LA GRACIA DE LOS REYES
The grace of kings
(2015)

Ken Liu

Editorial:
Alianza Editorial
(2016)

Col.lecció:
Runas

Núm: ---

Pàgines: 647

Saga:
Dinastía del Diente de León/ 1

Ken Liu és per a molts un autor desconegut. Nogensmenys aquest escriptor d'origen xinès establert des de petit als EUA, no havia escrit sinó contes fins ara. Però aquests relats han estat sempre font de devoció dels seus seguidors i han guanyat nombrosos premis de primer ordre. La meva experiència amb ell només havia estat a través del conte “mono no aware” inclòs a l'antologia Terra Nova 3, un treball notable en clau de ciència-ficció però que tenia un component cultural molt important que implicava una mena de simbiosi entre especulació futura i anàlisi de la tradició i la manera de viure del passat.

La cultura i la inspiració asiàtica és també molt present en la seva primera novel·la que tractem avui, La gracia de los reyes, que per cert recentment ha guanyat el prestigiós premi Locus a la millor primera novel·la. Ken Liu es basa en una història real, en una epopeia xinesa del s. XI d.C per narrar-nos les aventures i desventures d'homes i déus a les imaginàries illes de Dara. Un acostament a la cultura oriental a través d'un escenari inventat i replet de sentit de la meravella. Un món sense màgia – si exceptuem les aportacions divines- i que es mou amb els engranatges que proporcionen les influencies de la cultura de la Xina i el Japó medievals però que té punts molt atractius que l'acosten a l'steampunk com per exemple màquines de guerra a base de vapor i tecnologia afí. Com podeu veure és una barreja fascinant a la que no hi estem acostumats -excepte potser per les novel·les ambientades a la ucronia de La república Pneumàtica de Jaume Valor- però el que resulta més enriquidor és comprovar com Liu ens escriu una crònica relatada amb un llenguatge distant, omniscient, com si estiguéssim escoltant una antiga llegenda narrada de forma neutral i que s'aparta de les passions dels homes, almenys des del punt de vista narratiu. Si bé, actualment estem acostumats a que autors de gènere fantàstic de la talla de Joe Abercrombie, Brandon Sanderson o el mateix George R.R. Martin apostin per què els seus personatges esdevinguin puntals inalterables de llurs obres, el cas de Ken Liu és diferent: Els personatges que integren la seva novel·la tenen un cert protagonisme però semblen talment elements d'una composició més gran on les individualitats no tinguin excessiva cabuda, doncs el sentit general de la novel·la predomina per sobre les fites aconseguides pels qui apareixen.

En una pàgina poden morir vint mil homes i ser narrat des d'una perspectiva llunyana, poc enèrgica i gens sentimental. Els seus personatge apareixen i s'esfumen sovint en poques pàgines però sense que hagin tingut temps de crear un vincle amb el lector. Liu relata una crònica que no vol aturar-se a recrear grans batalles amb tot detall o a profunditzar en els seus protagonistes. El fet que l'acció del llibre transcorri durant molts anys encara provoca més aquest sentiment d'allunyament i d'estar dirigint una història de forma freda i poc convencional, però no per això menys vàlida.

Ken Liu genera del no res el món de les illes Dara, un arxipèlag amb una illa principal i algunes petites que l'envolten i on fins fa poc anys s'esbatussaven els set regnes Tiro, antics territoris els quals gaudeixen cadascun del favor d'un déu concret. Però des de fa unes dècades un nou emperador sorgit d'una de les illes més pobres, el regne de Xana, ha unificat tots els regnes de Dara sota un mateix govern. En una llarga i sagnant guerra ha vençut a tots els altres reis, els quals han estat desterrats a altres territoris. Els mateixos déus han establert un pacte de no interferència directa en els assumptes dels homes però cadascun d'ells intentarà afavorir amb maniobres de subterfugi als seus campions perquè el domini de les illes de Dara es decanti cap a llurs interessos.

