|
FANTASIA ÈPICA
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
EL MURO DE LAS TORMENTAS Editorial: |
| El muro de las tormentas | |||||||||||||||||||||
|
La trilogia de la dinastia del Dent de Lleó és una obra immensa de la qual Ken Liu n'extreu cada vegada més suc. El segon volum, El muro de las tormentas no només és una notable aventura plena de passió, sinó que suposa un abans i un després en la història de les imaginàries illes de Dara. Aquest volum continua seguint les pautes estilístiques i de ritme que ja va marcar La gracia de los reyes, i a més crec que encara aprofundeix més en aspectes claus de la cultura oriental i de l'eterna lluita entre avançar i superar reptes socials i tècnics o estancar-se i conservar sense moure una coma allò que ha perdurat durant segles. Sí, sembla que me'n vagi per les branques però en el fons les novel·les de Ken Liu tracten d'aquest fregament entre allò clàssic i immutable i les noves idees i tendències que fan avançar a una societat, especialment si aquesta té unes bases completament feudals. Anem a pams: El muro de las tormentas és una novel·la que segueix l'estela de la família de Kuni Garu, l'aclamat rebel que va revoltar-se contra un tirà dèspota. A la darrera novel·la se'ns presentava el personatge i a través d'ell comprovàvem com s'estructuraven les mítiques illes de Dara, uns territoris que havien estat esquarterats en diferents regnes sempre en tensió mútua i vigilats cada un per un déu propi. La unió forçada dels regnes i la posterior revolució van acabar coronant a Kuni Garu com a nou emperador, Rénga. Han passat uns quants anys i ara l'acció es centra en altres personatges de manera que hi ha un tractament més coral, ampli. Els fills de l'emperador, Timu, Théra i Phyro però també l'emperadriu regent, Jia, consellers etc seran part important de la representació però també nouvinguts com Zomi Kidosu o especialment els lyucu, els nouvinguts que faran trontollar la pau. El muro de las tormentas té quasi 900 pàgines però és com si llegíssim 2 llibres diferents. La primera part és una introducció al govern quotidià de les illes de Dara per part de l'emperador i de com les intrigues de palau poden assolir cotes maquiavèliques increïbles. És una part més pausada, més centrada en presentar personatges però sobretot és un tram de la història que recalca un cop més la gran separació existent entre rics i pobres, entre homes i dones, entre comerciants i pagesos, entre un món feudal i inamovible i un món més equilibrat, més avançat socialment. El plantejament del Gran Examen – de clara influència de les burocràcies xineses clàssiques- és l'exemple perfecte perquè entenguem com aquest món feudal conservador es vol protegir a sí mateix impedint noves idees. Aquí és on Ken Liu va introduint petits detalls que pretenen millorar aquesta societat rígida. I ho fa a través de la ment d'un emperador progressista que haurà de vigilar tant als enemics de fora com els de dins. És una primera part, com deia, mancada d'acció, amb poca intensitat però amb una prosa eficient que ens va descobrint noves formes de veure el món de Dara, amb missatges poderosos i amb alguns capítols sublims – com el darrer quan s'entrevisten l'emperadriu Jia i la mariscal Gin-. I el que valoro més de les propostes de l'autor en aquest primer trajecte de més de 400 pàgines és que sempre intenta evidenciar que no hi ha bàndols bons o dolents i que tots tenen motivacions suficients per intentar fer avançar els seus projectes. Aquesta mateixa premissa és vàlida per la segona meitat de la història, però aquí a més, hi tindrem el component èpic. I és que a Ken Liu les illes de Dara se li queden petites i ens comença a mostrar què hi ha més enllà, quines altres civilitzacions viuen en aquest univers fantàstic regit per déus autocomplaents. I sí, també aquí l'autor ens dóna una lliçó magistral sobre motivacions i supervivència. També trobem missatges ètics tot i la virulència amb que podem viure les batalles. L'arribada dels lyucu farà canviar les regles del joc, just quan estaven més interessants les maquinacions per assolir el control de l'Imperi. La lluita pel poder però també per la supervivència són les pautes que es desenvolupen a les dues parts del llibre però podrem entrellucar molts altres aspectes que s'integren dins aquestes dues temàtiques: imagineu-vos dos eixos de coordenades per on llisquen les vides dels principals personatges i llurs motivacions. En l'horitzontal tenim en un cantó el món màgic i fantàstic representat pels deus i pels enigmes que s'amaguen darrera el Mur de les Tempestes. A l'altre extrem hi tenim la tecnologia, l'ambientació silkpunk, l'antítesi del concepte de màgia. Ara observem l'eix vertical. A sota, el caràcter retrògrad i feudal de les civilitzacions de Dara, l'esperit conservador, la predominància de la la societat paternal i conseqüentment del masclisme. I l'altre extrem de l'eix, a dalt, l'anhel del progrés, la societat igualitària, el trencament de tabús com el paper de la dona en la política o en les conselleries (com a punt direm que la homosexualitat està completament acceptada a Dara). Una vegada tingueu al cap aquest mapa imagineu-vos diverses línies sinuoses, com serps reptant per una pared, que són les històries personals dels protagonistes, enroscant-se per les caselles, avançant, retrocedint pels eixos segons el seu tarannà i objectius assolits o fracassats però poc a poc confluint en una sola direcció que reflecteix una tendència clara que anuncia que els canvis són omnipresents i que res pot seguir com sempre. L'adaptació a aquesta canvis serà el que farà més forta a una societat. I és que fins i tot els déus, que en aquest volum apareixen – directament- ben poc no són immunes als canvis, a les pertorbacions. I a l'igual que els humans, les noves creences, les noves maneres de viure el món els afecten i delimiten el seu poder. Aquest és un punt que crec crucial però que encara no s'ha explotat del tot (potser en la tercera novel·la). Les històries de les illes de Dara segueixen fidels com exemple d'una al·legoria de la Xina medieval que tots coneixem, només incorporant potser una mica més de tecnologia que li atorga un respectat aire de silkpunk. Si no fos pel tractament fantàstic dels déus i especialment pel seguit d'enigmes sobre la fantàstica geografia que envolta les illes, podríem estar llegint una epopeia sobre el llunyà orient coberta d'una boira mitològica que amaga la història real. En definitiva, El muro de las tormentas, aquesta segona part de la Trilogia de la Dent de Lleó és una novel·la que com podeu comprovar ataca molts fronts i colpeja fort, encara que a priori no ho sembli. El petit problema que li veig – l'únic en definitiva pel qual no assoleix l'excel·lent- és que en diversos moments la narració s'alenteix massa – especialment per l'abús de flashbacks- i crec que potser a l'obra li sobren pàgines. Però tal com deia a la meva anterior ressenya, cal pensar que són novel·les amb un ritme diferent del que tenim present en la fantasia moderna. Si acceptem això les gaudirem molt. No cal dir, per acabar, que l'edició d'Alianza Editorial és sublim: Tapa dura amb dos mapes (dos!) a tot color a cada contracoberta. Excel·lent en tots els sentis. Només per això, agafar el llibre ja és un plaer. Eloi Puig, 20/05/17
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||