NEUROMÀNTIC
Neuromancer
(1984)

William Gibson

Editorial:
Pagès Editors
(2020)

Col.lecció:
Ciència Ficció

Núm: 32

Pàgines: 388

Traductor:
Joan Fontcuberta

Altres edicions:

CATALÂ:
1988 Pleniluni. 2001

CASTELLÀ
1989, 1992, 2002, 2007, 2021 Minotauro

1998 Círculo de lectores

2006 Planeta DeAgosdtini

2006 Booket

Tinc una relació llarga amb aquesta novel·la. Fa cosa d’uns vint-i-cinc anys vaig comprar l’edició en castellà de que va treure l’editorial Minotauro. Havia de llegir una de les novel·les que sempre apareixia a les llistes de obres fonamentals de la ciència-ficció! Però tan punt la vaig tenir a les mans em vaig assabentar de la mala premsa que arrossegava la traducció al castellà d’aquesta edició. S’afirmava que no s’entenia el llibre i que la traducció era molt millorable. També llavors vaig descobrir que la traducció catalana de Pleniluni  —que s’havia realitzat un any abans, el 1988— era superior i els que havien llegit ambdues traduccions es decantaven inexorablement per aquesta. Res doncs, vaig buscar el llibre en català... i no el vaig trobar. I ja se sap, el temps va passant, arriben noves lectures i aquella novel·la va anar patint la pressió de centenars llibres sobre seu, sota la immensa pila que tot bibliòfil va acumulant... fins al punt que encara es allí sota, sense llegir, esperant. El tinc com nou, lluent.

Per això, quan em vaig assabentar que Pagès Editors tornava a publicar Neuromàntic en català la meva alegria va ser majúscula i el meu interès per la novel·la va torna a despertar. Per una banda perquè per fi l’editorial lleidatana tornava a traduir obres de ciència-ficció (dins el seu catàleg hi ha autors com Silverberg, Card, Aldiss o els germans Strugatski a les que només caldria una nova portada de les obres per que fossin un èxit immediat), i a més, amb el bon canvi d’imatge que va impulsar en Daniel Genís al capdavant de la col·lecció fa molta més patxoca; i per altra perquè finalment podria redimir-me d’una assignatura pendent com era aquesta lectura. Ara sí, ara podria posar-me el dia amb una obra tan influent! I així ha estat però els resultats no han estat a l’alçada del que m’esperava. Ara no tinc tan clar que les traduccions siguin la causa principal del perquè la novel·la de William Gibson no m’ha colpit com m’esperava. Analitzem-ho una mica.

L’any 1984 Neuromàntic va aconseguir el que altres novel·les de ciència-ficció han provat d’assolir des de sempre: Trencar motlles, avançar-se al futur, proporcionar idees revolucionàries i expandir el sentit de la meravella, en aquest cas, sota la mirada de la nova indústria informàtica que llavors estava començant a treure el cap tímidament. Tot i que altres obres (més) cabdals com El jinete de la onda de Shock (1975) de John Brunner ja avançaven elements on la informàtica, els virus, la xarxa globalitzada i les possibilitats d’una incipient internet podrien influir en la nostra societat, sí que és cert Gibson va cargolar més aquestes idees i va desenvolupar una trama que tot i posseir elements ja elaborats anteriorment com ara la xarxa virtual (Brunner en deia Data Net) a la que en la present novel·la va batejar amb el nom que tots coneixem avui dia: Ciberespai, també va construir una ambientació molt lligada amb la foscor i la decadència d’una societat futura ultra connectada, on els implants tecnològics a l’organisme són el pa de cada dia, les indústria i corporacions posseeixen el poder d’un estat i on la globalització i l’accés a la informació és una constant que no ens ha fet millors, ni més lliures, sinó potser més esclaus encara d’un sistema distòpic on la tecnologia és la llibertat anhelada però també el lligam al sistema; una espasa de Dàmocles dintre teu que et pot empènyer cap a lo més gran però que també et pot destruir en qualsevol moment si no respons adequadament. Així va néixer — més o menys— el subgènere de ciència-ficció per excel·lència de la dècada dels vuitanta: El ciberpunk.

Neuromàntic és una novel·la que ho tenia tot per triomfar. El seu caràcter visionari de començaments dels vuitanta, l’ambientació malsana dels barris baixos, la diferència abismal de classes socials i el fet que la tecnologia implantada al cos dels humans els hagi transformat amb major o menor gràcia en cyborgs. També la premissa inicial que ens presenta l’autor —un assalt, un cop que utilitza el món virtual per efectuar-se—és d’aquelles que et fa venir salivera. Fins i tot que una de les pel·lícules més lloades de la ciència-ficció s’estrenés un parell d’anys abans (Blade Runner) i que aquesta compartís bona part dels elements ciberpunk — especialment en l’ambientació— va ajudar-la sense dubte.

