives de les tres narracions que trobam a la present antologia. Dues novel·les curtes i un conte, però totes elles amb un nexe comú –no a nivell argumental però si a nivell conceptual-: Especulació abans, durant i després d’una extinció massiva, d’un cataclisme que canvia per sempre a la humanitat, no importa d’on provingui, si de causes naturals o derivat de l’egocentrisme humà.

La mirada de Pegaso és la novel·la que dóna títol al recull. És una novel·la ben plantejada i on es cultiva tant la vesant humana com la científica, cosa que li otorga un doble valor: el de no descuidar els dos aspectes potser més importants de qualsevol narració que poguem etiquetar sota el nom de ciència-ficció. La trama segueix la vida quotidiana d’una comunitat científica – els típics pressupostos, intrigues de despatx, recaptació de fons i subvencions, publicació d’articles, enveges entre colegues...- que s’aboca a ultimar el desenvolupament d’un projecte únic: El de clonar vida extingida – en aquest cas oblideu-vos de veure un triceràtops, només es tracta d’un linx ibèric-, un experiment que a part de donar fama mundial al laboratori, permetrà desenvolupar molts altres projectes… si tot va bé. Sergio Mars, com deia, segueix amb rigor tot el que envolta aquest tipus d’experiment, fins al punt que fins hi tot en algunes pàgines, la narració se’n ressenteix- durant certa entrevista periodística-, però sense perdre en cap moment l’interès per saber si tot acabarà bé. També és la novel·la a la que destina més esforços per acostar-nos la relacions personals de gent corrent. Molt bona.

Historia de un watson és radicalment diferent. Una història típica de detectius privats – el mateix autor diu que probablement s’ha basat en els clàssics dels anys 50- que han de descobrir un petit misteri que òbviament no és tan petit i que afecta de forma determinant a tota la humanitat. El més interessant del relat és l’ambientació futura i els mètodes d’investigació que empleen els genodetectius, especialitzats a rastrejar pistes a nivell mol·lecular mitjançant una tecologia de base genètica increïble. En canvi la informàtica està acabada, degut a un misteriós efecte destructiu – la gran apagada- que va tenir lloc després d’una segona singularitat en el passat. Aquestes singularitats són els punts d’inflexió entre el desenvolupament màxim d’una societat abans d’autodestruir-se o de permetre que sigui aniquilada per agents externs. Una molt bona història –potser amb un final una mica precipitat- però que ens obra les portes a la microinvestigació d’una forma excepcional. Fantàstica.

Finalment, “Las alas de la crisálida” és una història perfectament narrada que t’atrapa des de bon començament. Un conte sobre les ànsies de coneixement i la por al desconegut a que s’enfronten uns nois en un futur llunyà on l’espècie humana ha deixat la superfície de la terra després d’una singularitat i habita a sota, en un ambient ascèptic i amb una tecnologia que permet fer veritables miracles. El final, cal dir-ho és xocant i sembla pertànyer a una visió Dickiana sobre l’essència de la realitat. No és el final que la gent s’espera però val la pena meditar sobre el que ens proposa Mars.

Una delicia d’antologia. Sergio Mars ens ofereix el millor de sí mateix. Potser el fet, com he comentat abans, de no haver llegit fins ara res de ciència-ficció hard de l’autor em fa degustar amb més intensitat aquestes obres, però crec sincerament que són novel·les i contes molt a tenir en compte per el públic especialitzat, pels que volen descobrir autèntiques trames de ciència-ficció especulativa, sense abandonar la ciència i sense deixar de banda els arguments treballats.

La ciència-ficció en castellà està d’enhorabona.

Eloi Puig, 30/10/2011