Mentrestant, la rebel·lió es palpa a l'ambient. Els pobles de les diferents illes estan farts de seguir el somni unificador d'un emperador que s'ha tornat dèspota, pervertit pel poder. I entre diferents capitosts i conspiradors dos noms sortiran a la llum: L'un és Mata Zyndu, descendent d'una casta noble guerrera menyspreada per l'actual emperador i que somia en lluitar i recuperar la independència de Cocru, el regne Tiro més meridional. Mata és una bèstia de guerra, un formidable guerrer que inspira cançons entre seguidors i enemics, un home que es mou per l'honor i l'orgull i que té un codi a la vida que seguirà fins a la mort. El segon personatge és Kuni Garu, la seva antítesi. Un xarlatà, un actor, un bevedor, un penques al qual la seva pròpia família repudia. Però un bon jan, intel·ligent, potser insegur de sí mateix o del seu potencial però un líder nat, especialment gràcies a la seva llengua virtuosa. Ambdós s'aixecaran contra l'emperador i lluitaran a la seva manera per restablir la independència dels estats Tiro de les illes de Dara. I naturalment una legió de seguidors els aconsellaran o trairan segons convingui.

I a més tenim l'acció dels déus. La seva influència és inevitable per molt que se n'amaguin i les seves converses plenes de la mateixa avarícia que envolta el poder dels homes. Ells també lluiten, a un altre pla, en una altra tipus de guerra, on els peons són els habitants de les illes de Dara. Una aportació que m'ha agradat especialment i que em recorda aquelles primeres novel·les de fantasia èpica que llegia d'adolescent on els déus s'involucraven de forma tangible en l'univers dels homes.

Ken Liu, però, no només ens planteja un típic escenari bèl·lic, sinó que ens transmet constantment un missatge sobre l'abús del poder i sobre com aquest poder perverteix i canvia a totes les persones, per molt bones intencions que posseeixin. La gracia de los reyes és una successió de lluites per la independència, però també entre estats, entre faccions, entre líders i persones que evidencien la desconfiança que genera tenir un oponent massa fort o preparat, un contrincant que pot fer ombra al teu poder o a la teva ambició personal. En el fons és una crítica a la naturalesa dels nobles i dels reis, dels qui viuen per sobre els altres i de com pretenen garantir seguir fent-ho. Però si per una banda existeix aquest missatge, aquest advertiment sobre l'ambició, l'autor també ens deixa caure regularment un altre estat de l'ànima humana: El de l'esperança pel futur i concretament i pel llegat i la posteritat del nom o la família, especialment preocupats estan els principals governants per deixar petja sobre la terra, perquè les generacions futures parlin amb devoció i nostàlgia dels temps que els ha tocat viure. És un sentiment molt natural, però on l'autor s'ha entretingut a exagerar en diversos passatges per evidenciar aquesta mescla inestable entre la persecució de l'eternitat i la lluita del present per esdevenir algú més poderós.

L'autor doncs, ens ofereix una novel·la que si bé un pèl llarga, segueix un esquema força plà tot i posseir diversos clímax entre mig. Una novel·la de ritme constant que no varia ni tan sols en alguna acció contundent o en alguna gran batalla. L'aire de crònica antiga, com recuperada dels anals de la història segueix sempre present en la narració i aquest és el seu tret diferencial al que ens hi hem d'acostumar per gaudir-la de forma acurada

La gracia de los reyes és una de les novetats que més hype (expectatives) havia creat en el fandom, una peculiaritat que pot ser bona o tornar-se en contra si no és compleixen les esmentades expectatives. Feia setmanes que se'n parlava tant pel bon nom de l'autor com per l'edició que arribava. Parlant d'aquest darrer punt, l'edició que ha fet la gent de Runas és senzillament meravellosa: Tapa dura amb enquadernació interior amb el mapa de les Illes de Dara a tot color – que per cert és molt pràctic quan vols consultar-lo-, tamany de lletra adequat, marges... en definitiva un plaer de lectura en aquest sentit.

L'obra és totalment auto-conclusiva tot i pertànyer a la trilogia de la Dinastia de les dents de lleó. Ken Liu ha entrat amb molt bona nota al complicat món de la narració llarga... esperem que per quedar-s'hi!.

Eloi Puig

30/06/2016

.