EL CONTE DE LA SERVENTA
The handmaid's tale
(1985)

Margaret Atwood

Editorial:
Quaderns Crema
(2018)

Col.lecció:
Biblioteca mínima

Núm: 208

Pàgines: 359

Traductor:
Xavier Pàmies

Altres edicions:

1987 Suramedicana, Narrativas contemporáneas

2001 Ediciones B, Afluente

2002 Punto de Lectura

2008 Bruguera

2018 Salamandra, Narrativa

Font: La Tercera Fundación

És quasi bé inevitable que la portada de Leonard Beard que ha utilitzat Quaderns Crema per il·lustrar la novel·la de Margaret Atwood, amb una figura femenina vestida d'un color vermell intens i protegida de l'exterior pel blanc pur d'una còfia, ens cridi l'atenció, i molt. Segur que molts del lectors que ara estan a punt de començar la lectura del El conte de la serventa, s'hi han posat arran de l'èxit homònim de la cadena HBO que fa uns mesos va aterrar a casa nostra. I el vermell i el blanc marquen molt en aquesta sèrie... i en el llibre.

Però jo sóc d'aquella gent estranya que ha preferit llegir-se el llibre abans que visualitzar la sèrie, potser em podeu acusar de purità o fins i tot d'exagerat però si bé agraeixo profundament a les editorials que hagin vist la llum (i també oportunitat de negoci, naturalment) publicant bons llibres dècades després que aquests sortissin al carrer, encara he de veure una sèrie que superi amb escreix a la novel·la original. I en català, aquest fet ha arribat a límits bastant grotescos. Si bé, El conte de la serventa ha trigat més de trenta anys a traduir-se, casos semblants es van dur a terme amb El Joc de L'Ender (un altre clàssic indiscutible) o ja molt més recentment amb Ready Player One. I l'experiència em diu que la novel·la sempre és millor. No sé si aquest serà el cas, ja us ho diré.

Però centrem-nos una mica. Margaret Atwood va escriure aquesta novel·la l'any 1984, en una època – que segons ella mateixa- es podria definir tensa i un tant depressiva i més si estàs vivint al Berlín Occidental a les acaballes de la Guerra Freda mentre esbosses l'argument. Atwood ens planteja un futur decadent, distòpic, en una imaginada nova república molt arrelada al que avui dia és l'estat de Massachusetts, als EUA, on la societat ha experimentat una deriva autoritària que afavoreix un retrocés de les llibertats tutelades per una elit fervorosament seguidora de l'extremisme cristià. Vaja, que en èpoques maldades tothom interpreta el seu llibre sagrat de capçalera com millor li convé. Les causes de tot plegat: La disminució de la fertilitat de les dones i per tant de la procreació. Les conseqüències: una de les distopies més salvatges psicològicament parlant que s'han escrit, una societat que ens descriu com les dones fèrtils són tractades com poc més que bestiar per a que els poderosos procreïn. El cos de la dona passa a pertànyer literalment a la societat i el seu ús atorgat a petites famílies quasi feudals que el controlen.

Tot això s'esdevé dins la República de Galaad, aquesta futura terra promesa, lliure de pecat i de llibertinatge, exempta de rendir comptes a un Déu a qui se li implora tot allò que la humanitat no és capaç d'entendre i on les dones en paguen les injustícies: Les fèrtils vesteixen de vermell i són tractades com a reproductores, les ties són acòlites vestides de color marró, adeptes, controladores i grans seguidores d'aquesta nova religió, les Martes vesteixen de verd i s'encarreguen de les tasques de la llar... i les mullers són precisament això, dones que vesteixen de blau, casades i respectades però que la majoria han quedat fora de lloc en quan a tenir fills i que han de viure amb la vergonya que els seus marits intentin procrear amb les serventes.

L'autora ens relata una història dura i freda on L'Offred, una noia que supera la trentena és separada de la seva família per servir a un senyor, per atorgar-li un hereu, per la qual cosa cada cert temps ha de patir vexacions i violacions per part del seu amo mentre està encaixada a les cuixes de la muller, com per atorgar un vincle i una excusa vàlida al fet de l'adulteri. La novel·la està escrita en primera persona per l'Offred (de la qual no en sabem mai el nom autèntic) i ens narra les seves peripècies com a serventa però també ens explica de forma simultània com s'ha arribat fins aquí, com va canviar la societat per acceptar aquesta barbaritat. I ho fa a través de flashbacks constants, que ens permeten entrellucar la vida normal que tenia fins fa pocs anys i com ha canviat de forma radical a una societat que s'intenta apartar de la tecnologia i on la vida fa una involució cap a una mena d'Edat mitjana moderna. És com si féssim una fotografia de mitjans dels anys setanta a les dones d'un país com l'Iran abans i després de la revolució islàmica en contra del Xa. Però en aquest cop als EUA, en una societat que fixa el seu punt de mira en la superstició bíblica perquè no sap com enfrontar-se a un problema com la manca de fertilitat.

Com deia, aquesta narració en primera persona és eficaç i ens trasllada d'una banda a l'altra d'aquest mur invisible que és el moment en que la república de Galaad apareix i canvien les coses a la ciutat de Boston i de retruc a tot la seva àrea d'influència. I el cert és que Atwood és una molt bon narradora de manera que la lectura és plaent tot i que mancada de grans moments emotius i amb un ritme constant que no acaba d'enlairar-se, com si els interminables dies on l'Offred ha de fer sempre les mateixes tasques i seguir les noves normes imposades (comprar, no creuar la mirada amb ningú, no llegir, deixar de parlar si no és estrictament necessari, assistir als parts de les seves congèneres etc) fossin una constant que cal traslladar també al lector. En aquest punt m'ha vingut a la ment una altra novel·la distòpica: No em deixis mai de Kazuo Ishiguro, una altra obra amb grans idees inicials però que s'alenteix de mica en mica i el ritme se'n ressent. He tingut sensacions semblants en alguns capítols de la present obra

A El conte de la serventa, les premisses inicials d'Atwood es desenvolupen molt poc a poc a mesura que passem les pàgines. Més aviat l'autora dirigeix l'esforç a comparar com eren les coses abans i com són ara, però no sembla que la lectura ens porti a enlloc excepte al mateix fet de criticar aquesta societat absolutista que margina el sexe femení. I de fet, el final és massa ambigu pel meu gust, per no parlar del darrer capítol que sembla creat expressament per explicar fets que l'autora no ha sabut (io no ha volgut) integrar dins el text principal. Crec que Atwood no sabia ben bé com finalitzar al novel·la, potser no s'atrevia a dissenyar un final sec i demolidor com el de 1984, o potser tampoc volia redreçar-lo per oferir-nos un happy end predissenyat i matusser. Així que ha preferit buscar una solució intermitja que més o menys satisfà a molts. No tant a mi.

Sigui com sigui, El conte de la serventa és una notable obra a tenir en compte, traduïda, m'atreviria a dir que amb molt mestratge per part de Xavier Pàmies i que l'únic que se li pot retreure és que no hagi aparegut en català molt abans. Però bé, si la nova revolució mediàtica en forma d'excel·lents sèries ens ha de portar novel·les com aquesta, benvinguda sigui. I tenint en compte que la ciència-ficció i la fantasia són un dels punts focals de les sèries actuals, potser els lectors ens en podem aprofitar, i molt.

Eloi Puig,

27/07/2018