LA MALEDICIÓ
DE HILL HOUSE
The Haunting of Hill House 
(1959)

Shirley Jackson

Editorial:
L'altra Editorial
(2014)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 278

Traductor:
Martí Sales

El subgènere de les cases encantades és una temàtica que he comprovat recentment que dóna molt més de joc del que em pensava. Per mi, el clàssic indiscutible de Richard Matheson, La casa infernal, sempre ha estat un referent del que em podria esperar trobar amb novel·les de terror d’aquest estil però òbviament es troben exemples que van des del més estricte salvatgisme visceral (sí, estic pensant en la pertorbadora Un dios de paredes hambrientas) a subtileses d’una qualitat literària increïble com La maledicció de Hill House.

Em sap greu no haver llegit mai abans aquest clàssic. Quan fou publicat en català, el 2014, se’m va escapar (desconec si em vaig despistar o no se’n feu suficient difusió, almenys entre la SCCFF o altres canals habituals) i sap greu perquè és una novel·la important de Shirley Jackson, una autora quasi unànimement reconeguda com un dels referents de la novel·la de terror del s. XX que influencià a escriptors com Stephen King o Neil Gaiman. El premi internacional que porta el seu nom evidencia la seva importància.

Però és que a més, La maledicció de Hill House no s’ajusta al tòpic de la casa encantada si no que és molt més. La novel·la possibilita una lectura en diferents capes, algunes d’elles molt subtils que s’amaguen darrera la proposta principal o el que a nosaltres ens pensem que és la trama conductora perquè Jackson m’ha demostrat que sap desviar l’atenció per camins que no semblen dur a enlloc i que resulten dreceres i senders amagats en subterfugis que ens porten el missatge que realment ens volia comunicar l’autora. Així que podem parlar de terror psicològic, d’horror sobrenatural, però també hi intueixo afers menys fantàstics com un coqueteig amb el lesbianisme o també un acostament a una ruptura de la realitat interior.

Hill House és una casa victoriana, perduda en un poble de mala mort, amb els seus propis misteris, xafarderies i supersticions. Un investigador de fenòmens paranormals, John Montague fa una crida a voluntaris per passar-hi una temporada i així compartir sensacions, notes, experiències pel llibre que està escrivint. Finalment només hi assisteixen 3 persones: En Luke, hereu de la casa que hi va una mica per compromís i dues noies: La Theodora i l’Eleanor que suposadament han demostrat abans certa sensibilitat amb experiències fora del normal.

Theodora es una persona segura d'ella mateixa, vital, impacient, riallera i bromista;
Eleanor es somiadora, fantasiosa, fuig de la seva vida anodina i vol descobrir-ho tot; busca la seva pròpia personalitat, la qual li ha estat barrada degut a l'abducció que ha patit a l’haver de cuidar durant anys la seva mare malalta. Luke és un jove que sembla adaptar-se a les situacions que es troba a la vida. Simpàtic i possiblement una mica escèptic però col·laborador amb tot el que li és possible.

La vida d’aquestes quatre persones (i dues més que s’afegiran més tard sota rols molt marcats) seran la veritable aposta de Shirley Jackson en aquesta novel·la perquè La maledicció de Hill House és abans que res un magistral retrat psicològic de tots ells i en especial de l’Eleanor. És una davallada a la bogeria col·lectiva o a qui posseeixi una sensibilitat més especial o un ment més mal·leable.

L’autora ens ofereix per una banda una descripció acurada de la casa però sense abusar d’aquest estil barroc que altres autors sovint exerceixen per acumular pàgines. Fixeu-vos amb el començament del capítol dos:

“Cap ull humà pot aïllar la desgraciada coincidència entre línia i lloc que suggereix la maldat de la façana d’una casa, i tanmateix, una juxtaposició maníaca, un angle mal girat, una atzarosa trobada entre teulat i cel, converteixen Hill House en un indret de desesperació, més espantós encara perquè la façana de Hill House semblava desperta, vigilava amb les finestres buides i la cella d’una cornisa mostrava certa satisfacció (...).”

Jackson crea un atmosfera subtil i premeditadament vaga que no busca un enfrontament directe amb els personatges, no almenys de forma constant; prefereix més aviat que els aspectes que qüestionen la ciència quedin difosos i acceptats com a possibles. De fet, el nostre investigador, el filòsof senyor Montague, està sempre sobre una corda fluixa metafòrica que busca l’equilibri entre la ciència racional i tot allò que aborda la temàtica sobrenatural. En aquest punt, l’aparició de la senyora Montague és fantàstica per precisament presentar una postura radicalment diferent a la del seu marit (i amb una excel·lent posada en escena per part de l’autora).

Jackson utilitza grans diàlegs d’una quotidianitat excelsa que et fan sentir còmode en tot moment, que propicia que els diferents personatges actuïn amb gran naturalitat i per tant de forma relaxada en un lloc on suposadament les corrents psíquiques i sobrenaturals el fan inhabitable. És una barreja de sensacions molt curiosa doncs deixant de banda la por que poden sentir els personatges, la companyonia que recrea l’autora a través de les converses provoca un efecte contrari al de la inquietud: una retroalimentació que insufla coratge de com superar un obstacle o una sensació sense haver de marxar de la casa encantada.

Tanmateix, les percepcions que produeix la casa sovint es queden dins dels personatges i no les expressen en veu alta. Aquí, un exemple que em sembla clau:

“(...) al quedar-se dreta al mig de l’habitació, el silenci opressiu de Hill House la va tornar a embolcallar. Sóc com una petita criatura que un monstre s’ha empassat sencera, va pensar, i el monstre nota els meus petits moviments dins seu”.

Així doncs Shirley Jackson ens ofereix més un retrat psicològic dels seus personatges que no pas una història de terror o angoixa. Les dosis d’horror són més aviat escasses però les sensacions d’impotència o esgarrifança, de que alguna cosa no funciona bé a la casa i als cervells de certs personatges (l’autora ens descobreix pistes en alguns moments de la lectura), són més importants, més primigènies.

Un clàssic del terror psicològic i sobrenatural que cal reivindicar i que ens pot ajudar a comprendre millor aquest subgènere tan fascinant de les mansions encantades. L’altra Editorial ha publicat també Sempre hem viscut al castell, un altre novel·la clàssica de l’autora.

Eloi Puig
26/03/2020