PENSAD EN FLEBAS
Considerer Phlebas
(1987)

Ian Banks

Editorial:
Martínez Roca
(1991)

Col.lecció:
Gran Super Ficción

Núm: ---

Pàgines: 526

Serie:
La Cultura / 1

Altres edicions:

2007 La Factoria, Solaris Ficción, 87

Quan vaig dedicar-me una mica més profundament a llegir ciència-ficció i saltar de les novel·les d’Asimov a quelcom més, hi havia una sèrie de molt de renom, de la qual en sentia rumors, crítiques, i que per mi estava recoberta d’una mena d’aura de misteri. Parlo de la sèrie de La Cultura naturalment. Els tres llibres publicats fins aleshores per Martínez Roca, ja estaven pràcticament descatalogats i només es podien adquirir a preus desorbitats a la nostra llibreria preferida de la Ronda de Sant Pere.

Anys més tard vaig comprar – no sé on- el tercer llibre de la sèrie (les novel·les de la qual són autoconclusives): El uso de las armas, amb la que em vaig introduir a l’univers de La Cultura. Més endavant també em vaig poder comprar a mercats de segona mà El jugador i el volum amb que es va inaugurar la sèrie: Pensad en Flebas. Però he trigat molt a llegir-la, no se ben bé si perquè m’atreien obres més recents o per por a què aquella novel·la tan considerada pel fandom dels anys noranta, em decebria o no.

No és gens d’estranyar que la sèrie de La Cultura d'Ian M. Banks hagi fascinat tant a lectors a qui els agrada l’space opera. Especialment Pensad en Flebas és una novel·la que vola molt alt, que obre les portes a un univers riquíssim, immens, desmesurat, ple d’allò que tant ens agrada a alguns com és el sentit de la meravella. La Cultura és una civilització utòpica que consta de milers de planetes, races i civilitzacions i que està formada tan per éssers vius com per màquines i androides conscients que tenen el mateix grau de ciutadans que els humans per exemple. De fet les mateixes naus de La Cultura estan vives i viatgen d’un sistema a un altre transportant humans o qualsevol altre raça alienígena integrada dins aquesta suposada utopia.

Però La Cultura també és una civilització amb doble moral, que integra creient-se superior als altres i que si convé lluita i forma part de guerres contra qui pensa li pot fer ombra. Aquest és l’escenari on ens trobem en aquesta història: Enmig d’una guerra entre els idirans, un poble molt religiós i combatiu i La Cultura i les seves idees progressistes. Curiosament, a diferència del que ocorre en altres volums on el protagonista forma part de La Cultura, per exemple dins la secció de Circumstàncies especials – un eufemisme per no anomenar els espies-, aquí, Bora Horza és un enemic de La Cultura, un humà cambiant – metamorf- que lluita contra la utopia perquè opina que els Idirans, tot i els seus defectes, almenys són éssers vius, no com les màquines i naus conscients d’una civilització massa ambigua i freda pel seu gust..

L’autor però ens planteja una premissa que no desenvolupa immediatament: L’alliberament de Horza per part dels seus aliats Idirans i la recerca d’una Ment conscient de La Cultura, perduda en un planeta prohibit. La pràctica primera meitat del llibre són un seguit d’aventures simples però lligades entre sí on Horza passa per diferents escenaris, cada qual més espectacular, sense que la trama argumental avanci. Crec que Banks pretenia obrir-nos els ulls a l’univers de La Cultura: Als seus planetes, orbitals, als bilions d’éssers vius – i màquines- que la poblen i a la quasi infinita possibilitat que ofereix aquesta simbiosi entre humans i intel·ligències artificials en una galàxia que encara té molts secrets per ocultar. És doncs una primera part densa, on l’acció es va succeint a poc a poc, on es van coneixent de forma molt mesurada els personatges secundaris i on sembla que a l’autor se li escapi la trama de la novel·la. Hi ha moments increïbles, fugides de naus interestel·lars de l’interior de naus encara més enormes; descripcions acurades sobre com funcionen orbitals artificials més grans que planetes... tot un seguit d’informació per fer-nos brillar els ulls... això sí de forma massa lenta i acompasada.

A partir de la segona part de la novel·la però, Banks es torna a centrar en la premissa inicial i els esdeveniments tornen a encaminar-se a trobar la Ment perduda de La Cultura. Una tasca que assumeix Horza i un grup de mercenaris que els portarà a buscar-la a un planeta protegit per una intel·ligència superior. Banks aquí deixa anar el seu potencial com a escriptor i ens porta a un final molt tens i exasperant– potser massa llarg un altre cop- per finalitzar la novel·la amb un missatge colpidor: Som poca cosa, i qualsevol acte, guerra, destrucció, o alçament d’una civilització, és una fotesa en la infinita memòria de l’univers, en l’inabarcable immensitat de la galàxia.

Pensad en Flebas és doncs com una primera imatge del que representa La Cultura, els seus integrants i també les civilitzacions que se’n queden fora. Però és també una obra densa, llarga i tot i el mestratge de l’autor, és una novel·la que podria haver estat resolta de forma diferent, amb menys pàgines i més determinació.

Veig a Pensad en Flebas com una obra fascinant i plena de continguts, tan filosòfics com d’entreteniment; un primer pas, potser elaborat de forma desigual, davant del que podria ser una sèrie de ciència-ficció increïble. Ara per ara ja porto dos volums llegits d’aquells tres primers llibres que Martínez Roca va publicar a començaments dels noranta. Només em falta El jugador, que molts consideren la millor novel·la de les tres. I si vull, puc continuar amb la sèrie, que des de fa uns anys publica la Factoria; de la qual ja he llegit Última generación, on hi ha una novel·la curta sobre La Cultura. Les possibilitats hi són. Només falta llançar-s’hi.

Eloi Puig, 29/04/15