LA NAVE DE UN MILLÓN DE AÑOS
The boat of milion years
(1989)

Poul Anderson

Editorial:
Ediciones B
(2009)

Col.lecció:
Zeta Bolsillo

Núm: 47

Pàgines: 726

Altres edicions:

2006 Planeta DeAgostini. Biblioteca de ciencia-ficción, 26

2005 Ediciones B, Byblos, 516/1

1997 Ediciones B, VIB 236/1

1991 Edciones B. Nova, 39

Els immortals. Aquest és el nom que ens evoca contínuament la present novel.la de Poul Anderson. Escrita tan sols tres anys després de la famosa pel.lícula protagonitzada per Chistopher Lambert, La nave de un millón de años sembla beure molt d’aquella font però aporta molt més. Estem davant una novel.la reflexiva que combina història i anàlisi filosòfica de l’evolució de la humanitat. Tractada tota ella de forma molt amena i amb una prosa envejable, Anderson fa un recorregut de milers d’anys per la història, tant passada com futura, acompanyat per una sèrie de personatges que tenen una habilitat especial: No envelleixen.

Aquests personatges seran els conductors, segle rere segle, de la història de la terra i es convertiran sense voler-ho – tal com menciona la contraportada- no en viatgers del temps si no en viatgers a través del temps. Ells contemplaran les alegries i penúries de la humanitat… ells en seran protagonistes però també hauran de conviure amb la incomprensió, la por i l’enveja i sempre estaran perseguits pels que no entenen la seva naturalesa. Els immortals poden reproduir-se però els seus fills esdevenen mortals. Han de canviar d’identitat centenars de vegades, traslladar-se quan veuen perillar la seva vida, viatjar i intentar trobar a altres persones posseïdores de la mateixa capacitat, tot plegat per combatre la solitud o per crear vincles en un món que els és totalment estrany.

Aquesta és la seva particular croada i Anderson aprofita per abocar els seus profunds coneixements d’història. Des del segle III a.C fins al 1975, trobarem multitud d’èpoques on els immortals cerquen als seus congèneres o descobreixen la seva pròpia immortalitat. Alguns tenen més de 3.000 anys, altres tot just 200, però tots formen part d’una mutació que sembla que l’univers ha preparat per que la raça humana arribi un pas més enllà.

La novel.la però, està descompensada. Si durant 3/4 parts del llibre repassem esdeveniments històrics (curiosament quasi sempre en escenaris secundaris: La Burdeus romana, Palmira –cristiana i islàmica-, escandinavia, Constantinoble, Ucraïna, les estepes americanes, el setge d’Stalingrad…) i on destaca el capítol on apareix l’únic personatge històric de rellevància: el cardenal Richelieu; el darrer quart de llibre està dedicat al futur de la Terra. I certament aquest hauria hagut de tenir la mateixa rellevància que el passat i no és pas així. Això significa que els salts entre anys i segles són més pronunciats, que l’acció es torna menys fluïda i que l’evolució de la humanitat es tracta de forma menys acurada.

Però en aquest darrer tram de la novel.la és on veiem que volia arribar Anderson: Les mutacions, les extravagàncies de la genètica, propicien que uns supervivents pensin diferent dels seus congèneres, i que finalment 8 immortals puguin viatjar a les estrelles on els espera una època de descobriments però també d’acollida.

Una bona novel.la doncs, però entre la llargada excessiva de la primera part (tot i que cada capítol és molt interessant de per si, no hagués fet falta escriure’n tants) i la poc mimada segona part, ens dóna com a resultat una obra que passa de l’excel.lència a la passivitat en alguns trams: La manca de tensió d’alguns capítols és evident i a més cal dir que l’autor no aprofundeix igual en tots els immortals i dedica més capítols a alguns que no pas a altres. Això també desequilibra la novel.la en alguns moments.

Cal dir que tot i la seva llargària i les similituds amb l’esmentada pel.lícula, La nave de un millón de años, per la seva transcendència, és una de les novel.les més aplaudides d’Anderson –jo encara em decanto, però, per exaltar La espada rota-. Sigui com sigui és una lectura molt recomanable per a qualsevol lector –estigui avesat a la ciència-ficció o no- i que es mereix sobradament un notable.

Eloi Puig, 04/09/09