 |
|
 |
|
 |
|
Editorial:
|
| Lleialtat de lladres/ Guia avançada per a pringades espacials |
|||||||||||||||||||||
|
Haig de reconèixer que la col·lecció Gatzara de can Chronos és ideal per quan vas de viatge. Dues històries relativament curtes, amb un objectiu dirigit a fer-nos-ho passar bé —el nom de la col·lecció no enganya— i amb una mida perfecta per encabir el volum en qualsevol butxaca mentre fas un cafè a qualsevol lloc del món. Aquest segon recull el condueixen dues autores: L’Alister Mairon i la Mariló Àlvarez. Ambdues les conec a través del seu format de novel·la (i en algun cas també de relat) però no les havia degustat encara en aquesta vessant més gamberra, amb aquests divertimentos que ens han portat a través de Chronos. Sense cap mena d’intenció, he començat a llegir Lleialtat de lladres de l’Alister Mairon potser perquè la coberta m’ha atret una mica més que l’altra o potser perquè tinc la seva veu més recent. En aquesta història ens embarcarem rumb a l’aventura en una trama que a priori podria recordar les novel·les d’aventures de Jules Vernes i fins i tot obres més recents com La isla de Bowen de César Mallorquí. I així és, la capitana Mairon torna a navegar! Torna a salpar amb els seus vaixells, tal qual va fer amb la seva obra més recent, Sabres de sal, i ens porta aventures, enigmes i... molta mala llet. Perquè estem parlant d’una novel·la que potser a priori sembla una típica odissea en vers al desconegut però que amaga un tarannà malèfic. El capità Xoriguer és contractat per anar a explorar el llunyà nord. Té carta blanca per contractar a bona part de la tripulació i aventurar-se a la mar. L’objectiu? Descobrir que s’amaga darrera un element oliós de color fosc que sembla podria revolucionar l’economia i enriquir als governants. Poc se’n sap de la regió d’on se suposa prové aquest material. Només que més enllà d’alguna base de caçadors, s’estén el desert de gel i estranyes criatures. Cal dir que ens trobem en un mon fantàstic que s’esbossa en un mapa bàsic i que ens recorda moltíssim al nostre. Potser el fet que els cognoms dels protagonistes siguin catalans (o sonin molt catalans) ens pot trastocar les referències però només breument. Lleialtat de lladres fa referència a aquesta mena de camaraderia que hi ha entre bergants, entre malfactors d’aquells que ens cauen bé. Els que popularment anomenem canalles. Però en aquesta narració, Mairon va més enllà i aporta un element que ens va trasbalsant a mesura que llegim: els protagonistes, part de la tripulació que s’embarca cap a les inexplorades terres del nord, son realment uns assassins. Això és un fet que m’ha cridat molt l’atenció perquè passem de veure aquests canalles simpàtics, aquests lladres amb picaresca, a comprovar el que realment son. Vaja, que aquí els dolents tenen les de guanyar. És una aventura amb bon ritme i personatges força interessants; no obstant la manca de pàgines fa que a aquests els falti una mica de profunditat doncs traspuen una història al darrere no explicada, però no obstant, la trama compleix amb el que se n'espera: Misteri, sentit de la meravella cap al desconegut i una intriga típica de pirates. Però això sí: Aquí trobarem el costat fosc dels aventurers! La Bruna és una pobre arreplegada que treballa en una àrea de servei intergalàctica al cul de l’univers. És una perdedora, somia desperta amb tot el que voldria fer i no pot per manca de recursos. La seva companya és uni orak, una mena de wookiee enorme que acaba de decidir que la millor manera d’expressar-se és a través de poemes haikus. I la tercera en discòrdia és la Jade, una altra noia, aquesta més viscuda, que posa al trio en perill quan decideix treure calers d’un petit objecte que han trobat tot fregant els lavabos de l’àrea de servei. Òbviament la decisió no haurà estat afortunada doncs sembla que diverses faccions pensen que l’objecte hauria d’estar en poder de mans més adequades. Les nostres tres pringades hauran de fer l’impossible per salvar la pell i recuperar l’objecte en qüestió. I aquí recau en com l’autora ens teletransporta a un univers molt quotidià on moltes coses ens semblaran raonablement caòtiques i d’altres ens sorprendran d’allò més. Màfies, persecucions, robots assassins, estranyes iaies que fan ganxet i molt d’humor fan d’aquesta aventura un bon passa-pàgines amb el que la Mariló Àlvarez ens acosta l’esperit de l’aventura sense perjudicis. Una aventura completament pulp però que beu tant de la nostra pròpia iconografia popular com també de manera indirecta reflexa els ànims i les ambicions de part de la nostra societat... a través això sí, de l’humor ben portat. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||