CETAGANDA
Cetaganda
(1996)

Lois McMaster Bujold

Editorial:
Ediciones B
(2006)

Col.lecció:
Byblos

Núm: 379/5

Pàgines: 377

Lectures relacionades:
Fragmentos de honor
Barrayar
El aprendiz de guerrero
El juego de los Vor
Fronteras del infinito
Hermanos de armas
Danza de espejos

Altres edicions:

1996 Ediciones B, Nova, 89

Aquest cop sí: He complert la meva paraula i he llegit una novel·la del Miles Vorkosigan poc després d’haver assaborit la darrera; ja tinc la consiència més tranquil·la.

Cetaganda és una de es aportacions més profundes de Lois McMaster Bujold a l’univers de Miles Vorkosigan; no tant com a conflicte polític si no com a un acostament a una cultura – la cetagandesa- que l’autora ha treballat amb molt d’esforç per presentar-la original però també verosímil. L’imperi cetagandès és una de les entitats polítiques més bel·licoses de l’univers de forats de cuc on es desenvolupen les novel·les de la sèrie Vorkosigan. Ja en altres volums es frustaren intents d’expansió de l’imperi –El Juego de los Vor, per exemple- però en aquest cas Bujold ha volgut presentar-nos una història introspectiva que afecta a la mateixa estabilitat de Cetaganda, allunyada doncs de batalles espacials o viatges a través dels forats de cuc i per tant potser més mancada de tensió.

El punt fort de la novel·la - la descripció acurada d’una cultura abocada a la recerca de la perfecció genètica- és també el seu taló d’Aquiles doncs l’autora ens submergeix tan a fons en els protocols i costums de l’alta societat cetagandesa que no deixa lloc per l’aventura pròpiament dita. Els humans de l’imperi de Cetaganda – recordem que les històries de l’univers Vorkosigan no contemplen el contacte amb cap raça extraterrestre i que totes les civilitzacions són fruit de la colonització humana- mantenen una recargolada estructura social on destaquen dos nivells ben diferenciats – sense comptar els esclaus ba, poc més que experiments genètics estables-. Estem parlant dels hautlords que dominen la vida científica de l’imperi i les seves consorts (hautladies) que retenen els secrets dels gens de desenes de generacions cetagandeses i per altra banda els ghemlords, dedicats més a la vida política i militar i encarregats d’interaccionar –normalment de forma poc amistosa- amb les civilitzacions d’altres planetes.

Miles Vorkosigan, com sempre, es veurà involucrat en una trama que es va fent gran a mesura que avança el llibre i que promet desestabilitzar l’imperi de Cetaganda i de passada a la mateixa Barrayar. Bujold dissenya la novel·la com una trama policíaca on el nostre jove investigador deforme haurà de de fer ús de tots el seus recursos per saber qui s’amaga darrera un complot contra el banc genètic dels cetagandesos.

Bujold, sense perdre l’embranzida que la caracterítza, usa un estil amè que transporta al lector per la novel·la sense que se n’adoni però en aquest cas cal dir que la trama és més complexa de l’habitual i que al transcórrer en un 90% en palaus, festes aristocràtiques, converses amagades en jardins exuberants i poca acció en ferm, la novel·la es torna un pèl densa i repetitiva en alguns capítols. No estic dient que no es tracti d’una història digna (ja voldrien molts tenir la soltura de la Bujold) sino que comparada amb altres entregues de la sèrie, aquesta resulta més ensopida en termes generals.

Tot i això, Cetaganda és una novel·la que agradarà pels que busquin complots d’alt nivell, assassinats impossibles i una investigació centrada en una cultura molt diferent a la nostra – potser emparentada amb alguna civilització oriental tal com se’ns presenten els seus costums- que juntament amb les especulacions de caire científic entorn al desenvolupament genètic d’una cultura teòricament estancada com és la cetaganesa, ens donen motius per reflexió i sobretot – degut a l’omnipresència de Miles Vorkosigan- de diversió.

Eloi Puig, 29/12/2011