JURGEN
Jurgen: A comedy of Justice
(1919)

James Branch Cabell

Editorial:
Gigamesh
(2017)

Col.lecció:
Ficción

Núm: 65

Pàgines: 317

Traductora:
Marta Pérez

Altres edicions:

1984 Laeres, Aventuras, 19
2017 Defausta, Otros mundos, 2

Sembla que l'editorial Gigamesh tingui el do de l'oportunitat quan treu al carrer algunes de les novetats de la seva col·lecció. Especialment amb les obres més crítiques i reflexives. Es clar que no és d'estranyar tenint en compte que l'editorial aposta de quan en quan per aquest tipus d'iniciatives. Fa poc va ser Ejército Nuevo Modelo, uns anys enrere (i amb amb reedició inclosa), vam gaudir de La guerra de las salamandras, i ara, sense deixar els clàssics es presenta el torn de Jurgen.

Esmento el do de l'oportunitat perquè Jurgen és una novel·la que va patir un intent de censura i segrest a la seva època. En una setmana on el govern de l'estat i la presumpta justícia espanyola ha enviat a un cantant a la presó per les seves lletres, ha segrestat l'edició d'un llibre i també una entitat d'àmbit cultural ha fet retirar una obra sobre presos polítics d'una fira d'art contemporani... parlar de Jurgen i de com l'any 1919 va trasbalsar a una societat puritana i completament abduïda per la religió i les formes, és si més no oportú.

Sí, tal com s'explica a la presentació del llibre, per part de Raquel Marqués, sembla ser que la novel·la de James Branch Cabell, va tocar la fibra a molta gent benestant. Només per això ja mereix ser llegida. Naturalment el que fa quasi un segle (sí, la novel·la d'aquí pocs mesos complirà cent anyets) era un escàndol ara ens ho mirem amb un somriure condescendent. Però no per això cal restar-li mèrit a una obra que segons sembla ha inspirat a grans autors com Robert A. Heinlein, Terry Pratchett o Neil Gaiman entre d'altres (m'atreviria a dir que l'obra conjunta que tenen els dos darrers, Buenos presagios, beu directament d'aquí)

Però si la novel·la és tan veterana, agradarà als lectors del segle XXI que volen acció, immediatesa, bons personatges o cliffhangers?. La resposta és impossible, naturalment, doncs els gustos i les preferències del lector són infinites. A mi, la temàtica picaresca m'agrada. I també el sentit de l'humor i de l'absurd amb que se'ns presenten moltes escenes, tot i que haig de dir que en general el passejar-se per davant de tot d'éssers immortals, em sol avorrir una mica i la temàtica no m'entusiasma especialment; però aquí entra l'enorme capacitat de l'autor (i de la traductora, Marta Pérez, que realitza una gran tasca) de dissertar durant pàgines i pàgines sobre tot i res i deixar-nos hipnotitzats en una prosa que sí, és rocambolesca, barroca i carregada, però també a vegades poètica, divertida i salvatge. James Branch Cabell era sense dubte un autor de talent i el que hem de cercar en aquesta lectura és el plaer de llegir-la i absorbir-la sense perjudicis tenint en compte quan va ser escrita i sense que les histriòniques aventures de Jurgen siguin jutjades més enllà de la bona prosa i dels moviments sísmics que va causar al ser publicada a la societat americana.

El primer que ens crida l'atenció, però, és la portada d'Enrique Corominas. No només és esplèndida i ens aboca a pensar en plaers prohibits i en llibertinatge massiu; sinó que també està censurada! Oh Sí Gigamesh ha col·locat unes petites (bé, no tan petites) estrelles a la il·lustració de Corominas per tapar certs atributs sexuals masculins. On anirem a parar! El Papa Alejo ha despertat i ha començat a prohibir tota expressió d'oci i subcultura? No, no ha estat això, - no he pogut evitar la broma-; el cert és que la maniobra de Gigamesh la trobo una genialitat i amb l'autocensura també critiquen aquesta realitat alhora que fan un homenatge a la novel·la. Per cert, les estrelles es poden rascar per contemplar allò que hi ha amagat.

