EL NÚCLEO DEL SOL
Auringon ydin
(2013)

Johanna Sinisalo

Editorial:
Roca Editorial
(2019)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 334

Traductor:
David Tejera Expósito

A vegades els editors saben fer molt bé la seva feina. Què voleu que us digui, si a la contraportada d’un llibre del qual no n’havia sentit mai a parlar llegeixo “Sexo, drogas y burocracia en una Sociedad orwelliana”, com a mínim m’interesso per saber de què la trama. I llavors és quan els ulls s’obren com uns taronges i t’entren ganes de posar-te a  la feina i llegir-lo.

Johanna SIninsalo, l’autora, és finlandesa i ambienta aquesta ucronia distòpica al seu país. I això ja és un primer cop per al lector. Almenys des de la perspectiva mediterrània, sempre hem tingut a Finlàndia com un dels països més progressistes en quan a igualtat de gènere i educació. Però Sinisalo, com aquell qui res, ens presenta una Finlàndia molt diferent a la que coneixem avui dia: una nació que als anys quaranta va portar a terme un canvi dràstic a la societat menystenint i denigrant el sexe femení i creant una Eusistocràcia, un estat aïllat de la resta del món i profundament patriarcal on la dona és ensinistrada des que pràcticament neix per convertir-se en una esposa perfecta: Sense educació i devota del marit, dels fills, de la casa. Son dones triades per ser intel·lectualment nul·les, per només pensar en mantenir un cos desitjable, una cara bonica i per servir a qualsevol capritx del mascle.

Són les anomenades elois, les dones que poden portar una vida familiar i a la que se’ls permet viure amb certa comoditat sempre que no desobeeixin al marit ni al govern. De joves han d’estar sempre perfectes per a captar l’atenció dels futurs marits i només se’ls permet estudiar assignatures bàsiques i les que les preparen per a la seva vida d’obediència. Fixeu-vos amb aquest cita:

“Un hombre tiene que ver muy bien lo que va a pasar a ser de su propiedad”.

I és així, les elois són adquirides, però també poden ser rebutjades pel marit si aquest creu que no compleix amb les seves obligacions. El curiós és que la immensa majoria de les elois estan educades per creure en això. Per creure que el seu marit i l’estat eusistocràtic són el millor per a ella. D’aquí potser la referència orwelliana.

Però i les dones rebels? I les que no volen ser un simple tros de cran que sap cuinar i criar nens? Com sobreviuen? Són les morlocks, les despulles de la societat. Aquestes són esterilitzades i emprades com a mà d’obra barata per les tasques secundàries.

No cal dir que els termes eloi i morlock estan extrets de la novel·la d’H.G Wells i que resulten uns mots paradigmàtics per definir el rol de les dues sub-espècies del gènere femení. (a mi particularment se m’ha fet estrany veure que el meu nom ha estat escrit desenes de vegades en una novel·la que té un sentit tan pejoratiu).

Sinisalo afronta aquesta magnífica ambientació d’una Finlàndia empobrida, sense quasi relacions amb l’exterior i sense posseir la tecnologia de la resta del món (El país sembla aturat als anys 50 del s. XX) , de forma molt peculiar. L’estil que empra l’autora és molt fresc, sense pretendre alliçonar sinó simplement exposar uns fets que són dirigits a mostrar-nos la vida de Vanna/ Vera, una noia que creix com una eloi però que interiorment se sent una morlock. La seva vida serà repassada de forma eclèctica per mitjà de cartes que escriu a la seva germana desapareguda o de simples anuncis de diaris, flashbacks de Jare (la parella de Vanna/ Vera), poemes o extractes de lleis i comunicats governamentals que ens fan situar de forma gradual en aquesta ucronia (ambientada el darrer lustre) que decididament té una estructura plenament distòpica.

I després tenim els bitxos, es clar.

La novel·la de Sinisalo té un punt d’autoparòdia. Potser pel fet d’ubicar-la en un país on no ens imaginaríem mai que pogués ocórrer, però també per l’estètica triada per a que les elois es mostrin en el seu esplendor (que podria equivaldre a la dona de classe mitjana- alta dels EUA de mitjan segle XX). I també per idees com aquesta: En una societat visceralment tancada on està prohibit l’alcohol, el tabac i qualsevol tipus d’excés, la societat acaba per esclatar per alguna banda. Necessita algun tipus de droga. I la única que el govern finlandès encara no controla plenament és la capsaïcina, un dels principals components dels bitxos i pebrots picants que provoca la cremor a qualsevol mucosa a la que s’acosti.

La imaginació de Sinisalo, aquí, es dispara i es narra una trama en paral·lel sobre el tràfic de diferents tipus de bitxo i de com la resistència actua contra el govern modificant genèticament tot tipus de bitxos per creuar-los i extreure’n cada vegada capsaïcina més pura. Aquí entra una altra branca de la ciència-ficció que podreu gaudir especialment cap al final del llibre.

Així doncs, Què tenim exactament? Doncs una novel·la, com comentava, molt desvergonyida i diferent que s’enfronta sense perjudicis a temes com les drogues en una societat distòpica extrema de caire patriarcal. Però potser a diferència d’altres referents com El conte de la serventa, el to aquí és una barreja entre la fascinació per unes lleis que són tan ridícules que ens sembla que mai podrien existir a la nostre vella Europa (tot i que ja els hi agradaria a certs grups d’extrema dreta) amb una trama que ratlla la novel·la d’espionatge i amb especulació genètica que s’acomoda dins la  pura ciència-ficció.

Sí, és un batibull d’idees, expressades amb molta simplicitat però sense renunciar a la qualitat d’un text que ens fa devorar el llibre en poques hores i que ens deixa un regust ambigu: Trasbalsats per les propostes distòpiques en contra del sexe femení però alhora divertits per com l’autora se’n surt la mar de bé tractant temes tan delicats amb una trama oberta i molt entretinguda.

Eloi Puig

14/07/2019