UN DIOS DE PAREDES HAMBRIENTAS
A God of Hungry Walls
(2015)

Garrett Cook

Editorial:
Orciny Press
(2018)

Col.lecció:
Midian

Núm: 08

Pàgines: 185

Traductor:
Hugo Camacho

Si una cosa defineix clarament la col·lecció Midian dedicat al gènere Bizarro  (del qual em declaro fan incondicional) és que no deixa de sorprendre’t mai. I és que novel·les com l’extraordinària La casa de arenas movedizas no tenen res a veure per exemple amb altres com Ciudad revientacráneos o amb El detective que tenia mariposas en el estómago, per posar alguns exemples rellevants. De la mateixa manera que Un dios de paredes hambrientas no s’acosta ni de lluny a la trama argumental de Fantasma de Laura Lee Bahr, encara que a priori ho pugui semblar. Però és que aquesta novel·la de Garret Cook no té cap punt de referència a res que hagués llegit mai abans i aquí Hugo Camacho, l’editor i home-meravella de can Orciny Press ens ha tornat a sorprendre publicant aquesta arriscadíssima obra de terror sobrenatural amb un aire decididament malaltís i sàdic.

El primer és el primer i cal dir que la contraportada és tota una declaració d’intencions, un text que em va atraure a llegir la novel·la: una història sota el punt de vista d’una casa encantada, de l’esperit que l’habita. Fixeu-vos:

Entre estas paredes soy Dios.
Siempre he estado aquí y siempre existiré. Entre estas paredes tengo total control de lo que ves, lo que sientes y lo que piensas. Transformo la realidad según mis deseos. Te pondré frente a tus peores miedos y haré que te entregues a tus deseos más oscuros. Tu dolor es mi placer. Tus lágrimas, mi ambrosía. Tu desesperación, mi regocijo. Te romperé por dentro. Te destrozaré. Entre estas paredes soy Dios, y una vez entras en mí, ya no hay salida. Te poseeré para siempre.

I així és: La casa, o millor dit, el déu que l’habita o l’esperit que la controla és el veritable protagonista d’una aventura malsana i decadent però narrada amb un estil quasi poètic que ens hipnotitza des de la primera pàgina i ens atrapa en una xarxa de pura maldat i perversió. Perquè siguem francs: El déu de la casa és un malparit, un egocèntric, un vil torturador i un ésser menyspreable que a través d’un monòleg de quasi dues-centes pàgines ens descriu les seves ànsies de control sobre una sèrie d’adolescents, de com es diverteix sotmetent-los, subjugant-los, torturant-los.

El nostre déu posseeix els cossos i la ment dels qui viuen a la seva llar. I per tant es sent amo i senyor de tots ells. Si jo fos psicòleg potser m’atreviria a afirmar que és un déu amb complex d’inferioritat, aplicant de forma gratuïta psicologia barata tòpica per demostrar una teoria absurda. Perquè el fet que un ésser esdevingui evidentment superior a uns simples mortals pot tergiversar el seu ego no? Potser quan més poderós és més necessita demostrar-ho? M’agraden molt unes paraules que ens deixa al primer paràgraf del llibre i que evidencien que el nostre malèfic déu també sent la necessitat de convèncer-se a sí mateix:

 (...) Podréis decir que fui cruel (lo soy), siempre seré cruel però nunca,  NUNCA, podréis decir que no fui amable, o que la amabilidad no forma parte de mi naturaleza. (...)

Però no us enganyeu; les seves parrafades  són boniques però aquest déu és el mateix mal però vestit amb paraules transcendents i els seus jugadors simples peces per refermar el seu control, la seva megalomania. Morts que copulen, fantasmes venjatius, visions execrables, sexe desenfrenat, coprofàgia i qualsevol desgavell mental que us pugueu imaginar es combinen amb millor o pitjor fortuna dins aquestes pàgines. És una merda que t’esquitxa, que no et deixa llegir sense pensar si has de continuar o no. Però també és una obra molt ben narrada, on l’autor ens acapara a emocions desagradables però que no et permeten abandonar la lectura. Garret Cook és com un cenobita de Hellraiser que ens mostra i ens ofereix els plaers i els dolors de la carn alhora. Una paradoxa total que ens fa pensar si hauria d’agradar-nos una obra d’aquestes característiques, si el fet de gaudir-la és perquè l’autor ens fascina amb la seva prosa o perquè els fets que es narren colpegen el nostre cervell intentant entrar de forma natural i per tant perversa.

Segons la meva modesta opinió però, el nostre déu malparit podria buscar altres maneres de torturar als seus hostes que no sigui sempre a través del sexe i la violència. Que potser amb només algunes escenes – que probablement estarien censurades al cinema- ja ens faríem una idea del grau de control i satisfacció personal que rep dels seus acòlits (alguns dels quals viuen una perenne ombra de visions malaltisses). Vaja, que en alguns capítols l’excés de sexe visceral resulta aclaparador i repetitiu. En canvi, aquella subtilesa que també esperaríem trobar per part d’una ment omniscient no apareix pràcticament mai. El nostre déu és salvatge i inhumà, governa la casa sense cap mena d’escrúpol, només pensant en seduir i capturar més víctimes. I és tan poderós que no es permet el luxe de ser misericordiós en cap moment. Ell és un déu! I per tant no ha de donar explicacions a ningú, només fer la seva (corrupta) voluntat.  

En contrapartida, la meva ment analítica em demana saber l’origen de tot plegat –en algun moment sembla que se’ns expliqui de forma ambigua-, i també donar més presència a actors com en Brian que són claus per a la trama. Això és un altre punt a discutir: Sembla que Cook es recreï tant en les perversions muntades pel déu de la casa que s’oblida de l’intriga, de desenvolupar una mica més la trama de rerefons que poc a poc va passant a un primer terme entre les dures imatges que ens bombardegen el cervell.

És veritat que Garrett Cook fa un exercici extraordinari per mantenir-nos alerta amb una lectura tan visceral i això té un plus doncs és veritablement difícil, però també és cert que descuida una mica aquesta trama argumental que sembla navegar per mitjà de subterfugis per treure el cap de quan en quan i deixar-nos expectants.

Un dios de paredes hambrientas és potser una de les obres més originals, transgressores i malaltisses que he llegit mai. No apte per tots els estómacs. Vibrant i degenerada, esdevé un complement particularment especial d’aquest gènere Bizarro.

Llegiu-la, gaudiu-la i odieu-la per igual... però amb l’estómac buit. Avisats esteu.

Eloi Puig
30/05/2019