MIMAS
(2009)

Òscar M. Pich

Editorial:
3 i 4
(2009)

Col.lecció:
El Grill

Núm: 76

Pàgines: 248

Sempre és interessant escoltar a un autor parlar de la seva obra, tot i que molt sovint les preguntes que se li fan i les respostes que es donen són tòpics que tothom ja té assumits… com les preguntes dels periodistes esportius vaja. Així que resulta impactant que durant la presentació del llibre per part del seu autor, Òscar M. Pich, a les XIV Ter-Cat de Girona afirmés públicament i sense embuts que escriure Mimas havia estat un malson.

Aquesta és la primera novel·la d’un autor que es pot definir més aviat com a dramaturg, doncs és d’aquí on ha publicat més i on se sent més còmode. Però la mala experiència d’escriure la novel·la no li ha vingut pel fet de canviar de gènere si no per tots els retalls i canvis editorials que ha patit aquesta des que l’editorial s’hi va interessar. Per començar ha estat ubicada en una col·lecció juvenil –només cal veure les preguntes i eines de treball del final del llibre- quan la novel·la mai ha pretés estar enfocada a aquest tipus de públic. Però suposem que els editors només veuen bé publicar ciència-ficció si és per a joves (un cas similar passava amb Els silencis d’Eslet, publicat a la mateixa col·lecció juvenil).

Però sembla que el fet més greu és que no es va veure clar que la novel·la hagués estat escrita en estricte present… i es va procedir a canviar-la com si fos una narració en passat i sense el permís explícit de l’autor. En fi, tots sabem que un editorial vol apostar per cavalls guanyadors i que sovint retoca o suggereix canvis –ara em ve al cap per exemple la mutilació de més de 300 pàgines d’Iskander que va donar lloc a una obra mancada- però crec que aquest darrer extrem de canvi de present a passat és un pèl exagerat.

Anem però al que ens interessa. Què és Mimas? Doncs Mimas és una obra de ciència-ficció filosòfica, o almenys aquesta és la seva idea original; una novel·la que parteix d’una premissa inquietant: uns científics són suposadament intoxicats mentre catalogaven noves formes de vida en un planeta recentment descobert. Aquesta intoxicació és de caràcter alimentari però té efectes molt trascendentals: Atorga una mena de visió messiànica als que la consumeixen de manera que aquests afirmen ser els escollits davant Déu i promouen que l’home deixi el mal camí que porta fins ara o serà destruït.

És un plantejament agosarat en una societat on la religió pràcticament ha desaparegut degut als enormes i beneficiosos avanços mèdics. Si no hi ha desesperança, no cal resar a cap deu. Però enmig d’aquesta eufòria per l’autoproclamat homo perfectus es esclata l’afer dels intoxicats que pot fer remoure les estructures més fermes de la perfecta societat humana.

Torno a dir que el plantejament i la primera meitat del llibre són molt interessants. Les investigacions del doctor Mijael per descobrir les suposades toxines de les fruites consumides pels científics mentre és pressionat pel govern i les farmacèutiques convidava a pensar en que la novel·la podria donar molt de joc. Però poc a poc les situacions es van tornant més estereotipades, poc a poc els recursos de l’autor van caient en l’aventura simple… sembla que perdi aquella guspira inicial i la novel·la acaba per convertir-se en un entreteniment justet. Les relacions entre els protagonistes són fredes, poc treballades i el desenllaç esperat no es produeix com un voldria – de fet sembla haver-hi escletxes per a una continuació-.

Un intent doncs un pèl fallit, tot i posseir una base científica i filosòfica a tenir en compte. Una novel·la que es deixa llegir bé – excepte per alguns flashbacks i canvis d’escenari que no estan marcats de forma diferent en el text i que desconcerten al lector, es clar que aquí ha pogut fallar més l’editorial que l’autor- i que convida a meditar una mica sobre les possibilitats biològiques de les formes d’esser vius que encara resten per descobrir a l’univers – i per analogia a la nostra Terra-. La novel·la és interessant en plantejaments i es desenvolupa de forma amena, però peca de poc resolutiva i de posseir personatges mancats de carisma.

Eloi Puig, 28/04/10