MISTERIS
DE LA BOIRA
(2020)

Selena Soro

Editorial:
Columna
(2020)

Col.lecció:
Clàssica

Núm: 1270

Pàgines: 540

Una noia adolescent que amaga un secret sense saber-ho, un poble perdut, aïllat i sense cap connexió amb la resta d’un món que està atrapat, immers dins d’una boira perpètua. Aquest és l’escenari inicial de Misteris de la boira, la primera novel·la de Selena Soro que va guanyar el prestigiós Premi Carlemany al foment de la lectura en català.

Ens trobem davant d’una aventura juvenil (la fase final del premi és escollit per nois d’entre 14 i 16 anys) molt dinàmica i amena que s’endinsa amb facilitat per la fantasia més distòpica amb alguns elements fins i tot propis de la ciència-ficció.

Gala és una noia de tretze anys que viu en un llogaret de les muntanyes. El seu món inclou només un grapat de cases amb els corresponents veïns i un poble que està envoltat i submergit dins una boira espessa i consistent. La Gala tenia una germana però fa anys va marxar, va desaparèixer dins la boira, i no n’ha sabut mai més res. La seva vida quotidiana, sense amics de la seva edat i sense massa a fer, es veurà truncada quan escolta d’amagat una conversa entre el consell del poble. Una conversa que li obrirà els ulls i li despertarà l’ànsia de coneixement sobre l’exterior. Tot i això, sorprèn comprovar que la Gala no es faci més preguntes sobre els seus orígens i accepti tan fàcilment els canvis sobtats en la seva vida.

L’estructura de la novel·la és una clara referència al camí de l’heroi (heroïna en aquest cas) que haurà de superar les dificultats que se li presenten, entaular noves relacions d’amistat i sobretot encaixar en un món que és tot el contrari del que l’ha vist créixer. L’autora ens introdueix de forma relaxada però sense pausa les normes que regeixen aquest nou univers que va descobrint la Gala: Una societat distòpica anomenada Terra Fosca i regida per una mena de tirà implacable, unes normes que semblen abocades a dirigir els sentiments i la llibertat de la població implementant un rígid control burocràtic (per tergiversar la realitat i si convé la mateixa història), per tant amb força influència orwelliana.

També obtindrem informació sobre aquest règim que tracta a part de la població ‘d’immorals’, un terme que a priori sembla referit per a qui és diferent però que veiem que acaba aplicant-se simplement a qui no segueix les normes establertes. Aquí també caldria ressaltar la normalitat que exposa l’autora en les relacions amoroses de diversos personatges on l’homosexualitat és un fet evident i establert i que sembla no agradar del tot als dirigents de l’Ordre Ministerial.

            “— Els immorals existeixen, però no de la manera com l’Ordre Ministerial t’ho ha fet creure (...). No són persones sense ànima, no han portat la boira al món. Els immorals són persones com tu i com jo (...) i la immoralitat és només el nom que l’Ordre Ministerial va crear per referir-se a les persones que estimen. Després el va utilitzar contra qualsevol que intentés rebel·lar-se. Va pensar que així seria més fàcil deshumanitzar-nos als ulls de la resta.”

La disconformitat contra aquells que volen dominar els sentiments de la gent, aquesta Ordre Ministerial que acapara el poder i sembla dictar les normes de l’esmentada Terra fosca ( i que em recorda constantment a una Orde similar que trobàvem a la trilogia de La Matèria Obscura) serà també un dels esculls que haurà de superar la Gala i que en major o menor forma son també l’origen d’aquesta revolució que tenen els Arbis — els qui lluiten per la llibertat a la Terra Fosca— com a màxims exponents amb la intenció de trencar l’status quo i esventrar el sistema que no els deixa estimar als altres.

(...) jo vaig néixer per ser fidel a mi mateixa, i si això significa ser una immoral, “immoral” serà el meu crit de guerra.

El fet és que Selena Soro se’n surt molt bé de dirigir la novel·la amb un ritme àgil, amb petits cliffhangers i combinant amb mestratge aquests esmentats elements de ciència-ficció amb d’altres de purament fantàstics. Potser a la primera meitat de la novel·la observem més una fantasia blanca on sembla que l'autora es contingui per no descriure escenes violentes o desagradables. Més endavant, però, es deixa anar i comença a introduir elements mes escabrosos, la converteix en una narració més natural que s’allunya una mica de la zona de confort juvenil.

Naturalment, alguns aspectes més fantàstics ens duran reminiscències de certs conceptes que ja formen part el nostre imaginari col·lectiu (els afeccionats als jedi de Star Wars m’entendran):

“La Gala va adonar-se que tenia raó (...) Era cert que s’havia sentit poderosa, però també buida per dins, plena d’odi i ràbia, i allò no li havia agradat gens. (...)

— L’amor et farà dèbil (...) mentre que la ràbia i l’odi et protegiran com un escut, un escut que ningú més que tu podrà veure. (...)”

Però sobretot l’autora ha volgut enfrontar en una lluita èpica amb conceptes com l’amor i l’odi, especialment en una societat on està prohibit estimar. Sí, a la pràctica s’està censurant tot allò que ens fa humans. Una idea que m’ha semblat arriscada perquè és difícil de portar a terme. Només amb personatges molt extrems l’autora aconsegueix inculcar-nos aquesta idea tan radical. Això significa estereotipar bastant als personatges convertint-los en molt bons o molt dolents, la majoria dels quals semblen escapar-se de l’escala de grisos. Un altre fet que he trobat curiós és la dualitat entre natura i tecnologia on la primera sembla ser utilitzada pels bons i en canvi la tecnologia se l’apropien els dolents. És una diferència poc subtil que sembla voler transmetre’ns també un missatge moralitzador, com de retorn als orígens o com si el desenvolupament científic fos una direcció errònia en el futur de la humanitat.

Però potser el punt que destacaria com a més millorable és el worldbuilding, la construcció d’aquest món fantàstic, que em resulta una mica etèria, poc definida. Gala va descobrint llocs nous però no tenim una sensació que hi hagi darrera una estructura que els sustenti. Fins i tot el particular sistema de transport entre els Arbis  em fa aixecar les celles, doncs no l’acabo d’assimilar. Naturalment, també és ben possible que a la continuació de la novel·la es desenvolupin més aquests aspectes.

Però deixant de banda aquesta ambientació, potser incompleta, el fet és que ens trobem amb una novel·la molt amena, ideal per a joves que encara no s’han enfrontat amb una fantasia més bruta. Una novel·la que per ser un debut l’he trobat francament notable i ben portat i del que espero saber-ne més de la seva continuació.

Eloi Puig
26/06/2021