LA MÚSICA DEL SILENCIO
The Slow regard of Silent Things
(2014)

Patrick Rothfuss

Editorial:
Plaza & Janes
(2014)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 147

Per primer cop, una mateixa obra traduïda, opta com a finalista als premis Ictineu i Ignotus, els premis a la millor novel·la fantàstica traduïda al català i al castellà respectivament. I això es deu perquè les traduccions van sortir alhora –cosa malauradament gens habitual- en un exercici de normalitat molt d’agrair al grup Penguin Random House.

El fet que un autor com Patrick Rothfuss hagi venut milers de llibres amb només dues novel·les a la seva esquena -pertanyents a la mateixa saga encara inacabada- ha propiciat que aquesta rara avis, hagi vist la llum tant en català com en castellà. No tinc cap dubte que si la novel·la no estigués recolzada pel nom que la signa no hauria sortit mai en català. I en castellà, amb certa dificultat.

I és que el mateix autor avisa, tant al pròleg com en una nota final que aquesta novel·la és estranya, diferent i citant les seves pròpies paraules, directament rara. La música del silenci és un spin off, un enfocament a un personatge secundari que apareix a la saga de l’Assassí de reis i que se’ns va presentar al primer volum, El nom del vent. El seu nom és Auri i és una nena, jove, delicada i alegre però també misteriosa. L’amiga del protagonista, Kwothe que resulta més un enigma que una veritable amistat. Una noieta que viu sota les catacumbes derruïdes d’una universitat màgica, una noia que viu a la subrealitat.

I què hi fa en un lloc com aquest? Doncs absorbir les sensacions i els sentiments que percep dels objectes quotidians que conviuen amb ella. Mobles, espelmes, botons... qualsevol material i objecte inanimat. Auri, els ordena, els acosta o els allunya un dels altres, altera la seva realitat i la de les estances on habita. Té un do innat per saber què cal fer en cada moment i en cada ocasió. I Rothfuss es recrea amb aquesta mena de rituals per col·locar cada objecte al seu lloc, per demanar disculpes o desitjar bona nit a un tros de fusta o a una habitació particularment recelosa. És un exercici realment intrigant i original, tot s’ha de dir.

L’autor evidencia un cop més que és un artista en el maneig de les paraules, dels adjectius, de les formes. Aquesta novel·la és d’una gran expressivitat, però subjugada a la veu interior d’Auri. En poques frases comprovem com la protagonista canalitza energia en una mena de ritual feng shui per assolir la perfecció de cada moment i cada lloc. És com una al·legoria a com funciona el món sota l’atenta direcció d’Auri. Però en canvi l’argument, la premissa sota la qual es mou Auri, no acaba d’arrelar. Tot és massa eteri, massa fascinant perquè puguem entreveure cap a on ens vol conduir Rothfuss – si és que ens vol portar a algun lloc-.

Així doncs, els fans de la saga iniciada amb El nom del vent i continuada amb El temor d’un home savi, es veuran decebuts per la proposta de Rothfuss. Auri i el seu entorn, tot i pertànyer al mateix univers on es narren les aventures de Kwothe, és un món apart, un univers propi. Rothfuss ens presenta una delicatessen pels més exigents, pels més sibarites. Però la gent com un servidor, que ens atrau per igual la prosa melodiosa de l’autor, però també una certa consistència en la història potser haguéssim quedat més satisfets amb un argument més sòlid, més palpable. La història de La Música del silenci passa en set dies, dins dels quals Auri deambula per la subrealitat cercant respostes però sense que coneguem de fet què està fent. En alguns moments la trobem adorable, en altres moments ens endormisquem perquè no entenem el seu propòsit. Com deia, el mateix Rothfuss afirma que va tenir seriosos dubtes sobre si publicar la novel·la. Fins i tot s’exclama a sí mateix d’un famós passatge de més de vuit pàgines – que jo vaig trobar força avorrit- on Auri fabrica sabó i res més. En canvi en altres moments, sembla que passin moltes coses de cop i que no les puguem copsar en tota la seva plenitud.

La música del silenci és una obra franca i que no enganya a ningú, és una obra molt personal, fins al punt que potser només l’autor ha sabut dotar-la de cert significat, potser una obra més pensada per a llegir-se a un mateix que per oferir al públic. El cert és que hi ha gustos per tot i que conec gent que l’exalta i d’altres que reneguen d’ella. Jo estic en un punt mig: M’agrada l’estil de Rothfuss i m’agrada el personatge d’Auri. Reconec un rara avis com aquest i li dono suport – no tot ha de ser literatura plana, també hi ha d’haver literatura prospectiva dins la fantasia- però també li reconec un defecte en l’objectiu. Quan acabes la novel·la et sents igual que al començar... desconcertat.

Com deia una delicatessen que tothom assaborirà amb major o menor grau. Una novel·la que és com una sonata sense música... on no hi ha una sola paraula expressada en veu alta, on tot sembla coordinat des del silenci de la ment d’Auri. Potser d’aquí el nom... qui ho sap.

Eloi Puig, 14/10/15