EL NOMBRE DEL VIENTO
The name of the wind.
The kingkiller chronicle: Day one
(2007)

Patrick Rothfuss

Editorial:
Plaza & Janes
(2009)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 872

Començar una nova saga de fantasia té dos perills: un d’evident i un d’ocult. L’amenaça evident és que aquesta ens pot deixar indiferents o fins i tot avorrir. És de tots sabut que les sèries de fantasia èpica i heroica tenen poc a oferir d’original avui en dia. Només es salven aquelles que estan escrites sota una qualitat literària indiscutible o que ofereixen un entramat argumental molt atractiu. En canvi la inquietud que ens amaga, que ens oculta una nova sèrie fa referència a tot el contrari, a que aquesta ens agradi tant que no puguem deixar de llegir-la i que necessitem comprar els següents volums de forma immediata i quasi compulsiva… però amb el handicap que aquests no estiguin encara ni escrits (jo a això li dic la síndrome Martin per raons òbvies).

Doncs tot això és el que passa amb El Nombre del viento. Per una banda té una qualitat literària majúscula i per altra només tenim a la venda un sol volum. La novel.la ha tingut crítiques fabuloses i una campanya publicitària que poques vegades havia vist anteriorment. Quan vaig rebre el llibre de l’editorial vaig quedar sorprès pel volum –i el pes- del paquet (i no m’estic referint a les quasi 900 pàgines del llibre): un dossier explicatiu a tot color, una presentació exquisida… si fins i tot hi havia fulles seques de roure per atorgar-li més ambientació!!!

Però tot això al lector no li interessa. La gran pregunta és: El nombre del viento és una novel.la més de fantasia èpica/heroica o tenim davant nostre un nou autor comparable a Tolkien, Martin o Sapkowski? És força evident que Patrick Rothfuss s’inspira mínimament en aquests mestres però a qui més crec que fa un homenatge explícit és a Úrsula K. Le Guin, sobretot per la continua referència al poder dels noms (a l’igual que a la saga de Terramar). Però no ens enganyem: Patrick Rothfuss té el seu estil propi i les seves idees… no li ha calgut copiar a ningú per dur-les a terme.

L’autor no té cap pressa però: diuen els rumors que s’ha passat 10 anys escrivint la novel•la. I cal dir que li ha sortit pràcticament rodona. El nostre protagonista, Kvothe, ens narrarà durant tres dies -un per volum- la seva vida a través d’enormes flashbacks mentre dicta amb paciència la seva biografia en un present que s’entreveu tumultuós. És difícil, doncs, comentar una novel.la quan aquesta més que mai és només una tercera part de l’obra total -Crónica del asesino de reyes-. Al present volum només reviurem la seva infantesa i adolescència fins als 15 anys. Així comença el seu evocador relat:

«He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que a la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y escrito canciones que hacen llorar a los bardos.

«Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mi.»

La novel.la vessa poesia per les seves pàgines, aboca realisme barrejat amb màgia i supersticions, ofereix mostres de l’amor a la música i sobretot ens presenta un personatge carismàtic i ple de vida: Kvothe, un heroi de llegenda a qui tothom creu mort i al voltant del qual s’han creat i distorsionat tot tipus d’històries. La naturalitat dels diàlegs contrasta amb la vessant més literària i poètica de la seva prosa que t’embolcalla i et submergeix en la lectura.

Cal dir, però, que la gràcia del llibre no recau en la seva originalitat. El nombre del viento és una barreja de novel.la d’aventures amb tocs fantàstics que es van accentuant a mesura que el llibre avança. L’autor ha escrit una novel.la fantàstica però sota unes directrius que la condueixen i guien per diferents camins als quals no estem acostumats. Tanmateix, en el fons no deixem d’assistir a un viatge iniciàtic d’un noi fill de la faràndula que s’ha de valdre per si sol a partir d’un moment dramàtic de la seva vida.

La trama vol trencar tòpics però usant-los com a excusa argumental: M’explico, a la novel.la trobarem mil i una situacions que hem llegit abans en altres obres però l’autor vol ser coherent, realista, de manera que cada acció, cada decisió de Kvothe s’allunya dels cànons típics d’aquest tipus de literatura. Les venjances, els primers amors, els estudis universitaris… tot segueix un patró conegut però tot resulta diferent a com ho havíem pensat. Kvothe s’ha de guanyar cada pas que fa per la vida… tant si triga un mes com tres anys. Això també significa que en alguns capítols passen poques coses però mai malmetent el ritme de la novel·la; no trobarem aquí els cliffhangers a que ens va acostumar Martin a la saga de Canción de Hielo y Fuego… però sí toparem amb una lectura tan fluïda i amena que ens omplirà igualment.

L’autor ha fet una feina a consciència, però no té pressa a obrir-nos les portes al món on transcorre l’acció doncs poc en sabem d’aquest: ni la seva política, ni quasi bé res dels seus regnes i costums… perquè el que importa és el que li passa a un noi de dotze anys demanant caritat en una ciutat de perdició. L’essencial per ell és que s’enamora d’una noia misteriosa amb un tarannà alegre però que amaga una gran tristesa. El que és crucial és com uns éssers de llegenda, desmitificats pel folklore i les cançons infantils canvien de forma brutal la vida d’aquest noi. El que valora Kvothe és sobreviure en un món que esdevé hostil cada dia i oblidar-se dels contes de fades i de venjances heroiques i per tant els afers aliens a la seva difícil supervivència no es mostren a la novel.la.

Desconec si El nombre del viento assolirà les quotes de seguidors que han tingut altres sagues com Canción de Hielo y Fuego o Geralt de Rivia; el que és cert és que davant d’aquest magnífic primer volum, les expectatives que això sigui així són altes.

Teniu davant vostre una gran lectura. No us n’esteu pas de gaudir-la.

Eloi Puig, 23/07/09