EN LACASA
DE ÍCELO
(2022)

Isabel del Río

Editorial:
LInLimbo
(2022)

Col.lecció:
Narrativa

Núm: 9

Pàgines: 134

Feia molts anys que no llegia cap narració breu de la Isabel del Río. Uns quinze anys de fet. I això si tenim en compte que el seu encomiable debut, Casa de títeres (2008) és una novel·la curta, potser de l’estil i extensió d’un dels contes que ens trobem a la present antologia: “El perfil de una sombra”. Durant aquests anys he seguit de forma irregular les obres que ha anat publicant i sobretot he llegit les seves novel·les juvenils. Feia molt de temps, doncs, que no em retrobava amb el seu estil suau i uniforme encara que t’estigui mostrant un terror subtil i penetrant.

L’autora sempre li ha agradat navegar entre aigües, moure’s entre ombres i percepcions equivocades o provocar amb visions entrellucades on el protagonista no dóna crèdit al que està veient. Novel·les com La casa de la Torre en son un exemple. Però aquella ombra de pensament, aquell malson estrany mig oblidat que sovint no ha sabut com i quan introduir en les seves novel·les li havia sembrat un cuquet a l’estómac que poc a poc ha anat creixent devorant-la o instigant-la a que el deixessin sortir. El resultat és aquesta antologia de contes de terror on la mateixa autora, al prefaci, defineix perfectament les seves intencions:

“Parte del material para mis novelas, relatos y poemas surge del mundo onírico, tanto de sus imágenes como de los mensajes ocultos que se graban a fuego y te condicionan sin saberlo; cosas que has percibido por el rabillo del ojo, sin fronteras entre ambos reinos.”

El primer conte que trobem és “La dama de la luz prendida”, un relat ambigu sobre una noble senyora que viu reclosa en unes habitacions, amb criats que la serveixen sense que li manqui de res. Un relat sobre el pas del temps, la llibertat i l'ànsia de viure barrejat amb el temor ocult de mantenir a lloc quelcom perillós. Força interessant.

Seguim amb “El alma de las cosas”, un relat  més fosc. Comença amb una exposició d'idees sobre objectes poderosos, amb vida i necessitats pròpies, que subjuguen la ment de les persones (cada un d'aquests objectes podria ser la base d'un relat terrorífic). Però de seguida ens trasllada a una historia pertorbadora sobre una antiga taula de fusta. Molt bé.

En canvi, “Cómo matar un sueño”, és una història estranya que et descol·loca, una lluita contra un somni on no saps mai que es real i que no. La història no m'ha convençut.

“Última oportunidad” és un bon conte de fantasmes. Una noia arriba a la seva nova casa d'acollida però no l'espera qui ella es pensa. Un relat molt ben portat sobre la solitud i l’ànsia d’aconseguir una vida com la dels altres. Molt bé.


“Más allá de la Puerta” no l’he acabat d’entendre. Un conte molt curt. Prefereixo no opinar. Sembla un malson.

A “La casa verde“  ens topem amb una història influenciada pels contes clàssics infantils i que sembla ser una al·legoria sobre caputxeta vermella. Una mica confús, però amb resultat, tanmateix, força pertorbador. Bé.

M’ha agradat força també “Olvido”, un relat inquietant sobre les visions del passat i del futur que pateix una noia veient-se a ella mateixa. Ben narrat, portat amb bon ritme. Et deixa amb ganes de saber-ne més. Crec que es queda curt i dóna per una història més llarga i elaborada.

A “Yo soñé con el fin del mundo” ens endinsem amb un conte entre oníric i apocalíptic sobre la fi del món. Té molt bons moments carregats de tensió. Massa curt. Crec que és una bona base perfectament expansible si un dia l’autora s’anima.

“Dedos de miel” m’ha abduït en alguns moments. És un relat sobre una obsessió, un malson al voltant dels dits de les mans. De les petites ferides que la gent xucla o mossega. Un bon final per a una història un pèll surrealista i que provoca al lector. Més com aquestes, si us plau.

Finalment, Isabel del Río en proposa una relat llarg, quasi una novel·la curta, com comentava anteriorment. Es tracta de “El perfil de la sombra”. Aquí l’autora té espai i temps per elaborar una trama més personal, amb una protagonista amb la que empatitzarem des de bon començament. Una nova casa, aquest cop presentada com un lloc on han succeït fets estranys reclama el protagonisme, i de fet, un cop la Lara i el seu xicot s’hi instal·len i formen part d’una inquietant comunitat amb un sol veí, aquesta esdevé el centre d’atenció del relat. Com deia, allí s’hi traslladen a viure una parella jove que busquen començar una vida junts. Però les ombres dels racons de la nova llar produiran un efecte pertorbador en la Lara. El pis de dalt, buit, però on s’hi registren estranys sorolls, tampoc ajudarà a gaudir de pau i tranquil·litat.

La vida en aquell pis serà un petit malson que anirà cobrant força mentre transcorren els mesos i fins i tot quan la parella té un nadó. Aquí, Isabel del Río desplega el seu potencial per fer-nos veure coses que no hi son però que s’intueixen o per jugar amb els personatges i amb nosaltres. La fascinació que té l’autora pels casalots, les habitacions amb un passat, queda ben palesa en aquesta història que té molt a amagar i que ensenya el just i necessari perquè ens hi quedem enganxats.

La casa de Ícelo és aquest recull d’històries que poden ser un reflex dels propis malsons i que poden ser també espais on alliberar idees inquietants i, com comentava l’autora, també una font on abocar-hi missatges ocults. Una antologia, doncs notable, amb els seus alt-i-baixos normals però que convida a especular més enllà, en especial en dos os tres contes que crec que es mereixerien una profunditat extra,

Eloi Puig
03/07/2022