EL LADRÓN CUÁNTICO
The quantum thief
(2010)

Hannu Rajaniemi

Editorial:
Alamut
(2013)

Col.lecció:
Serie fantástica

Núm: ---

Pàgines: 261

És ben sabut que la ciència-ficció dura no és el meu fort. He llegit diverses novel·les de ciència-ficció escrites sota la premissa que la tecnologia, la física i la versemblança entre els coneixements actuals i les possibles tecnologies futures està conduïda a través de la ciència. Aquesta sol estar per sobre d’una història que narrada d’una altra manera potser arribaria a un públic més ampli però que també causaria menys impressió en els lectors versats a especular sobre física quàntica o viatges interestel·lars possibles, per posar uns exemples.

La meva experiència dins el món del hard es basa sobretot amb l’australià Greg Egan, del qual he llegit obres i contes desiguals, alguns els he entès més i els he trobat extraordinaris – el primer capítol de Ciudad permutación per exemple- i d’altres m’he perdut irremeiablement dins els laberints de la física quàntica – com el cas de Cuarentena-. Però sovint m’han aportat informació i sobretot eines de debat sobre conceptes que la ciència-ficció tracta de forma a vegades massa rudimentària.

Estic parlant de Greg Egan, però hauria d’estar analitzant El Ladrón Cuántico, del finès Hannu Rajaniemi, l'última aposta de ciència-ficció dura de l’editorial Alamut – fa uns anys també ens van presentar per exemple Luminoso, un recull de contes del mateix Egan sota el segell de Bibliópolis-. I si l’estic comparant, ni que sigui una mica de lluny, amb Ciudad Permutación és per l’enorme potencial que té aquesta novel·la al tractar l’evolució de la ment i l’encriptament, còpia, emmagatzematge de la memòria i en definitiva de la condició humana, separada un cop més del seu suport físic, el cos humà.

Anem a pams: Un futur indeterminat al nostre sistema solar, poblat per post-humans, les ments dels quals poden ocupar diversos cossos en vides diferents; on existeixen naus biotecnològiques vives – això no és tan estrany de fet- i on aquests post-humans han evolucionat de manera totalment diferent creant una complexitat política, tecnològica i sobretot social fora de mida. El nostre protagonista, Jean le Flambeur és un lladre de ments, capturat i reclòs en una presó virtual de la qual aconsegueix escapar gràcies a l’ajuda de Mieli i la seva nau conscient. Flambeur iniciarà així un retorn a la ciutat lliure i errant de la Oubliette, a Mart, on se li encarregarà una nova tasca, un nou robatori.

A diferència d’altres novel·les hard, El ladrón cuántico no aporta tants problemes a l’hora d’entendre segons quin tipus de tecnologia o acostament a l’univers quàntic; aquí el handicap a superar és el xoc d’imatges i sensacions que ens arriba des de la primera pàgina pel fet que l’autor no ens ubica en el seu recentment creat univers i hem d’anar endevinant què és cada cosa, cada concepte, cada costum, gadget, comportament social o civilització que apareix a les seves pàgines. Ens hem de guiar molt pel context de la narració per entendre per on van els trets. I no sempre és fàcil; bé, no sempre s’aconsegueix. Això em provoca com a lector un grau de frustració important doncs repetir paràgrafs sencers per intentar descobrir què passa exactament és farragós, però alhora, a diferència com deia d’altres hards, la prosa de Rajaniemi és molt fluida, molt amena i molt addictiva. Sense voler vas llegint sense aturar-te – i sovint sense entendre el missatge- però entrellucant imatges poderoses, llampades, espurneigs d’una història sòlida, d’uns personatges interessants i sobretot deixant que s’obri dins el nostre cap racional un sentit de la meravella que feia temps que no sentia llegint ciència-ficció.

La lectura doncs no és fàcil, no és apta per tothom; cal un grau important de concentració i això que la magnífica traducció de Manuel de los Reyes ens facilita la feina, proporcionant-nos precisament el que comentava anteriorment: que encara que no entenguis tot el que narra la novel·la, aquesta no es fa avorrida en cap moment. De totes maneres, com a lector hagués agraït una mica de consideració per part de Rajaniemi en forma d’un glossari de termes i conceptes, o un breu pròleg situant-nos en un univers d’estats quàntics que no sempre s’assimilen a la primera.

El sentit de la meravella que desplega el llibre és, com deia, impactant: Ciutats errants, ments tan poderoses com deus, missatges telepàtics, accés conscient i pràcticament infinit a exomemòries col·lectives, cossos fabricats per realitzar funcions específiques, i tot un seguit d'episodis fascinants que transporten al lector molt lluny dels conceptes terrenals, palpables, físics, en que entenem bona part de la ciència-ficció. Rajaniemi té una ment prodigiosa però que ofereix al servei dels més exigents només. Per absorbir tota aquesta informació el lector hi haurà de posar els cinc sentis o més.

El ladrón cuántico doncs és una lectura recomanable per a tot aquell que gaudeixi amb els reptes que ofereix la ciència-ficció dura, però pels lectors com jo que a vegades necessiten que els hi donin tot més mastegat pot ser una experiència frustrant degut a que arribes a entrellucar l’increïble sentit de la meravella que ofereix la novel·la sense poder assaborir-la al 100%, sigui per les pròpies mancances d’un servidor, sigui perquè aquesta no està destinada a tot tipus de públic.

Proveu-la. Endinseu-vos dins aquest món estrany i fascinant, però sigueu conscients d’on esteu entrant! Pot ser que en sortiu ràpidament amb la mirada perplexa i sentint-vos poca cosa o pot ser que que no en pugueu marxar i resteu enganxats a l’univers de Hannu Rajaniemi (que tot s’ha de dir ja s’ha començat a expandir amb més novel·les).

Eloi Puig, 26/05/13