LES MÀQUINES
DEL CAOS
(2020)

Ricard Efa

Editorial:
Mai Més Llibres
(2021)

Col.lecció:
Nüwa

Núm: ---

Pàgines: 385

Ricard Efa —també conegut com Ricard Fernàndez Villanueva— és un respectat il·lustrador que ha decidit obrir la seva carrera artística a la vessant literària i més en concret a escriure la seva primera novel·la, de ciència-ficció, ciberpunk i en català. Això, senyors, és un repte que no és a l’abast de tothom.

Perquè hom pot pensar que un il·lustrador ja té prou feina a dibuixar com per posar-se a narrar aventures cibernètiques en clau futurista però s’equivocaria. El debut de Ricard Efa amb la seva novel·la Les màquines del caos és dels més lloables que recordo en català dins el gènere fantàstic — podria posar altres exemples com el Carme Torras, Ivan Ledesma o Joan Maria Arenas— i torna a evidenciar que Mai Més Llibres sap apostar també per autors nostrats de gran qualitat.

Tot i no resultar una novel·la plenament rodona, Les màquines del caos sí que desprèn una sensació de bona feina i de trama elaborada. Hi trobarem sentit de la meravella, molta especulació tecnològica i filosòfica i molts elements combinats típics de la ciència-ficció. I tot plegat donarà lloc a una història versemblant i carregada de ritme, acció i aventura.

Anem al gra: El món del futur està dividit en dues grans potències: El Sistema d’Estats i l’Aliança per la Democràcia. Es tracta de grans corporacions que poc a poc (o directament) deixen de banda als estats tal com els coneixem avui dia i fan la seva pròpia llei, acaparen el poder.

(...) “Vosaltres no ho enteneu mai. Ja vau tenir la vostra oportunitat durant més d’un segle per posar-ho to en ordre i vau fracassar. La vostra democràcia es va mostrar inservible, insuficient. La gent va copsar el teatre que representava. Sufocar revoltes constantment, aquesta era la vostra feina. No era sistema d’ordre, era un subterfugi!…" (...)

Els dos blocs, les dues mega corporacions es tenen respecte i por a l’hora i el món viu en una mena de guerra freda supervisada per increïbles avenços tecnològics. La major part de la població posseeix implants al cos que els hi facilita l’accés a la xarxa o a millorar parts concretes del seu cos i la vida és dura, controlada i fosca.

Amb aquests arguments, quasi he definit en poques paraules algunes de les característiques pròpies del moviment ciberpunk que va sorgir als vuitanta, especialment després de la publicació de la novel·la Neuromàntic (William Gibson). Aquesta relació d’amor per la tecnologia punta i l’ambientació policíaca ha propiciat molt bones novel·les de gènere i a casa nostra, en català, ho hem pogut constatar sota la narrativa de l’Enric Herce i ara, també, del Ricard Efa.

Centrem-nos una mica més en la novel·la: Les màquines del caos, com deia, recull tota aquesta tradició del ciberpunk i va una mica més enllà: Afegeix altres elements especuladors per exaltar a un lector que ja de per sí frisa per conèixer i amarar-se de ginys i tecnologia puntera en aquest món amb rerefons distòpic. A la novel·la s’hi barrejaran, doncs, interaccions amb Intel·ligències artificials, desenvolupaments i emmagatzematge de consciències, predicció d’esdeveniments futurs i fins tot contactes extraterrestres. I tot això amb un ritme endiablat que pràcticament no et deixa respirar. La part bona de tot això és que esbatanarem els ulls contínuament i ens recrearem amb una història carregada d’intriga i de secrets per descobrir. La part no tan bona és que l’autor potser vol abastar massa temàtiques i no acaba d’aprofundir massa en cap. I això és una llàstima perquè el potencial d’aquesta novel·la és esfereïdor amb totes les reflexions que ens ofereix. La mateixa idea d’anàlisi i control de dades per poder preveure una tendència, un punt clau del futur on actuar, m’entusiasma:

(...) 'Extraiem informació de les màquines del caos, la interpretaven i en passaven les conclusions al nucli, que decidia quan i com actuar. Normalment petites incursions, ciberatacs a bases de dades, desconnexions elèctriques i missatges a terminals privats d’alts càrrecs del govern i de les corpos. Petits sabotatges que generaven una petita corba a les expectatives del caos.…'(...)

