LA MESURA
DE L'HOME
(2022)

Héctor Rivadeneyra

Editorial:
Males Herbes
(2022)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 92

Pàgines: 160

Fa cosa d’un any ressenyava una treballada antologia titulada Contes per al (des)confinament. Deixant de banda els gustos i els obvis alt-i-baixos de tota selecció de relats realitzada entre molts autors, em vaig trobar amb contes molt bons, que no em van deparar massa sorpreses doncs estaven signats per autors consolidats o que ja tenen un historial ferm al darrera com Elisenda Solsona, Enric Herce, Antoni Munné-Jordà o el mateix Ramon Mas. La meva sorpresa va ser pel darrer conte: “Homo mensura” d’un desconegut Hèctor Rivadeneyra (pseudònim) que em va alegrar molt la darrera part del recull.

I ara, un temps després, descobreixo amb molta satisfacció que els editors de Males Herbes han seguit apostant pels textos d’Hèctor Rivadeneyra i han publicat un recull de contes seus titulat La mesura de l’home. I això, no només m’ha alegrat sinó que l’he posat per damunt de tot de la pila infinita per llegir-me’l de pressa. El bon regust d’aquell “Homo mensura” (que ja podeu endevinar s’ha convertit en el conte que encapçala la present antologia i ha donat el títol de La mesura de l’home) ha estat un revulsiu per posar-me llegir ciència-ficció en català sota una perspectiva que es cultiva poc en la nostra llengua: la de la colonització del sistema solar en un entorn distès però sense renunciar a la física i a la coherència.

Hèctor Rivadeneyra (l’alies de Javier Calvo) ha creat un univers, com deia, coherent on desenvolupa tots els seus relats, que no estan lligats entre sí però que sí que ens donen una visió, amb pinzellades i comptagotes, de què ha esdevingut el futur de la terra i dels seus habitants: Per exemple, l’escalfament global i la conseqüent pujada del nivell del mar que ha ofegat a països sencers provoca que la major de la població del planeta visqui a latituds molt altes. Per contra, la tecnologia ha avançat prou fins al punt que la majoria de la població s’ha inserit unes plaques corticals i augments d’última generació que els fan la vida més fàcil, es clar que això últim també provoca el rebuig i les noves tendències i creences d’una part de la població que no desitja aquestes manipulacions. Clonació, IA’s, viatges espacials, noves religions... tot això i més es desenvolupa a La mesura de l’home.

Però el més curiós que tots aquests detalls els anem entrellucant de manera secundària, mig amagada, entre els contes de Rivadeneyra, doncs tots aquests transcorren a l’espai, als territoris que la Terra ha començat a terraformar, o a explotar, a expansionar-se pel Sistema Solar. Les bases del per què ha ocorregut tot això l’autor no té pressa per establir-les i definir-les, cosa que li dóna molt de joc per crear contes frescos, sense la pressió de garantir una continuïtat perfecta si ja hagués consolidat la història de la que aquests parteixen.

I finalment, comentaré que tots els cinc relats d’aquest recull tenen en comú un llenguatge viu , col·loquial, fresc i que sempre estan narrats en primera persona de manera que encara els sentim més propers. Tots ells ens transporten amb molta facilitat a qualsevol dels cinc moments que Rivadeneyra ens ha proposat per a descobrir el seu univers.

Comencem, com no, amb “Homo mensura” i no puc sinó, que reafirmar les meves paraules quan el vaig ressenyar fa un any: Es tracta d’un monòleg on una transportista espacial relata els motius del perquè la resta de la tripulació de la seva nau van ser trobats morts quan la van rescatar. L’autor utilitza un llenguatge casolà magnífic, molt dinàmic i ens submergeix en una ambientació fantàstica sobre el transport de minerals pel Sistema Solar amb una història que conté molts detalls versemblants i coherents. Haig de dir que m’ha encantat, potser al tenir-lo molt fresc a la ment, aquest cop m’ha sorprès menys però això no cal tenir-ho en compte.

El segon relat és un dels que més m’han agradat: “Busytown”, on se’ns descriu una comunitat aïllada de marcians que estableixen les seves pròpies normes per al bon funcionament de l’estació. És un relat en format de diari i per tant en primera persona. Molt brillant. El director, Dmitry Pallas, narra en format altiu i condescendent com va millorar l’eficiència de l'estació Busytown sota la influència de l'autor Richard Scarry (autor i il·lustrador de contes infantils). Un relat on de seguida hi detectem quelcom estrany a la trama però que poc a poc anirem descobrint fins a un final tant sorprenent com divertit.

“La Shirley Jackson a l'espai” ens situa a l’Anell Darewin, un espai construït en òrbita geo-estacionària pensat per ser un punt de reunió i diversió entre els terrestres. Una immensa estació espacial doncs, on s’hi celebren actes i convencions com per exemple la ShirleyCon, una esdeveniment que any rere any crida a que els milers de seguidors incondicionals de l’autora nord-americana puguin acudir i gaudir d’uns dies entre altres friquis de la Shirley Jackson. En aquest cas, està narrat sota el punt de vista d’una noia de catorze anys, amb la seva ingenuïtat i il·lusió per tot allò que experimenta. A la convenció es pot experimentar amb altes tecnologies com les que recreen la psique i l’esperit de la mateixa Shirley Jackson. Naturalment, no tot seran flors i violes pels seus fans. Molt bo.

Pel que fa al següent conte, “Rei rata”, trobo que baixa un pèl el nivell. No per la prosa desenfada en una història d'acció desenfrenada on un fumigador de bitxos alienígenes ha de fer una feina un tant especial a la lluna Encèfal de Saturn sinó potser pel final, un tant sobtat. Tornarem a trobar, aquí, el llenguatge directe i en aquest cas enfocat a una narració repleta de mutacions, túnels, foscor i ràfegues d’armes automàtiques etc. Sembla una versió catalana del Doom!. Correcte però potser el final una mica curt (i esperat).

A “La Calexico aprèn a nedar” tornem a trobar-nos un format de diari personal, en aquest cas amb una crítica gens encoberta a la igualtat sexual però també, paradoxalment, sota una perspectiva un tant humorística. Una altra història ben portada, amb tracte directe sobre una funcionària que vol ajudar a una colònia penjada dins els núvols tòxics de Venus des de fa generacions on les dones tornen a ser denigrades a papers totalment lligats a la feminitat clàssica. La manca d’oportunitats, l’escassa educació de les noves generacions, fan témer a la nostra protagonista que els drets d’igualtat no son respectats amb massa eficiència a la colònia. Un conte que serveix sobretot per entendre una mica la història de la Terra i de com de difícil pot ser colonitzar un planeta com Venus. Amb tocs d'humor marca de la casa. El final potser no acaba d’acompanyar del tot.

En definitiva, uns bons contes, integrats en aquest univers propi de l’Hèctor Rivadeneyra que ens faran riure, pensar i també formaran, espero, una base més amplia des d’on l’autor pugui expandir encara més les seves històries. L’únic però que li puc posar és que alguns contes potser es queden amb un final un pèl massa esquerp però la resta, una obra molt reivindicable on podrem gaudir de ciència-ficció distesa i propera.

Eloi Puig
06/09/2022