MARE
(2022)

Isabel del Río

Editorial:
Spècula
(2022)

Col.lecció:
---

Núm: 02

Pàgines: 144

Fa tots just quatre mesos ressenyava una antologia de contes de l’Isabel del Río (En la casa de Ícelo) i vaig definir-la així:

L’autora sempre li ha agradat navegar entre aigües, moure’s entre ombres i percepcions equivocades o provocar amb visions entrellucades on el protagonista no dona crèdit al que està veient.

Aquest petit paràgraf és molt definitori de l’obra de l’aurora barcelonina i no se m’acut cap manera millor que aquesta per mostrar en què consisteixen les trames d’una autora inquieta i a la qual li apassiona ambigüitat de les seves històries. Cal afegir que aquesta novel·la breu, Mare, és el primer cop amb que ens trobem davant d’un horror que s’integra dins una història de ciència-ficció. Ens allunyem, per tant dels ambients feréstecs de les cases fantasmals per endinsar-nos —i de quina manera— és un pur horror còsmic

Mare és una epopeia però també una història intima. Una aventura interdimensional i un cercle viciós. Posseeix un to sobri, intimista fins i tot i està narrada sota diferents punts de vista de diversos personatges... alguns dels quals podem especular que son fins i tot la mateixa persona. Aquí les reminiscències del conte ‘All you zombies’ de Heinlein m’han vingut al cap de manera continuada i insistent.

Isabel del Río escriu en tercera persona però també en primera segons convingui i ens presenta una trama complexa. Molt. Una història que va més enllà d’una línia argumental i que es multiplica en paral·lel, es dispersa i retorna com una mena de cicle infinit.

“—El concepte de temps que fem servir no és més que un constructe. Va ser l’ésser humà qui va donar linealitat a la història dels astres, però els mites dels antics déus son circulars, repetitius, transformadors si bé iguals en essència, com les estacions i les òrbites celestes.”

La vida a la Terra ja no és possible. La catàstrofe no està clar que sigui d’origen natural (es parla que la Lluna ha corregit la seva òrbita) o mística (s’insinua la presència de certa figura majestuosa i interdimensional que sembla haver despertat del seu somni etern) però sigui com sigui l’evacuació és un fet ja del passat: Càpsules claustrofòbiques es desplacen per les escasses bases i terrícoles disseminades pel nostre Sistema Solar. La que ens interessa està tripulada per una mare, Penélope, i el seu fill, Lluc, tot el que queda de la família. En Lluc, però, també es separarà de la seva mare al presentar-se voluntari per a una estranya missió a Saturn. Penélope quedarà sola anhelant que el seu fill estigui bé.

Però això és només el primer capítol. A partir d’aquí l’autora ens enfons en un calidoscopi inquietant que juga amb la metaliteratura però també incorporant elements tan dispars com extraterrestres, realitats alternatives i universos paral·lels però això sí, sempre enfocant l’atenció a la mare; no, a totes les figures maternes del món, siguin orgàniques, artificials o quelcom més perquè una mare és el referent de la protecció i del patiment pels seus fills. I també té el paper de crear i per tant és un símbol de tot allò que pot esdevenir el futur.

Mare és una lectura que recomano fer d’una tirada o de dues perquè és una novel·la, que si bé breu, oculta múltiples capes, picades d’ullet, metareferències (sí, també hi apareix la mateixa autora en certa manera) i on tot és o pot estar connectat. Mare és una narració fragmentada en el temps i l’espai, un trencaclosques, un repte pel lector. I és un també un text multireferencial que beu per exemple de l’horror còsmic lovecraftià.

"La realitat es retorça al seu voltant, oscil·la i es trontolla, és més com una visió perifèrica, una sensació percebuda més enllà dels sentits”

L’estil de l’Isabel del Río segueix el seu ritme: Concís, calmat, però també angoixant, feréstec. Un llibre doncs, especulatiu i terrorífic i que reclama una atenció important per part del lector.
Venen ganes de tornar a llegir-lo un cop l'acabes (cosa que he fet) per mirar de comprendre millor totes les implicacions filosòfiques i relativistes que s'hi exposen perquè tens la sensació estranya que per una banda ho has entès tot però per l’altra no has copsat res.

La seva brevetat és la seva principal avantatge però també la seva maledicció. Es llegeix en sospir però per altra banda uns capítols amb més connexions i explicacions potser també haguessin fet falta pels que som una mica mandrosos.

Mare és una deliciosa anormalitat dins el panorama de la ciència-ficció en català: un text dur que no arribarà a tothom però també una història que et fa esclatar el cap i per tant que demostra fins a on pot arribar la ciència-ficció... assolint tot l’univers dins l’amor d’una mare.

Eloi Puig
01/12/2022