EL MAPA DEL TIEMPO
(2008)

Félix J. Palma

Editorial:
Algaida
(2008)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 622

Sèrie:
Trilogia Victoriana/ 1

Llibres relacionats:
El mapa del cielo
El mapa del caos

Hi ha èpoques més propicies que altres per esperonar la imaginació dels autors. Sense dubte, l’Anglaterra victoriana, a cavall entre els segles XIX i XX és un dels escenaris més rics en idees, més propensos a deixar anar l’enginy per crear obres úniques. A vegades aquestes obres segueixen una estètica steam-punk, altres vegades barregen fets històrics amb fantasia i en ocasions, com el cas que es ocupa, realitzen homenatges gens dissimulats a un període on el talent dels creadors, tan a nivell científic com literari o artístic, fou desmesurat.

Al Londres del finals del segle XIX semblava que tot fos possible, que el desenvolupament científic no tingués límits. El llindar de la ciència era la pròpia imaginació. Trobem en aquesta època grans invents que milloraren ostensiblement la vida dels més benestants, però també les lletres gaudeixen de moments dolços amb autors com Verne (a França), Stoker o H. G. Wells. Félix J. Palma no ha fet res més que escollir alguns dels elements històrics que van omplir les pàgines dels diaris de l’època o de les prestatgeries de moltes biblioteques cultes en aquesta Londres de Sherlock Holmes, però també de Jekill y Hyde o de La Màquina del temps.

Precisament la novel.la La Màquina del temps de l’imaginatiu H. G. Wells és un dels punts de partida per aquesta proposta victoriana: Degut al seu gran èxit per tot Londres, la novel.la propicia que poc després de publicar-se s’instal.li a la capital de l’imperi britànic una empresa de viatges temporals que permet als seus clients viatjar al llunyà any 2000 i contemplar la decisiva victòria de la humanitat contra els autòmates en una deliciosa mostra d’steam-punk que ens ofereix l’autor.

De fet El mapa del tiempo s’estructura en tres parts ben diferenciades, totes elles amb un denominador comú: els viatges temporals, la possibilitat de canviar la història o de viatjar al futur, un somni que començà a despertar a les ments populars arran de la publicació de l’esmentada novel.la de Wells. I aquest autor serà precisament el nexe d’unió de les tres parts de la novel.la, esdevenint sense proposar-s’ho el nucli de la història.

Per començar ens trobarem amb una situació esfereïdora, guarnida amb dosis de romanticisme un tant exaltat: Andrew Harrington vol viatjar vuit anys al passat per impedir que Jack l’esbudellador assassini a Mary Jane Kelly, la darrera de les prostitutes assaltades al barri de Whitechapel, de la qual el jove aristòcrata n’està enamorat. L’autor comença fort intentant canviar el passat i ens comença a donar pistes sobre la possible existència d’universos paral.lels. Aquesta primera part és possiblement la menys dinàmica del llibre doncs Palma s’atura a presentar-nos algunes biografies – com la del mateix Wells o la de Joseph Merrick, l’Home elefant- que potser no haguessin calgut amb tant detall. En tot cas, però, observem com la prosa elegant de l’autor i la seva capacitat inqüestionable per mantenir-nos atents a la història que narra de forma omniscient ens acapara i ens absorbeix instantàniament.

La segona part és probablement una de les històries més intel.ligents mai explicades en una novel•la que tracta sobre viatges en el temps: com es poden formar paradoxes temporals sense viatges pròpiament dits, com es pot seguir una història d’amor magníficament relatada amb uns personatges vivíssims, dels quals amb poques pàgines ens sembla conèixer la seva vida sencera en una història que no deixa d’inspirar-se en les comedies d’embolics d’època, com aquell magnífic final de Por no mencionar al perro de Connie Willis – que també tractava els viatges en el temps de forma subtil-. Sense dubtar-ho aquest enamorament protagonitzat per una noia de rica nissaga i un pobre desgraciat és la part de El mapa del tiempo més elaborada argumentalment i també la més sorprenent tant per la seva senzillesa com per la seva originalitat.

I finalment la darrera part és una excusa perfecta per homenatjar, ara sí, sense dissimular-ho gens ni mica, al personatge històric que fou H.G. Wells: la seva intel.ligència però sobretot la seva imaginació esdevenen claus durant tota l’obra però especialment importants en les acaballes de la novel.la. Wells ha de resoldre un crim on presumiblement l’autor del qual prové del futur. Aquí és on s’enllacen les històries anteriors de forma magistral, aquí és on Félix J. Palma aconsegueix l’efecte final sobre un lector que viatja de sorpresa en sorpresa i on les idees preconcebudes per anteriors novel.les de viatges en el temps conflueixen per donar lloc a les típiques paradoxes temporals, la metafísica de si existeix un destí escrit o no o a l’obertura d’universos paral•lels.

Félix J. Palma té el talent necessari per omplir-nos d’informació sobre aquesta Londres fosca i humida, tan retratada per altres novel.les contemporànies a través d’una prosa elaborada, elegant, que imita en bona mesura l’estil d’aquells autors de finals del segle XIX que segons m’han comentat altres ments més enteses que la meva, precisament utilitzaven sovint el recurs del narrador omniscient que tot ho sap –que no era del meu gust al començament però que reconec s’avé molt amb l’esperit de la novel.la-. En definitiva, l’autor ofereix una bona dosi d’alta literatura, capaç d’enbolcallar-nos amb un vel que canvia les seves propietats tornant-se nostàlgic o aventurer segons el que estiguem llegint i fer-nos partíceps de l’argument, l’ambientació i els personatges com si fossin nostres.

Un enorme homenatge per tant a la creativitat de l’època – com en el fons també ho són obres com La Liga de los hombres extraordinarios d’Alan Moore i Kevin O’neill o la mateixa Las Puertas de Anubis de Tim Powers- i en especial a la figura de l’autor que va obrir les portes a la romanç científic – juntament amb Jules Verne- que no és altre que el mateix H.G. Wells – encara que les novel.les d’aquest últim amagaven molta especulació encoberta sobre la seva època i la seva realitat social-. El romanç científic fou una definició d’un tipus de novel·les populars que posteriorment s’alteraria per convertir-se en el que nosaltres coneixem com ciència-ficció.