LARGAS NOCHES DE LLUVIA
(2011)

Marc R. Soto

Editorial:
Viaje a Bizancio
Ediciones (2011)

Col.lecció:
Clatter

Núm: 07

Pàgines: 126

Marc R. Soto ha estat un dels autors espanyols que m’ha impresionat més amb una antologia: El hombre divergente. No és fàcil que un gruix important de contes mantiguin un nivell de qualitat elevat i homogeni – darrerament només he pogut comprovar-ho amb El monstruo en mi de Nacho Becerril.- però quan això succeeix, no ho oblides fàcilment. I és encomiable que petites editorials com aquesta excel·lent Viaje a Bizancio Ediciones aposti per publicar reculls de contes, que tot sigui dit, sempre han estat menyspreats pel gran públic.

Sigui com sigui, Marc R. Soto, em va deixar amb un nivell d’espectatives molt alt. Fa poc, durant els darrers moments de vacances d’estiu vaig devorar quasi de cop els tres contes que composen aquest recull. Com ja vaig dir en el seu moment, Soto treballa tant per la vessant fantàstica del terror com per la banda més quotidiana, la que segons el meu parer pot provocar més angoixa, doncs tracta de temes reals; els tres contes que aquí es presenten es decanten per aquest terror casolà, aquella sensació que notes quan llegeixes alguna cosa que saps que no acabarà bé. En aquest sentit l’autor és un mestre en narrar-nos fets, pistes,  ràpides llambregades a una història que notem no porta precisament al camí de la felicitat.

“Sueño de nieve y barro” és el relat més curt… i podria haver estat el més colpidor: Una narració breu sobre el camí que enfilen junts dos germans cap al bosc: El primer amb la il·lusió de veure un ós; el segon planejant matar a son germà petit per l’esquena. És un exercici boníssim de tensió i angoixa doncs el lector sap perfectament tot el que li passa pel cap a l’aprenent d’assassí i com vol portar-ho a terme. El final és digne, encara que potser massa obert pel meu gust.

El segueix “La sonrisa del reloj”, un conte narrat en primera persona, com un enorme flashback terrorífic sobre la inocència d’un nen que es veu alterada per uns instints poc convencionals: El de matar animalets… a ser possible cada vegada amb més sanya, amb més violència o amb més premeditació… per saber què passa… que se sent. És un relat molt ben portat també que arriba al seu climax de forma esgarrifosa i visceral i que queda lligat amb el retorn al present. També és un terror real, una manera de veure les coses però sobretot d’insinuar-ne d’altres que ocorreran en el futur.

Finalment, el conte que dóna títol a l’antologia “Largas noches de lluvia” és sense dubte el més interessant dels tres. Curiosament no es tracta d’un relat estrictament de terror doncs les situacions descrites i la trama en sí tenen més a veure amb la novel·la negra que no pas amb la por o l’esgarrifança; però el fet d’ambientar-lo en un poble de l’Espanya profunda, en una època gris i trista com va ser la franquista i amb una sèrie de personatges magníficament portats per l’autor, li dóna un aire misteriós, melancòlic però també força terrible. Crec que aquí més que mostrar-nos un cadaver d’una persona que jau surant a la banyera de casa seva, Soto ens endinsa en una mena de presència col·lectiva, un tipus de sentiment profund, estancat, arrelat als costums d’un llogaret aïllat. És il·lustratiu que el nostre protagonista, que porta 20 anys vivint al poble, encara és considerat un foraster. Aquesta realitat amarga, la de aquí tots som un i els de fora són estranys és la que s’evidencia en una trama que sota el vel de la investigació pol·licíaca amaga un sentiment general només mostrat arran de converses subtils en el text.

És si més no, un recull curiós i ben escrit. No arriba a l’alçada del seu predecessor, potser per que li manca aquell conte espaterrant, desequilibrant que un esperava trobar, un hit; tanmateix, la qualitat literària segueix més que vigent i Marc R. Soto en pot estar content. Espero amb candeletes el dia que vulgui dedicar-se a la novel·la.

Eloi puig, 24/09/12