EL JOC DE DÉU
(2010)

Salvador Macip

Editorial:
Bromera
(2010)

Col.lecció:
Eclèctica

Núm: 190

Pàgines: 221

És curiós comprovar com un eminent científic com en Salvador Macip (genetista i director de recerca a la Universitat de Leicester, Regne Unit) quan ha d’escriure ficció es decanta per les trames més esbojarrades i divertides. La meva primera experiència amb la seva obra va ser amb Mugrons de titani, aquella novel·la irreverent, coescrita amb en Sebastià Roig, que barrejava erotisme i humor en un ambient de ciència-ficció casposa. Ara per ara estic cofoi de tenir a La Biblioteca del Kraken la única novel.la de ciència-ficció eròtica escrita en català – que jo sàpiga-.

Ara, la ciència-ficció que ens proposa Macip no té res a veure amb les aventures de la Valentina i els seus instints sexuals. Aquesta ciència-ficció se’n riu de l’actualitat, de la ciència d’avui dia, dels personatges que treballen en els laboratoris científics però amb una trama més elaborada, però que tanmateix no renuncia a provocar somriures de complicitat.

Sherman Comet és un pobre desgraciat que un dia es troba a Déu esperant-lo al seu pis. Ep! Sí, heu sentit bé: Déu. És el segon cop que em trobo amb la figura de Déu – així, en majúscules- en una novel·la. El primer cop va ser llegint Remolcando a Jehová, una blasfèmica novel·la humorística que plantejava què fer amb el cos –mort- de Déu, caigut sobre l’Atlàntic. Però aquest cas és diferent: Per començar aquest déu sembla està ben viu –tot i que incorpori- i amb totes les seves facultats psicològiques a ple rendiment. Per altra banda aquest déu sembla tenir una personalitat un tant egocèntrica i egoïsta (encara que vulgui ajudar a salvar el món de la seva destrucció). Perquè aquest és el motiu de la visita d’aquest ésser diví: Avisar a Sherman Comet que ell és la única persona que pot impedir que un forat negre causat per un experiment fallit engoleixi la Terra. Per a realitzar la descomunal tasca de salvar el planeta Comet obtindrà l’ajuda involuntària de la Vivian, una estudiant guapíssima, una fera de les finances, que veu en l’operació una manera de fer realitat el seu somni.

Encara que l’argument sembli girar entorn al fantàstic, Macip el centra en una trama de ciència-ficció que mescla elements tan curiosos com científics bojos, viatges en el temps, espectres, visualització a nivell quàntic de possibles futurs a partir d’una acció en concret –allunyat però de l’escola de Greg Egan- o forats negres que s’entossudeixen a voler destruir el planeta, i una metàfora sublim sobre el que representa ser déu (o convertir-se en déu). Ja se sap que hi ha moltes maneres d’esdevenir un déu i que hi ha moltes formes de deïtat: La omnisciència, la immortalitat… o el poder.

Macip ens narra la novel·la en un present que irradia fluïdesa en totes i cadascuna de les seves pàgines; a més combina en capítols curtíssims les línies d’acció de tres personatges: El mateix Sherman Comet, la Vivian i el Sheriff – l’antagonista- encaparrat a treure l’entrellat d’un misteriós cas que no el deixa viure, cosa que alimenta l’amenitat de la novel·la. Pel que fa als personatges, potser aquí caldria afegir que la figura del nostre particular “Déu” no està massa explotada i que les seves ambicions i maquiavèliques intrigues semblen un pèl exagerades. En canvi, el personatge principal i el de la Vivian compleixen amb escreix amb el seu paper.

El Joc de Déu és una proposta molt amena, plena de vida, picades d’ullet a diferents col·lectius, autoparòdica – recordo que Salvador Macip és un típic científic de bata blanca i mirada d’aquelles que et diuen que un dia intentarà dominar el món amb mètodes qüestionables- i en definitiva una lectura molt plàcida que enganxa i que a més et fa pensar una mica. Què més podem voler?

La novel·la ha superat la primera criba dels III Premis Ictineu 2011 i ja és a la final d’enguany. Només la omnisciència espai-temporal del nostre particular Déu sap en qui recaurà el premi…

Eloi Puig, 06/10/11