La narració que ens porta Ricard Efa està expresada en present i abasta diversos escenaris alhora i això és important per donar evidència de la globalitat de la xarxa i dels sistemes que juguen amb la tecnologia i també dels diversos personatges que ens trobem. Per exemple l’Apne, una hacker terrorista que forma part d’un comando o grup que fa feinetes de tant en tant i que ara és reclutat per escriure un codi en un dels ordinadors centrals de la corporació de Sistema d’Estats. Tenim també a la doctora Tlaxcala que experimenta amb un agent que han retirat del servei—al més estil Robocop— per incorporar-lo a noves tasques en un entorn molt diferent (per cert, l’agent Rata té un capítol de presentació genial) i com no, tenim a la nostra rebel, Ira, una noia que forma part d’un grup que segueixen els designis de les màquines del caos, ordinadors i logaritmes que exploren els nodes secrets de les xarxes per processar informació i poder preveure col·lapses futurs. La seva missió: Destruir-ho tot per intentar refer a una humanitat podrida.

Pel que fa al ritme de la novel·la tenim una dicotomia: Els capítols al començament d’aquesta són més llargs i com és normal intenten instal·lar al lector en una ambientació que no comprenem a priori. Però aquest ritme a vegades és una mica feixuc (recordo l’assalt de Apne i els seus col·legues a l’edifici Three-Geminis que sembla no acabar-se mai); en canvi, a vegades es vol anar tan de pressa que ens manquen pàgines per assimilar el que està passant (per exemple quan l’Iris entra en acció). Això no vol dir que la novel·la sigui lenta o ràpida en sí, més aviat és que aquests petits canvis de ritme la desajusten una mica.

Què m’ha agradat més? Doncs sense dubte la seva falta de complexes per atacar tantes línies d’acció, el sentit de la meravella que desplega i una ambició que simplement queda frenada per la manca d’aprofundiment en personatges i trames. Què li trobo a faltar? Una major empatia amb alguns personatges, especialment amb els secundaris que son massa oblidats en diversos moments — tant l’agent Rata com per exemple en Gäns Eden crec que tenen més potencial en aquesta història—. Però aquests aspectes son simplement oportunitats de millora. El que em falla una mica és l’ambientació de rerefons entre les potències. Em costa entendre que el planeta hagi derivat a dos blocs separats sense comprendre quina ideologia regna a cada cantó i que a més un mur immens exerceixi de facto de frontera física. Ho trobo forçat. Potser caldria haver rescatat una mica els orígens d’aquesta convergència entre cultures, nacions i pobles en només dos grans espais administratius. I també el perquè del recel mutu.

En tot cas, els peròs i contres queden molt compensats pel bon to narratiu de l’autor i per les trames i línies argumentals amb que en anem topant a mesura que ens endinsem en aquest futur de tecnologia ciberpunk, però que també obre les portes a moltes altres possibilitats. Quasi que animaria a l’autor a escriure’n un spin off perquè de material i d’idees li’n sobren, això es així.

El que ens ha de quedar clar és que ens trobem davant una bona història i que la gaudirem d’allò més mentre llegim embadalits totes les apostes tecno-filosòfiques que en Ricard Efa ens aboca de forma molt notable. Les màquines del caos us oferirà bons elements per que us ho passeu bé llegint però també per que reflexioneu sobre les infinites possibilitats que ens aporta la ciència-ficció.

Eloi Puig
28/09/2021