LA NIT DE L'ESVÀSTICA
Svastika Night
(1937)

Katharine Burdekin

Editorial:
Duna Llibres
(2023)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 315

Traductor:
Xavier Caixal i Baldrich

Il·lustradora:
Marta Maldonado

El fet que només ens arribi un tant per cent relativament baix d’obres traduïdes al català és lògic. No només per l’equilibri que han de fer els editors alhora d’atrevir-se a publicar en català obres que no saben com respondran davant del públic, sinó perquè, a més, no podríem absorbir tot el que hauria d’arribar. Però això no treu que hagi obres claus que no s’estengui que mai hagin estat publicades en la nostra llengua. I estem parlant d’obres de ficció, de ciència-ficció per a ser precisos, però que llurs trames son o haurien de ser bàsiques pel pensament o filosofia actuals. Perquè van ser precursores, perquè van ser visionàries, perquè es van atrevir a dir coses que mai abans s’havien ni insinuat.

La nit de l’esvàstica de Kataharine Burdekin és una d’aquestes obres. I gràcies a la bona gent de Duna Llibres, amb el seu esperit reivindicatiu, feminista i de recuperació de clàssics, podeu, per fi, tenir-la a les vostres mans.

I és que La nit de l’esvàstica va ser molt transgressora a la seva època. Va ser escrita el 1937 i l’autora va publicar-la amb pseudònim masculí. L’obra és una distòpia quasi ucrònica que reflecteix els pensaments de Burkedin sobre el combat al feixisme, el feminisme i molts altres punts de la societat de llavors, incloent la homosexualitat, que a la novel·la hi apareix de forma implícita. Com podeu veure, un seguit d’elements de temàtica progressista o d’esquerres que a molts no va agradar i que a d’altres potser els van fer sentir ben incòmodes.

Però potser comencem una mica per l’essència de la trama perquè entengueu fins a quin punt la visió de Burdekin va ser clarivident: Han passat 70 anys des que els nazis van guanyar la II Guerra Mundial. Ells i els japonesos, per cert. Durant aquests segles, el món resta dominat per les dues potències i s’ha instaurat un règim estricte que ha canviat literalment la història. El Reich alemany s’estén per tota Europa, Orient Mitjà i Àfrica. La resta (Amèrica, Oceania i Àsia) pertany a l’imperi nipó — ves que Dick no s’influís amb aquesta obra per escriure L’home del castell). Continuem:  Hitler és considerat no només un heroi, sinó també un profeta, una persona venerada que parla amb Déu. Se l’ha mitificat de tal manera que de retruc ha sorgit una religió que envolta i realça la seva figura.

Alemanya i els territoris ocupats estan regentats per una mena de societat pseudo-feudal, amb Cavallers que exerceixen com petits barons. Tots ells nazis de cap a peus. La resta de la població és pràcticament analfabeta i treballa dur però contenta per satisfer al seu Cavaller i òbviament a l’immortal règim ari.

I les dones son tractades bàsicament com a animals, com a una subespècie que només serveix per reproduir i engrandir el règim. Viuen tancades en camps de concentració, gàbies immenses on passen tota la vida. Només surten els diumenges per anar a missa a escoltar les revelacions de la religió hitleriana. No saben llegir, no coneixen res més i la immensa majoria creuen que aquell és el seu lloc a la societat: Oferir fills als seus amos.  Les dones només valen més que els cucs, diu la lletania religiosa

Els fills mascles son separats de la mare a l’any i mig per ser educats com autèntics nazis. Les filles continuen la vida amb les dones... a l’espera que tard o d’hora seran fecundades. No existeix la família com l’entenem avui dia. Els nazis viuen en cases on només hi ha homes.

