EL MÓN FOSC.
TALPS
(2018)

Jordi de Manuel

Editorial:
Jollibre
(2018)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 268

En Jordi de Manuel és probablement l’autor català del qual he llegit més novel·les i antologies i per tant em pensava que més o menys coneixia totes les seves facetes literàries. I és clar, m’he equivocat. Perquè fins ara encara no havia llegit cap obra seva juvenil, i El món fosc. Talps s’integra clarament dins d’aquesta etiqueta. El fet que sigui una novel·la juvenil no és cap problema òbviament. Potser jo no sigui el destinatari ideal d’aquesta lectura però mai he pensat que una obra de caire juvenil no la pogués gaudir com qualsevol altra.

El món fosc. Talps és una novel·la d’ambientació post-apocalíptica però a diferència del que m'esperava trobar (societat trencada, distòpica, intentant recuperar-se d’algun tipus de cataclisme), De Manuel ens planteja una visió més blanca, més amable i com més eficient: una societat subterrània que 400 anys després del la fi del món fa vida normal i podríem dir (donades les circumstàncies) que quasi bé ha aconseguit arribar a un equilibri i a un desenvolupament tecnològic que apunta a una utopia… o no. Perquè si una cosa veig que l’autor tenia clara és que havia d’enganxar-nos amb un McGuffin important i si existeix un fet que trenca aquesta bonhomia social és que les mares, un cop han tingut un fill, desapareixen als pocs anys inexplicablement i de forma permanent i ningú sap on van ni perquè. De fet, crec que la contracoberta del llibre revela massa dades sobre la novel·la al oferir-nos aquesta informació tan precisa que seria un fet sorprenent que per desgràcia coneixem des del començament. En certa manera, tot depèn de la manca d’informació sobre l’exterior que posseeixen els habitants de les profunditats. Una mica com podíem observar-ho a novel·les com Espejismo (Hugh Howey) però amb una visió encara més opaca que a vegades costa d'assimilar, doncs fet i fet només han passat quatre segles des que s'acabà tot.

Haig de confessar que m’ha costat entrar en aquest món subterrani replet de protagonistes adolescents. I precisament m’ha costat perquè l’he trobat massa perfecte, massa lluminós (conceptualment parlant), observo que 400 anys després, les costums són similars a les d’ara i la societat simplement s’ha adaptat a una vida diferent (treballs i feines abocats a produir, cultivar etc) però que en definitiva tot segueix força igual. En aquest punt trobo a faltar més profunditat en conceptes de rerefons com el de la nova església o el perquè la societat recela de certa tecnologia mentre que n'utilitza d'altra de forma continuada.

Potser aquest recel inicial meu es deu al fet que comparava mentalment aquesta novel·la amb un dels referents que he tingut en els darrers temps en temàtica subterrània com és La polilla en la casa del humo de Guillem López on l’ambientació era la contraria a aquesta: Bruta, industrial, malsana, pobre i perillosa.

Com deia, en Jordi de Manuel ens presenta un món on tot sembla funcionar la mar de bé excepte pel fet comentat abans sobre la desaparició de bona part de la població femenina adulta. Un món on les persones s’han adaptat biològicament a la manca de llum natural (per exemple amb el canvi de color dels cabells doncs bona part de la població és albina o ha desenvolupat mutacions com el color pel-roig per poder compensar la manca de vitamina D). Són aspectes interessants que l’autor col·loca com si res però que ajuda a crear una ambientació coherent que acompanya la trama.

Els nostres protagonistes, com esmentava abans, són adolescents i presenten les dèries i els temors típics de tota persona de 15 o 16 anys (especialment amb altres de sexe contrari). En total són sis: tres nois i tres noies, que interactuaran entre ells per planejar una expedició per cercar les mares perdudes. I això gràcies a la troballa fortuïta d’un robot que sembla tenir intencions ocultes. Cal dir que la tecnologia robòtica ha estat prohibida pels diferents estats subterranis com a conseqüència dels estralls que van causar durant les guerres passades. També l’església de la Santa Pala (sembla que la religió predominant) no vol saber-ne res dels robots i naturalment el govern tampoc. Això porta als nostres herois a una situació d’incertesa en la qual hauran de decidir si seguir endavant amb el pla o renunciar.

En la meva modesta opinió, sis protagonistes són massa en una colla, bàsicament perquè no tots ells tenen temps de desenvolupar-se adequadament. Potser només l’Edgar (qui va trobar el robot) i la Duna (la noia que estima) tenen prou caràcter. Els altres són acompanyants que no acabem de saber com tractar. Tenen un perfil poc definit.

L’acció de la novel·la és molt lineal (massa pel meu gust) doncs només es trenca quan alguns personatges secundaris, membres del govern de la República i de la casta eclesiàstica prenen el relleu. I és llàstima perquè la presidenta Eva Edenson, crec que hauria d’haver posseït un rol més important a la història, a l'igual que el cap de l'església de la Santa Pala.

Però si una cosa confio d'un autor com en Jordi de Manuel és que saps que tot i que el llibre ha de formar part d’una trilogia, el deixarà més o menys tancat i enllestit. I això es nota en els darrers capítols on les explicacions de les trames i els misteris són els veritables protagonistes un cop s’ha assolit l’aventura principal. L’autor, a més, tanca els arcs argumentals amb mestratge perquè quedem satisfets i esdevinguin coherents amb tot el que hem observat durant la novel·la però perquè també tinguem aquell cuquet per saber més sobre el futur del nostre planeta.

En definitiva, una aventura juvenil, ben lligada amb potser una trama poc impactant però que obre les portes a una sèrie de misteris i de noves aventures que de ben segur es desenvoluparan i resoldran en els següents volums. Aquest món fosc no és tant una novel·la claustrofòbica o tenebrosa com apunta el seu nom sinó més aviat un punt de partida per cercar un sentit de la meravella en un entorn hostil com pot ser la recuperació d'una societat després d'una apocalipsi d'escala planetària, una història que fa en algun moment alguna que altra picada d'ullet al clàssic Retorn al Sol (J. M. Francès) però òbviament amb plantejaments i objectius diferents.

Eloi Puig,

03/10/2018