Dient tot això no és estrany que poc a poc la novel·la es convertís en un llibre de culte i guanyés els principals premis del gènere (Hugo i Nebula) i fins i tot el Philip K. Dick (que també li oferia una complicitat contracultural). Ara bé, a mi m’ha deixat una mica fred. I no per què no valori tots aquests aspectes que he comentat, sinó perquè crec que per mi ha passat el seu temps o almenys no ha aconseguit despertar aquell formigueig excitant de llegir quelcom nou i transgressor. Ara valoro molt aspectes com una prosa curosa o un argument més diàfan. Probablement si hagués llegit aquella obra que aguanta, estoica, sota la pila des de fa vint-i-cinc anys m’hagués agradat més, però reconeguem-ho: he crescut literàriament amb novel·les ciberpunk que m’han deixat molta més marca: Des de Snow Crash de Neal Stephenson a Carbono Modificado de Richard Morgan passant per la Trilogia de Ciberpunk de George A. Effinger.

Però centrem-nos una mica: Neuromàntic ens trasllada a un futur indeterminat on la tecnologia ha assolit fites inèdites com la creació d’un ciberespai on els cowboys informàtics, (el que avui coneixem com a pirates) fan i desfan a través d’una xarxa virtual plegada de perills i on la majoria de la població pot posseir diversos implants dins els seu cos que incrementen alguna funció o altra i que usen per magnificar o potenciar habilitats. En Case ha patit fa poc un càstig per voler estafar als seus amos i té la xarxa neuronal malmesa de manera que no pot connectar-se al ciberespai. Un dia rep un encàrrec de part d’un misteriós personatge anomenat Armitage que li promet reconstruir l’esmentada xarxa a canvi dels seus serveis. A partir d’aquí Case es veurà integrat dins un equip d’experts en el seu camp que voldran assolir una fita impossible i terriblement complicada. A En Case s’hi uniran la Molly, una noia amb aires ninja, una màquina de matar modificada per ser una guerrera en combat amb fulles d’acer mortals sota les seves ungles, o Dixie, l’electroplà, una consciència emmagatzemada en un ROM, un dels pirates informàtics més veterans —i mentor del propi Case— o també en Peter Riviera, una lladre, un dandi amb la capacitat de projectar visions hologràfiques al seu voltant.  Junts seguiran les ordres de l’Armitage però també investigaran pel seu compte qui és realment aquest personatge i per a qui treballa.

Gibson ens portarà d’un escenari a un altre sense descans, creant ambientacions versemblants però amb una trama confusa en la qual per moments et perds i que no saps on et porta. Aquest, per mi, és un dels principals problemes de la novel·la: la seva indecisió a dir-nos de què va exactament, on ens vol fer arribar. Sí, es clar, sabem que l’equip ha de fer un cop, un assalt a un lloc teòricament inexpugnable però no tenim clar els motius. Ni tan sols quan anem coneixent poc a poc com s’impliquen les intel·ligències artificials en la trama — cosa que que sempre és molt llaminera— la capacitat de fer-nos parar atenció a l’argument no és suficient i es dissol a estones en que no entens què està passant. Gibson, almenys per a un servidor, no ha aconseguir lligar-me a la lectura, només a les especulacions tecnològiques i distòpiques que deixa anar en un segon pla. L’autor ens transmet un sentit de la meravella supeditat a una trama —repeteixo— confusa.

L’autor utilitza també elements de tecnollengua que si bé són encertats donada la visió avançada de la novel·la, a vegades necessitarien una mica de context (o potser un glossari final). En tot cas, això són detalls, només. El que per mi no a aconseguit la novel·la és despertar emoció. Els personatges els veig una mica estereotipats i el fet que no hagi aconseguit seguir amb fluïdesa la trama, ha rebaixat les meves expectatives (que potser eren massa altes, tot s’ha de dir).

La meva valoració del Neoromàntic, doncs, és agredolça: Com a inicis del ciberpunk entenc la seva influència (només cal veure com algunes escenes semblen estar calcades per pel·lícules com Matrix) i com va despertar l’admiració dels lectors, però per altre banda Gibson no ha aconseguit que la trama argumental — que no és complicada, però si narrada amb certa imprecisió— despertés en mi l’atenció suficient.

Una novel·la, potser, fonamental per entendre el moviment Ciberpunk però que literàriament queda lluny d’altre obres cabdals del gènere. Alguns companys em comenten que millora en una segona relectura. No ho dubto pas. Potser d’aquí uns anys m’hi torno a posar, ja de forma més relaxada. Sigui com sigui, el fet de tenir-la un cop més en català és una bona notícia doncs aquests clàssics que van fonamentar els seus respectius subgèneres són obres que cal rescatar de l’oblit sigui com sigui.

Eloi Puig
16/03/2021