“Les dones no són més que la personificació del desig de complaure els homes”

Amb aquest escenari ens trobem en un punt crucial quan un anglès visita la sagrada terra alemanya (té permís per fer-ho com a part de la seva peregrinació a terra santa) i es retroba amb un vell amic nazi al seu poble, en Hermann. Aquest és un home profundament analfabet i considera heretge qualsevol desviació de les normes de conducta hitlerianes imposades per la llei. A través d’ell, l’Alfred, el nostre anglès viatger, coneix al Cavaller d’aquelles terres i a partir d’aquí floreix una llavor de comprensió mútua sobre el futur del règim... i potser del món sencer.

Aquesta és una lectura que et colpeix cada poques pàgines perquè és cruel i perquè és també un advertiment sobre un possible futur distòpic. Si George Orwell va immortalitzar una distòpia més abocada al control extrem i a la crítica stalinista, Burkedin ens planteja una visió ferotge sobre el nazisme i la pèrdua de drets de les dones.

La major part de la novel·la està expressada en clau de conversa, especialment entre el Cavaller Van Hess i l’Alfred. Junts aprendran moltes coses de l’altre tot i que un té recursos i immunitat absoluta i l’altre només és membre d’una raça inferior. Burkedin exposa mil i una idees de com el règim nazi podria destrossar el món i també de com aturar-lo. Sovint la lectura de La nit de l’esvàstica és sincerament fluïda però també podem trobar alguna part al mig de la novel·la on potser l’autora divaga massa i es centra poc en el que té entre mans. De fet, quasi que ho trobo raonable tenint en compte el munt d’idees que ens vol expressar en aquest llibre.

Com comentava, no només la política o el menysteniment del gènere femení té cabuda en aquesta història. També la religió rep una bona repassada, en especial la judeocristiana, que l’autora considera als seus membres quasi com a fonamentalistes religiosos i en alguns aspectes no massa diferents als nazis (com en el tractament de les dones per exemple). De fet, el paral·lelisme explícit de les sagrades escriptures hitlerianes amb la bíblia és evident. Com es pot deformar i afegir textos amb els anys... a conveniència de qui ho fa.

De fet, la reescriptura de la història, la mitificació dels líders, el fet d’esborrar tot allò que no s’ajusta al nou cànon es tracta de manera evident en aquesta novel·la (a l’igual que anys més tard també seria un dels puntals de 1984 d’Orwell).

Fixeu-vos doncs en aquest cocktail explosiu que ens ofereix Burkedin: Un món dominat pels nazis però on només l’elit és culta. El nazi de casta baixa, el bon nazi no pensa, obeeix sense fer-se preguntes. Un món on el sexe femení és directament obviat i esclavitzat; un govern que vol perdurar per sempre però que s’enfronta, després de 700 anys, a un estancament social, on no es progressa. El nazisme va eliminar les antigues cultures i ara no és capaç de crear res de nou. Aquesta sentència ho evidencia perfectament:

(...) “La creativitat no té cap utilitat per a nosaltres, no tenim cap necessitat d’inventar res. Som alemanys. Som sagrats. Som perfectes, però estem morts.”

Tots aquesta punts i molts d’altres en una lectura visionària que repeteixo, va ser escrita al 1937. Dubtosament amb els aires que es movien per Europa en aquells anys previs al conflicte bèl·lic que va fer trontollar el món, molta gent li feu molt de cas. De fet fins uns quaranta anys més tard no es va descobrir que l’autor de la novel·la, era de fer, una dona. I això encara el fa més reivindicatiu perquè una dona hagi d’escriure sota pseudònim masculí per ser presa seriosament sempre és motiu de tristesa i de reflexió.

La nit de l’esvàstica és una obra especial, ben narrada i a vegades amb tendència a marxar per les branques i no fer avançar l’escassa acció dels fets. Però és sobretot una Distopia d’aquelles que et fan reflexionar del mateix nivell que altres clàssics de l’època perquè és una metàfora sobre la cerca de la veritat i del coneixement, i avisa de no caure a la xarxa del populisme de les dretes totalitàries perquè el dia que passin per sobre nostre... no hi haurà res a fer.

Eloi Puig
15/11/2023