LAS NIEBLAS DE EVERNESS
Mists of Everness
(2007)

John C. Wright

Editorial:
Berenice (2007)

Col.lecció:
El Nogal Negro

Núm: ---

Pàgines: 381

Lectures relacionades:
El Último Guardán de Everness

Las Nieblas de Everness és el segon volum que tanca la duologia de La Guerra de los sueños, de Jhon C. Wright.

El primer que podem observar en aquesta segona novel.la és el canvi en l’edició. No només trobem un traductor nou i una estil de lletra diferent – per cert, millorada-, si no que a més la coberta també canta si la comparem amb la primera novel.la… o no? Perquè aquí és on començo a mirar-me el llibre amb certa suspicàcia… doncs si un busca una mica per internet pot trobar-se amb dos dissenys de coberta diferents depenent de a quina llibreria/tenda virtual busqui el llibre: Un disseny seguint la línia començada en el primer volum, fi, d’un blau difuminat amb la mateixa imatge que la seva predecessora… i un altre –el que ens ocupa- de fons negre, on la imatge queda escapçada pel capdamunt, el títol i l’autor són a sota… i la qual pateix un aire com d’incomplet. El més preocupant és que si ens mirem les pàgines de les dues “versions” diferents veiem que un volum té 384 pàgines mentre que l’altre 368… manquen pàgines en una de les “edicions” doncs?

Però millor centrem-nos en el llibre -cosa que no és fàcil-. Ara farà un any que em vaig llegir El Último guardián de Everness, la primera part d’aquesta duologia que ens ocupa que ens narrava la intensa relació entre el món dels somnis i la nostra realitat immediata. Una aventura èpica on les forces del mal, de la foscor, lluitaven per entrar a la nostra realitat i on una saga familiar estava encarregada de vigilar la seva arribada per despertar les forces de la llum, les quals segons la profecia vencerien a la foscor. Res de nou sobre la taula doncs, però el fet que un autor com John C., Wright, conegut més en l’àmbit de la ciència-ficció, intentés donar una nova visió sobre l’etern enfrontament del bé contra el mal, em cridava l’atenció.

Wright però, m’ha despertat sentiments contradictoris: Per una banda, tan a la primera part com en aquesta segona si una cosa m’ha agradat és la seva prosa. Compte! Estic parlant del seu estil, de la seva forma d’expressar-se, fins hi tot de la seva eficàcia alhora de construir els capítols, de portar els diàlegs i en definitiva de fer fluir les paraules i els paràgrafs. Però amb el que no he pogut és amb el contingut. Si a la primera part vaig trobar parts confoses, un argument un pèl caòtic i uns personatges que no tenien carisma, però que més o menys es podia llegir i seguir amb certa atenció per part del lector; en aquesta segona part, Las Nieblas de Everness, l’argument decau marcadament.

Potser algú pensarà que sóc una persona massa racional a vegades i això es pot tenir en compte alhora de llegir aquesta ressenya però res més lluny de la veritat. M’encanta la màgia, el sentit de la meravella, el poder de l’imaginació però amb certes regles, narrada amb cura i no a través d’una història precipitada i mal explicada. A Las Nieblas de Everness es barregen contínuament diverses mitologies – grega, nòrdica, cristiana-, déus de contes de fades – els famosos Oberón i Titània-, els mites artúrics, i batalles sense ordre ni concert amb éssers sobrenaturals, dimonis elementals, milicians humans i ves a saber quantes coses més… de fet pràcticament tot el llibre transcorre en poques hores i no és res més que una successió de batalles màgiques i recerques impossibles. Quan un personatge viatja pel món dels somnis un no sap mai on és, ni pràcticament què està fent. És tan dens el contingut que ens proposa Wright que llastra la narració de forma contundent. Sembla que l’autor ens vulgui mostrar tot el que sap sobre mitologia, màgia, fades i el món artúric. Ho ha volgut unir tot en una sola novel.la, i aquest possiblement hagi estat el seu error.

El principal problema és que el lector es troba plenament en desavantatge en vers a l’autor. En qualsevol situació problemàtica, un personatge pot invocar una ajuda, un déu, una arma màgica o un simple nom propi del qual el lector no n’ha sentit a parlar mai i salvar-se o canviar significativament les circumstàncies del moment. Mai tenim el control de conèixer què poden fer els personatges (tan els bons com els dolents) ni quins recursos, quines lleis segueixen. L’autor utilitza l’excusa de la màgia per fer i desfer per on vol de forma que el lector pateix un mareig argumental important i una manca de referències significativa.

Fins hi tot les escenes de la vida real són dignes del pitjor dels guionistes de Hollywwod: Grans batalles amb armes atòmiques fabricades en cinc minuts, una guerra civil als EUA que ningú sap d’on ha sortit, suplantacions massives dels principals dirigents del govern que recorden més a una invasió al·lienígena que no a una novel.la fantàstica… en fi tot un seguit de situacions que es sobreposen entre elles i que provoquen que el lector s’avorreixi.

Una llàstima que un bon escriptor com em sembla que és John C. Wight hagi perdut el temps en recrear-nos aquestes batalles èpiques sense massa solta ni volta, en una aventura on la manca d’empatia amb els personatges és brutal -una excepció possiblement seria Peter Guardapasos, el coronel invàlid que no creia en la màgia, sense dubte el millor personatge de les dues novel.les-, on ni tan sols Galen Guardapasos –el teòric protagonista- que es passa mitja novel.la sent un fantasma i disparant fletxes salvadores no arregla la situació i molt menys encara Wendy, on la seva innocencia que podia ser parcialment commovedora a El Último Guardián de Everness, ara resulta repel·lent.

Així doncs, Wright utilitza tota una novel.la per continuar explicant-nos la batalla definitiva que teòricament ha de destruir la Terra (tan si guanyen els dolents com els bons ja que en aquest cas el món tornaria a néixer), una batalla amb una resolució un tant patètica i forçada que ja podria haver escrit al final del primer volum, doncs aquest segon és quasi tot ell pensat per omplir pàgines i pàgines innecessàriament.