EL JUEGO DE LOS VOR
The Vor game
(1990)

Lois McMaster Bujold

Editorial:
Ediciones b
(2006)

Col.lecció:
Byblos

Núm: 379-4

Pàgines: 449

Lectures relacionades:
Fragmentos de honor
Barrayar
El Aprendiz de guerrero
Fronteras del infinito
Cetaganda
Hermanos de armas
Danza de espejos

Altres edicions:

1993 Ediciones B. Nova, 57

Fa massa temps que vaig llegir la darrera aventura de Miles Vorkosigan. Va ser al desembre de l’any passat i això es nota. No perquè no puguem seguir el fil dels esdeveniments que van quedar tancats a l’anterior novel.la de la saga – El aprendiz de guerrero-, si no per una altra raó més egoista per part meva: Feia mesos que no m’ho passava tant bé llegint una novel.la.

No se m’ha de malinterpretar. En els últims temps he llegit algunes notables obres, tant d’autors autòctons com foranis, però després d’acabar-me El Juego de los Vor (Premi Hugo 1991) és quan he descobert el que em faltava a les darreres lectures: Passar-m’ho realment bé llegint, no estar condicionat a novel.les amb arguments molt interessants i brillants fins i tot, però que potser els mancava el dinamisme de les space opera de Miles Vorkosigan. També és veritat que aquest fet – el no haver devorat des de fa temps obres dissenyades pel pur entreteniment- potser ha condicionat la meva valoració a l’alça.

Aquest és el quart llibre de la sèrie – anteriorment hi ha però una aventura curta de Miles recollida al volum Fronteras del infinito- i el segon dedicat íntegrament a la vida de Miles Vorkosigan, un jove de 20 anys, deforme de neixament degut a un frustrat atemptat que tenint l’alçada d’un nan desenvolupa la intel.ligència i les dots de lideratge per fer-se valdre davant els seus iguals. A El Juego de los Vor per fi Miles surt de l’acadèmia militar i rep la seva primera destinació – que per cert no és el que s’esperava-. Òbviament les coses no transcorren amb la tranquil.litat necessària que el protagonista desitjaria i s’acaba submergint en una altra aventura galàctica en aquest cas treballant pel servei d’intel.ligència de Barrayar en un afer espinós: La preocupació per l’escalada armamentística al sector Hegen, una zona de l’espai molt estratègica degut a la confluència de quatre forats de cuc – que recordem és la principal forma de viatjar entre sistemes estelars-.

Bujold torna a presentar-nos una aventura on Miles ha de prendre les decisions correctes sota una tensió desbordant, molt semblant en alguns aspectes a El Aprendiz de guerrero, i on retrobarem un altre cop la flota mercenària Dendarii quatre anys després que Miles tornés a Barrayar, així com alguns dels seus personatges. En aquest cas però, Miles tindrà com a oponent principal a una dona tan retorçada intel.lectualment com ell… el seu rival perfecte, un duel de les ments més analítiques i obertes de l’univers conegut. L’autora a l’igual que en altres novel.les prima la diplomàcia, les intrigues d’espionatge i les accions subversives per sobre de l’acció en sí, de manera que les batalles i els trets són arraconats de forma – això sí- molt acurada.

Com a trets més positius anomenaria que amb aquesta novel.la observem amb més claredat com funciona l’equilibri de forces dels imperis que utilitzen els forats de cuc per comerciar amb els seus veïns – es clar que que el concepte comerciar pot convertir-se en conquesta ràpidament-. Se’ns mostra part dels mapes estelars i per tant a la disposició de més mons i cultures i comprovem com l’equilibri que hi ha entre ells s’aguanta sobre una corda fluixa massa sovint.

Pel que fa a la part menys creativa de la novel.la esmentaria que aquesta m’ha recordat massa la dinàmica de El aprendiz de guerrero: La forma en que Miles es posa en problemes, la seva capacitat d’improvisació a mesura que passem les pàgines i fins hi tot el tarannà de certs personatges que repeteixen paper. No és una crítica insalvable ni molt menys doncs Bujold sap fer bé allò d’entretenir-nos sense parar, simplement vull fer constar que per moments em semblava llegir un capítol més de l’anterior novel.la.

Com deia, no podem deixar de llegir les aventures de Miles Vorkosigan, ni que sigui per recordar-nos que la ciència-ficció no només són grans idees, especulacions valuoses o visions de futur que ens poden ensenyar a actuar en el nostre present. La ciència-ficció, com qualsevol altre gènere literari, també ha de posseir el dret a divertir, a crear addició i a ser una literatura escapista. Miles Vorkosigan és la sèrie perfecte per aconseguir-ho.

Eloi Puig, 07/10/0