MANS LLIURES
(2006)

Jordi De Manuel

Editorial:
Edicions 62
(2009)

Col.lecció:
El Balancí

Núm: 599

Pàgines: 254

Lectures relacionades:
L'olor de la pluja

Crec no equivocar-me massa si afirmo que dues de les passions literàries de Jordi de Manuel són la novel·la negra i la ciència-ficció. De fet, bona part de la seva carrera com a escriptor l’ha basat sobre aquests gèneres que a vegades poden ser molt antagònics però que sovint es complementen. Un exemple clar és l’univers sobre el que ha construït el personatge de Marc Sergiot un policia de la vella escola que investiga i resol casos en una Barcelona futura, però molt propera. Propera perquè bona part de les novel·les estan ubicades d’aquí a pocs anys i per tant parlen de fets, escenaris i propostes totalment reconeixibles. Totes estan lligades sota una premissa comú: La mancança d’aigua, la sequera galopant que pateix la conca mediterrània i que poc a poc va dibuixant una escenari distòpic i catastrofista on el seu màxim exponent —fins ara— queda reflexat al 2017 a L’olor de la pluja, abans d’aquesta però encara hi trobem Tres somnis blaus, ubicada al 2015 i que va ser la primera aventura de Sergiot a ser escrita.

Mans lliures també segueix un esquema de novel·la negra per introduir-nos un element de política-ficció molt interessant i de rabiosa actualitat: L’any 2014 —d’aquí a 4 dies— les eleccions per la presidència de la Generalitat porten a Roger Mesalles al capdamunt de les enquestes i de la popularitat. Mesalles és un polític independent, amb un carisma nat i amb uns ideals que empatitzen amb la massa popular catalana. Mesalles s’alia amb un partit petit que veu l’oportunitat de ser catapultat a la presidència — fins i tot per majoria absoluta— però Mesalles exigeix una sola condició: Si és escollit nou president de Catalunya propiciarà una consulta popular sobre la independència. I quin millor moment per fer-ho que el 2014? Una data que serà emblemàtica i on es conmemorarà el 300 aniversari de la pèrdua de institucions  i de les llibertats catalanes després que l’exèrcit borbònic espanyol conquerís Barcelona.

No se si De Manuel té visions profètiques –la novel·la va ser publicada ara fa un any- però aquest tema és una proposta que com tots sabem ara és en boca de tothom després que Arenys de Munt realitzés una consulta popular sobre el dret a decidir i que poc després quasi 200 municipis més de Catalunya seguissin l’exemple convocant consultes de caire sobiranista —als propers mesos s’hi afegiran grans capitals de comarca i la mateixa Barcelona—. El fet és que aquesta política-ficció és la causant de l’assassinat del candidat a la presidència. I Marc Sergiot i dos mossos d’esquadra els encarregats d’investigar l’estranya mort d’aquest i la seva vinculació amb una prostituta de luxe.

L’autor estructura la novel.la en capítols curts i en tres línies d’acció: Dues d’elles recreen el passat recent, les hores anteriors als fets que acabaran amb la prometedora carrera del polític, centrats en la vida de Claire, una prostituta de luxe que rep un encàrrec especial i de Roger Messanes, el candidat a la presidència, el qual l’autor ens el presenta sota un retrat utòpic del polític ideal, que lluita amb la veritat per davant i sense menysprear els contrincants —això sí que és ciència-ficció—. Potser un idealisme poc creïble però paradoxalment podria ser un revulsiu que la gent, farta de tanta hipocresia política, seguiria tan se val si aquests fossin d’esquerres, de dretes, sobiranistes o unionistes amb l’estat espanyol. I òbviament, la tercera línia d’acció és la investigació posterior a l’assasinat portada per l’inspector Marc Sergiot. Són capítols que s’entrellacen perfectament entre ells, de manera que els resultats de les investigacins en el present es donen en el moment en que la narració en passat exposa els fets. Fins aquí, el muntatge de l’autor és perfecte tot i que l’escassetat de personatges fan endevinar al lector alguna que altra sorpresa.

L’esmentada estructura en capítols curts són una arma de doble fulla: per una banda donen un dinamisme desbordant, la lectura és molt fluïda, amena, clara, concisa —encara que poc tensa per tractar-se de novel.la negra amb uns ingredients de política-ficció tan sucosos— però per altra banda impedeix una correcte definició i desenvolupament de certs personatges i dóna poques possibilitats a l’ambientació. Sobre això últim —l’ambientació— l’autor dóna pinzellades contínues sobre els efectes de la manca d’aigua i sobre les infraestructures futures –moltes de les quals s’estan construint actualment-. I sobre els personatges, a l’igual que passava a L’olor de la pluja, els secundaris com és el cas dels dos joves mossos d’esquadra, al lector li costa empatitzar amb ells i no acaba d’entendre el seu rol. Eren realment necessaris? Potser com a representants del nou ordre policial català on es veu com les velles glòries són poc a poc apartades per les noves generacions? 

El llenguatge és formal, l’autor narra en tercera persona i posa en boca dels seus personatges una parla culta i correcta —de fet, bastants personatges són policies—. Se li troba a faltar potser una mica més d’argot policíac o potser diversos estrats lingüístics —cinisme, ironia, sarcasme— ja que els diàlegs entre Sergiot i els polícies resulten poc convincents; en aquest sentit la incorporació—éfímera—, del comissari Olmedo, provinent de la centralista policia de Madrid, és la que dóna un aire nou a alguns paràgrafs.

La novel·la resulta més que interessant però explota poc alguns dels recursos argumentals que té: per començar la trama de política-ficció entorn a un possible retorn a l’independència de Catalunya es queda en poca cosa doncs tot i plantejar diversos possibles enemics del candidat els quals podrien haver ordenat el seu assassinat —el nacionalisme espanyol, com el més probable; però també els partits catalans contraris a la independència i fins i tot els que n’estan a favor, doncs recordem que Mesalles no és integrant de cap partit separatista—, mai queda clar qui o quina entitat és el cervell de l’operació. Això també lliga en que l’autor prefereix no esmentar sigles de partits —tant catalans com espanyols— que són insinuats a la novel·la, suposem, per no ferir susceptibilitats-, cosa respectable però que li resta credibilitat a l’obra.

En definitiva, tenim una novel·la que compleix els seus objectius immediats: Proporcionar un misteri i una resolució, en una ambientació de ciència-ficció política. En tot cas però, es troba a faltar una major implicació de l’autor amb l’escenari sociopolític entre el nacionalisme espanyol i el català. Una novel·la recomanada per qui li agradi fer hipòtesis al voltant d’una data clau en la futura història de Catalunya: El 2014.

Eloi Puig, 05/01/10