Però centrem-nos una mica amb l'interior: Què és, o millor dit qui és Jurgen? Jurgen és un personatge delirant, masclista, llibertí, romàntic, engalipador, poeta, i sobretot, sobretot mentider. Es creu una persona molt intel·ligent i s'autoproclama “monstruosament llest” i per tant voreja també la repel·lència. És una paròdia de qualsevol novel·la picaresca però també és un reflexió i una crítica a la fantasia que ens aporten les mitologies. I es que per les pàgines de Jurgen ens apareixen tant éssers propis de les fàbules gregues, com de les celtes, les llegendes artúriques i especialment la mitologia occidental (que tant afecta a les tres principals religions monoteistes de les que estem envoltats). I es clar: Si algú se'n riu de Déu o de com ha confeccionat l'infern o el cel, més d'un alça el braç per queixar-se. Si algú insinua que el protagonista practica el sexe constantment a tota fèmina que se li passi pel davant, més de dos es taparan els ulls i atacaran la novel·la.

I és que l'autor per una banda no se n'amaga d'on vol arribar però per altra banda utilitza subterfugis i metàfores per burlar i a la vegada incidir amb temes com per exemple les relacions sexuals. Fixem-nos en aquest paràgraf de la pàgina 121:

—La espada vengadora de Jurgen, mi encantadora Silvia, es el terror de los hombres envidiosos, pero también es el consuelo de las mujeres hermosas.

—Sin duda es una espada muy grande – dijo ella-; oh, una espada magnífica, según puedo percibir incluso en la oscuridad.

(...)

—Hay mucho en lo que insinúo, no os quepa duda. Es la lógica más natural y más penetrante; y tan solo deseo descargarme de un deber.

—Pero me turbáis con esa enorme espada vuestra, me ponéis nerviosa. Y no puedo debatir mientras sigáis blandiéndola de ese modo. ¡Vamos, envainad vuestra espada!

Queden clares les intencions de Jurgen? Doncs així tot el llibre. Com deia, el nostre protagonista és un vividor i una persona que posseeix el do de la paraula per manipular el problema del moment i acomodar-s'hi per fugir del perill. A les primeres pàgines observem com Jurgen parteix a la recerca de la seva dona que ha estat segrestada per un dimoni. Jurgen la busca alegrement mentre va coneixent estranys mons onírics replets d'éssers mitològics i coneix bellíssimes dames i deesses amb qui es casa amb una facilitat sorprenent. Durant les seves aventures per aquests regnes impossibles també descobrirà les curioses formes polítiques adapten l'infern i el cel. Però probablement el que devia fer esclatar el cap dels puritans de l'època és que l'autor negués a Déu com a creador de totes les coses i el col·loqués al cel com un simple titella a les ordres de l'entitat superior com és Kóschei (personatge fantàstic de la mitologia eslava). O insinués que les il·lusions dels mortals són les que creen el cel o infern a la seva imatge preconcebuda; vaja que va atacar de forma subtil (o no) alguns dels pilars del monoteisme occidental (no m'estranyaria que Terry Pratchett s'hagués inspirat en aquesta obra quan va escriure la memorable Dioses menores.

James Branch Cabell ens proposa, doncs, una obra que beu de la poesia i per tant de la bogeria, que s'inscriu dins un corrent crític però també humorístic i que fins i tot ens fa experimentar amb la metaliteratura cap al final de la novel·la. Un altra característica que avala que la lectura de Jurgen no és simple ni fàcil i que està carregada de raons contra tot i tothom.

Quan vaig començar a llegir la novel·la se'm va fer estranya i en un principi ho vaig atribuir a l'època i a l'estil en que va ser treballada. A mesura que avançava, especialment després dels primers capítols, m'hi sentia més còmode, potser per que em vaig treure de sobre perjudicis sobre la lògica de la seva estructura o el voler intentar aclarir les intencions de l'autor. Quan vaig finalitzar-la em va deixar un regust de boca ambigu: per una banda alabava la valentia i la personalitat de la novel·la (i per tant del personatge de Jurgen) però per altra banda la trobava un pèl caòtica o impulsiva. Però al redactar aquesta ressenya no puc deixar de pensar que no és una novel·la que s'oblidi fàcilment; no tant per moments concrets o escenes que se't gravin a la memòria, sinó pel significat final, pel missatge tan racional a vegades com poètic i trencador en altres que va llançar l'obra ja fa tants anys però que per a molts encara seguiria més que vigent. No deixa de ser una obra no apta per a tothom però sí per qui tinguin un mínim de sensibilitat crítica i gaudeixi amb l'humor que juga a ser intel·ligent a vegades i absurd d'altres.

Jurgen és un clàssic, entenent això com una obra important que va sembrar les pautes per l'humor desenfadat però punyent al tractar temes delicats.

Eloi Puig, 25/02/2018