EL MAPA DEL CAOS
(2014)

Félix J. Palma

Editorial:
Plaza & Janés
(2014)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 663

Sèrie:
Trilogia Victoriana/ 3

Lectures relacionades:
El mapa del tiempo
El mapa del cielo

Des que vaig llegir El mapa del Tiempo, fa sis anys, em vaig declarar un fervent seguidor d’aquesta anomenada Trilogia Victoriana, on Félix J. Palma no només realitza un homenatge explícit als autors de l’època i en especial a H. G. Wells, sinó que deforma, altera, canvia la realitat al seu gust, i conseqüentment, crea una història tan enrevessada com apassionada al voltant de Wells i les seves novel·les sota la influència constant de la millor ciència-ficció i el sentit de la meravella.

Tres anys després de publicar-se El Mapa del Tiempo, apareixia El mapa del cielo i fa uns mesos, la tercera i definitiva part d’aquesta ambiciosa trilogia: El Mapa del Caos. Sento enveja pels lectors que han pogut llegir d’una tirada les tres novel·les perquè hauran pogut gaudir encara més de la seva intricada trama argumental. Un servidor, al començar a llegir El Mapa del Caos, s’adonava com mai de com Palma havia teixit aquest multivers que representa la Trilogia Victoriana i que amb la darrera novel·la és més evident que mai. El que sí vaig fer, sabent que les dues primeres novel·les estaven parcialment dedicades a obres com La màquina del temps i La Guerra dels mons del visionari H. G. Wells, i que la present conclusió semblava que s’hagués decantat per L’home invisible com a obra homenatjada de l’escriptor anglès, fou llegir-me fa uns mesos l’obra homònima de Wells, L’home invisible, perquè no se m’escapessin els detalls de l’esmentat homenatge. No calia. Curiosament en aquest cas, l’autor, tot i triar un personatge mític de la bibliografia de Wells, la present novel·la, no s’hi veu reflectida – massa-.

El Mapa del Caos, és doncs, una conclusió en tota regla de la trilogia, però és a més, m’atreviria a afirmar, més ambiciosa encara que les novel·les predecessores. Té les mateixes virtuts: Personatges entranyables i molt ben edificats, submergits en una trama que t’atrapa des d’un bon començament – gràcies a un espectacular pròleg- els quals descobreixen amb fascinació l’essència dels universos que els ha tocat viure. Té un escenari pintoresc i donat a múltiples lectures, en un moment històric crucial en l’imaginari col·lectiu que propicia especulacions de tota mena, a vegades centrades en la ciència i a vegades en la mística. Palma barreja realitat i ficció, mescla realitats i universos, combina, com si fos un alquimista boig, éssers fantàstics amb teories científiques, i ho embolcalla amb un llacet de metaliteratura que lliga amb fermesa i mà dura un argument que a priori sembla caòtic.

Mirem d’exposar-ne una part: H.G. Wells i la seva estimada esposa, Jane, viuen moments agitats degut al proper debat que el biòleg ha de realitzar amb Charles Dogson (sí, el mateix que va escriure sota el pseudònim de Lewis Caroll, Alícia al país de les meravelles). Una discussió davant de centenars de personalitats que ha de permetre que la línia d’investigació científica de l’un o de l’altre rebi les aportacions necessàries per part del govern i l’Església del Coneixement per mirar de salvar el món, per descobrir la via d’escapament necessària cap a un univers paral·lel. Com? Què és això? Un acudit? Una broma? Naturalment que no. Palma ens ofereix de bon començament un recreació fantàstica dels esdeveniments que estan ocorrent en un univers paral·lel, un univers on la ciència és la màxima disciplina fins al punt d’haver esdevingut una religió i on els humans es regeixen per estrictes codis de conducta deixant enrere aspectes essencials de la vida com és... la imaginació.

Però d’imaginació no en falta al Wells de casa nostra, ni a tots els autors i personatges que Palma crea per estirar una trama sobre universos paral·lels espectacular. M‘he trobat amb algunes de les millors interpretacions que recordo de com funcionen els universos de l’altra banda. I a sobre, en una ambientació sobre un escenari quasi màgic com és l’època victoriana, en un Londres que lluitava amb sí mateix sobre si decantar-se cap a la ciència, les exploracions del planeta etc o cap al misticisme que tan de moda estava, especialment durant les sessions d’espiritisme. En aquest Londres, més nostre – però no del tot-, l’agent Clayton, de la Divisió Especial d’Scotlant Yard es veurà involucrat en una estranya missió on perseguirà licantrops; també uns estranys éssers metàl·lics seran vistos per diversos escenaris;  I mentrestant, Wells i Jane seguiran vinculats a Montgomery Gilmore i la seva festrambòtica declaració d’amor en vers Emma Harlow que ja vam poder descobrir llegint El Mapa del Cielo. I tot, tot, s’anirà complicant a ritmes mesurats, que la prosa de Palma té ben estudiats.

Félix J. Palma, ha estructurat El Mapa del Caos també en tres parts diferenciades – com a la resta de les novel·les- on els misteris i el sentit de la meravella planen tranquil·lament i on a cada pàgina podem descobrir noves formes de sorprendre’ns. Però atenció! De la mateixa manera que a les novel·les anteriors, el ritme era similar i la trama hipnòtica, en aquest cas cal estar més atent al que ens proposa l’autor i seguir els seus passos de forma acurada. També cal dir, que a l’igual que a la segona novel·la, aquesta ja no ens transmet aquella sensació de novetat i també peca d’un problema que la llastra una mica: L’excés de pàgines. L’autor té lloc de sobres per narrar-nos les aventures de tots els personatges, incloent l’enigmàtic Home invisible, en 100 o 200 pàgines menys – fins i tot més-. No dic que no m’ho hagi passat bé, llegint el volum, però sí que en ocasions he recordat que a l’autor li costa anar al gra i que li encanta donar voltes i voltes sobre el mateix tema.

En definitiva. Una conclusió amb una trama plenament submergida en el sentit de la meravella que ens poden oferir l’existència d’universos paral·lels, una història que l’autor sap finalitzar de forma rodona i sense caps per lligar, una novel·la un pèl llarga però totalment recomanable, en especial pels lectors que poden llegir la trilogia de forma seguida, i un lleuger sentiment de nostàlgia en vers a uns personatges i situacions que ja havia incorporat al meu propi imaginari. El Mapa del Caos és un estímul per la nostra ment; no, millor dit, de fet és un petit tractat i homenatge a aquest aspecte de la naturalesa humana – la imaginació- a la qual ningú hauria de renunciar.... no fos cas que destruíssim l’univers sencer!