JO SOC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO
(2018)

Joan-Lluís Lluís

Editorial:
Proa
(2018)

Col.lecció:
A tot vent

Núm: 680

Pàgines: 299

“Necessitem matar Franco, això és evident. Perquè Franco, diuen que va morir però en realitat va hivernar. Estava en hivernació i ara s'ha despertat”. Amb aquestes paraules s’expressava en Joan-Lluís Lluís durant l’entrevista que li va realitzar Miquel Codony a la II Cat-Con (Convenció Catalana de Ciència-ficció i Fantasia) el passat mes de novembre on va ser un dels convidats d'honor. D’aquesta manera l’autor exposava clarament les seves intencions amb un títol que és un spolier en sí mateix. Un títol que reflecteix una mena d’espina clavada que tenim contra el feixisme i en especial contra el seu màxim representant durant la repressió post Guerra Civil.

Joan-Lluís Lluís ens planteja una ucronia que no és una ucronia, una història fíctica que es separa de la nostra realitat, del nostre passat, quan Franco, després d’haver vençut en la Guerra Civil espanyola, accepta aliar-se amb Hitler i Mussolini. Aquesta és la desviació ucrònica, l’escenari que l’autor nord-català pren com a partida per presentar-nos la seva història. Malgrat tot, veurem com la ucronia es redreça a sí mateixa, en un exercici de fustigament cru per abocar-nos a una realitat emmirallada en l'actualilat.

Anem a pams: Jo soc aquell que va matar Franco té nombroses lectures i cal llegir-les de forma superposada. Tenim per una banda l’esmentada desviació històrica en forma d’ucronia i per tant de ciència-ficció, però també observem un elevat interès per part de Lluís pels vincles entre la Catalunya nord i el principat, tan culturals com sobretot lingüístics i òbviament nacionals. És, a més, una història crítica amb el feixisme i a la vegada rebel amb l’status quo existent en una Catalunya dividida entre dos estats completament centralistes que han intentat eliminar, d’una manera o una altra, la llengua catalana i per tant l'essència intrínseca que uneix als seus habitants.

Però la nostra història està protagonitzada per una persona normal, que s’allunya dels cànons de l’heroi de guerra o del valent salvador. No, l’Agustí Vilamat és un noi que ha tingut la sort de tenir un mentor que ha propiciat que estudiés i que es meravellés descobrint la riquesa de la llengua catalana. Un accident de nen, però, on va perdre un ull, el salvaguarda de lluitar al front quan esclata la Guerra Civil i el mana a tasques administratives a la Generalitat al costat del mateix president Companys. El resultat de la guerra entre nacionals i republicans és del tot sabuda i és llavors quan l’Agustí comença un periple que el durà per la Catalunya Nord durant anys, especialment pel Rosselló i el Vallespir.

Aquí és on Joan-Lluís Lluís s’esforça més per captivar al lector amb personatges propers, realistes i que s’allunyen, com deia, de l’enaltiment a l’heroi i que s’abraonen a un mar de dubtes sobre com sobreviure davant un totpoderós enemic. Els maquis, la lluita armada de guerrilla serà doncs part important en aquesta història però sota una perspectiva poc bel·ligerant, més en acord a la gris realitat que va ser. Sota aquest escenari, és quan descobrim que la novel·la també és un cant d'amor a la nostra llengua i on comprovem l’estranya relació entre catalans del nord i del sud (ja en aquells temps, i ara encara més) respecte als parlars, com si una mirada tèrbola planés entre germans separats llarg temps. I és aquí, a les comarques de la Catalunya nord on comprovem que l’esperança que dipositen els catalans en Europa i també en el republicanisme espanyol es pot extrapolar clarament als nostres dies en situacions que si bé no són les mateixes, sí que son similars, doncs les simpaties de les esquerres espanyoles en fets puntuals es poden convertir ràpidament en suspicàcies generades per la desconfiança sobre les ànsies d’independència dels catalans. La ucronia només retrata un cop més, la nostra realitat.

La novel·la, com deia, té moltes capes de lectura i una prosa elegant que deixa fluir. Aquesta ens bressola sota la narració en primera persona de l'Agustí Vilamat amb un compàs relaxat i ens narra les vivències (més que aventures) del nostre protagonista, que recordem, es deixa portar per les marees de la vida prenent més aviat poques decisions. No trobarem aquí la intriga que es podria desplegar en obres ucròniques de caràcter similar com Els ambaixadors d’Albert Villaró o en els contes recollits a Franco, una historia alternativa; sinó més aviat una visió entre romàntica i nostàlgica d’allò que hagués pogut ser en aquesta relació transfronterera que nosaltres mateixos ens imposem amb els nostres veïns de la Catalunya nord (o el sud, segons com es miri).

Jo soc aquell que va matar Franco ens explica un fet primordial que dóna títol a l’obra, una mort, però, que sembla més important del que és o del que podríem pensar. És més un missatge llançat per esmorteir velles ferides que una fita en sí. Recordem que la novel·la té més de relat introspectiu que no pas de narració amb mirada èpica o trascendent. Potser la manca d’aventures i tensió actua com un petit vàlium que a més repercuteix en una agradable lectura que ens fa reflecionar més que excitar. Sigui com sigui, Joan-Lluís Lluís ha matat a Franco a la seva novel·la, ha extret una estella que feia mal però que no ha volgut guarir la ferida. Ens ha proporcionat una dosi de fantasia en forma d’ucronia però que potser ens ha acostat encara més al nostre present.

És pura casualitat però aquesta ressenya va ser acabada la nit de les llestres catalanes, la nit de Santa Llúcia, on ara fa un any Jo soc aquell que va matar Franco va rebre el Premi Sant Jordi 2017

Eloi Puig, 13/12/2018