SABRES DE SAL
(2021-2022)

Alister Mairon

Editorial:
Edicions SECC
(2021-2022)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 192+240

l·lustradora:
Marta Madonado

La novel·la d’aventures no és un gènere que es cultivi especialment en català. I si a més, té una sèrie d’elements fantàstics que complementen l’odissea en qüestió, és encara més estrany. Però per l’Alister Mairon això no és un inconvenient, potser fins i tot ha estat un repte doncs ha escrit una novel·la que es basa en el sentit de l’aventura per explorar nous horitzons en el fantàstic en català. Amb Sabres de sal ens ha presentat, doncs, un món per a tots conegut (el de la pirateria caribenya) però traslladat dins el seu univers lathalià.

Així doncs, l’autora ha recreat un món paral·lel al nostre amb molts punt en comú que sembla repetir una bona part de la història però tergiversada subtilment i incorporant-hi els elements fantàstics. És un exercici realment complex perquè tot i seguir uns esquemes històrics molt semblants als del nostre passat, també ha d’incorporar prou elements diferenciadors perquè ens situem al nou escenari i el trobem prou atractiu. Paul Kearney va fer el mateix amb aquella fantàstica pentalogia que fou Las monarquies de Dios, però si bé l’autor britànic es va centrar a recrear el descobriment del nou món i les intrigues religioses d’un continent que recordava molt a la nostra Europa moderna, Alister Mairon, com comentava anteriorment, s’ha centrat en recrear paral·lelismes amb la època de la pirateria caribenya i l’enaltiment de les insurreccions a les colònies.

La novel·la Sabres de Sal està separada en dues parts ben diferenciades: El secret de les aigües manses i La revolta de les aigües braves, però que en el fons componen un sol llibre —que per motius editorials es va haver de separar en dues parts—. En ambdós capítols prima l’aventura, l’acció i l’empatia per certs personatges tot i que a El secret de les aigües manses l’enfocament és més la presentació d’aquests i el descobriment de secrets i perills que nodreixen l’aventura en sí. La segona part, en canvi, es recrea de manera fulminant en la resolució d’un conflicte polític i dedica, quasi bé de resquitllada, una solució als afers que obrien la premissa de la novel·la.

Sabres de Sal és tot un homenatge a les novel·les de pirates. Fins hi tot surt un (una) Morgan! De manera que involuntàriament la nostra ment ens traslladarà a les novel·les juvenils que llegíem del grandíssim Emilio Salgari. Però ah! Mairon hi introdueix elements diferenciadors gens subtils. Per una banda tenim l’aspecte fantasiós, amb éssers que no existeixen al nostre món, o amb incorporacions pròpies de la mitologia nord-europea —pel meu cap ronden imatges difuses d’una novel·la juvenil que em va encantar en el seu moment, fa 1000 anys: El foraster que vingué del mar de Molly Hunter—  i per altra banda, Mairon també afegeix una actualització al paradigma de personatges forts i ferotges. Aquí les dones tenen un paper molt definit i resolutiu però també els elements LGTBI ens obren les portes a personatges obertament homosexuals i bisexuals. Tot allò que en Salgari no podia dir, l’Alister Mairon sí, en aquest sentit, oferint naturalitat en diversos aspectes LGTBI amb la mateixa normalitat que ho feia Richard Morgan a Solo el acero, per exemple.

Parlem una mica de la trama: El capità James, el guerxo (sí, sí, tot un estereotip, no cal dir-ho) és un pirata de capa caiguda que ha perdut la seva nau i la seva tripulació. Es veu involucrat de sobte en una persecució on uns bergants semblen tenir acorralada a una noia. La seva ajuda serà l’inici d’una estranya relació que el portarà a buscar un mític tresor amagat mentre la política local d’unes illes que formen part de les principals colònies del continent s’escalfa amb la insurrecció dels esclaus de l’arxipèlag de Les Aguiles. A mesura que passin els capítols anirem coneixent millor als personatges i les seves motivacions (moltes de les quals venen d’un passat tèrbol) i anirem situant aquet món de pirates fent paral·lelismes amb la nostra història coneguda. Sovint l’autora va deixant pistes sobre quines nacions correspondrien al nostre món quan se’n parla. Només us diré que els més malvats i maldestres amb la gestió a les colònies, que tenen un rei temible i implacable venen d’un país el nom del qual significa «terra de conills». Amb això Ja ho diem tot.

L’aventura dels pirates comença de forma una mica a mig gas, amb una premissa una mica etèria i amb uns personatges principals correctes però que no empatitzen del tot amb el lector. Algunes petites errades o obviades en la trama ens obliguen a fer els ulls grossos però el fet és que poc a poc, l’autora es va deixant anar i posa de manifest el seu talent. Per una banda amb l’elecció de personatges secundaris molt intensos i complexes, especialment els dolents —que tenen els seus propis capítols i per tant punts de vista força interessants—  els que lluiten contra les insurreccions dels esclaus i busquen també el tresor amagat. Així és, tant l’Erik Wassercraft, comandant de l’armada lathaliana com la seva capitana Cassandra, se’n duen la gràcia dels lectors per ser personatges molt més ben definits que els principals, el capità James i la noia Lena. I per altra banda, Mairon aconsegueix fer-nos partícips de moments de gran tensió, especialment a la segona part amb un gran talent per mostrar la intensitat de les batalles i els capítols d’acció. A La revolta de les aigües braves, doncs,  trobem una prosa més fluïda amb tot d’escenes que t’atrapen i et mantenen alerta i et conviden irremeiablement a seguir llegint — un exemple seria el memorable capítol 10—. En aquest cas, tot i que la trama argumental s’alenteix a la segona part, la prosa guanya protagonisme.

És cert, tanmateix que la novel·la pot semblar una mica descompensada si comparen les dues parts però jo la veig realment com una sola aventura. També és cert que la política passa pel davant a la fantasia que queda més relegada a un segon terme. Però també s’aventura que tindrà molta importància en afers d’altres novel·les o relats ambientats en aquest univers lathalià que l’Alister Mairon té dins el cap.

Qui llegeixi Sabres de Sal ha de saber que es trobarà amb allò que s’esperava: una novel·la d’aventures de pirates amb tots els estereotips que us pugueu imaginar (només faltaria el lloro) però amb la capacitat rejovenidora que li atorga una autora com Alister Mairon que a més modernitza i esbiaixa suficientment la trama perquè hi trobem elements molt llaminers per continuar llegint sobre aquest món. Una novel·la que va de menys a més i que accelera el ritme  cada poques passes. I sobretot que ha aconseguit que m’ho passi bé llegint. Que no és poc.

Eloi Puig
04/02/2023