PLANETA D'EXILI
Planet of Exile
(1966)

Úsrsula K. Le Guin

Editorial:
Raig Verd
(2024)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 224

Traductora:
Blanca Busquets

Planeta d’Exili és una de les primeres novel·les d’Ursula K. Le Guin i també una de les obres fundacionals de Cicle hainita o Cicle de l’Ekumen. Però potser és una obra de caràcter secundari dins l’extensa obra de l’autora estatunidenca i, a més, sempre ha sobreviscut sota l’ombra de les altres novel·les del cicle que sí han triomfat i s’han endut tots els llorers: La mà esquerra de la foscor, El nom del món és bosc i Els desposseïts.

És lògic, doncs, que aquesta novel·la o la també anterior El món de Rocannon passin més desapercebudes pel gran públic però aquí intervé la immensa tasca que està fent Raig Verd per portar-nos totes les novel·les del Cicle hainita amb aquesta sensacional edició que s’han treballat (no us perdeu l’interior de les contracobertes amb la informació bàsica del planeta).

Haig de dir, tanmateix, que tot i ser una obra relativament poc coneguda de Le Guin, a mi Planeta d’Exili m’ha agradat força doncs és un tipus de novel·la que no m’esperava massa venint de Le Guin. No en mal interpreteu però aquesta novel·la és curta, força concisa i a més incorpora un element que pràcticament ha desaparegut de l’obra posterior de Le Guin: la violència. Però anem a pams: Planeta d’Exili és també un petit experiment social i antropològic que ens prepara l’autora, —a l’igual que la resta de novel·les del Cicle hainita— i és que a cada món on els hainites van sembrar amb la seva llavor, els seus pobladors s’hi desenvoluparen de forma diferent adaptant-se al medi de cada planeta. En aquest món, anomenat Werel, hi habiten per una banda els humans nadius distribuïts en diferents clans o tribus. Algunes d’aquests son simples nòmades pacífics de marcat esperit patriarcal i d’altres son tribus de les muntanyes de caràcter salvatge i destructiu. Però hi ha uns altres habitants: els forans, els humans que des de fa uns 600 anys cohabiten el planeta. Aquests son els descendents de colons humans que van arribar fugint de la Terra fa segles.

El planeta de Werel té una particular òrbita de translació al voltant de la seva estrella i cada any equivaldria a aproximadament a seixanta anys terrestres. Això provoca que cada estació s’allargui a prop de quinze anys. Els terribles hiverns son, doncs, una dura prova perquè cada any les espècies sobrevisquin i es renovin de cara a les següents estacions. Ara s’acosta l’hivern (us sona?) i les tribus de les muntanyes estan a punt d’iniciar la seva immensa migració cap al sud, devorant i arrasant amb tot el que troben. Un membre del consell de forans que viuen a Landis,  una ciutat fortificada però que és només una ombra del que havia estat en el passat, decideix unir esforços amb les tribus nòmades pacífiques que tenen a prop per mirar de contenir la marabunta dels gaal, el poble del nord que aviat arribarà i presumiblement, aquest cop, serà mortal. Tot i mantenir diversos contactes durant anys ambdós pobles, els humans autòctons i les humans forans mantenen una mena de calma freda i de desconfiança mútua. El xoc cultural de les diferents espècies és evident. Es toleren i poc més. Podran unir esforços per evitar la destrucció de tota la civilització coneguda?

Aquesta és la pregunta que es fa en Jakob Agat quan visita el cap de la tribu egi que té més a prop. Molt interessant és el fet que tan els forans com els nadius es fan dir “homes” mentre que menystenen als altres amb sobrenoms de caire insultant. Mentre que els nadius anomenen als nouvinguts com a forans o falsos humans, els descendents dels colonitzadors terrestres anomenen als nadius com a egis  l’acrònim de Entitats de Gran Intel·ligència, per tant éssers primitius però que posseeixen més intel·ligència que els animals.

La taula està parada i els comensals estan a punt de trobar-se i potser forjar una primera aliança mai vista abans. Aquí hi intervé un factor nou, però, que no podia preveure’s massa. L’amor entre una egi i un humà, o entre un a humana i una fals home (segons com es miri), un amor que precipitarà els esdeveniments.

Le Guin ens ofereix una novel·la variada, amb ritme i amb especulacions antropològiques de tota mena que li donen un rerefons especial i  interessant. També hi incorpora, com comentava, la violència, cosa estranya en ella i el resultat és una notable novel·la ben combinada però a la que no se li treu tot el suc que podria extreure’s. Potser l’autora ja li va semblar bé esbossar tantes idees interessants però no totes queden ben concretades. Penseu que ens trobem amb conceptes com el metaparlar amb la ment (altra ment dit telepatia) encara que sigui de forma encara molt barroera o poc desenvolupada; tenim a uns humans que s’aferren a una passat gloriós on la medicina i la tecnologia estaven molt desenvolupades per no parlar de l’exploració espacial però on aquesta ciència ara s’ha perdut gairebé del tot. Uns forans que segueixen antigues regles , ara auto-imposades, com ara les directrius de no interferir en les cultures locals que estiguin menys avançades; trobem estructures patriarcals que s’han desenvolupat conjuntament amb el clima extrem del planeta per sobreviure millor. Però sobretot le Guin esbossa teories d’adaptació antropològica entre espècies diverses però afins, doncs totes provenen d’una mateixa arrel. Malauradament les teories queden una mica escapçades per l’evolució de la trama i no es despleguen com cal.

Així que tenim una visió un tant especial en aquesta novel·la: Una obra que planteja dilemes i exposa conjectures però que es dirigeix amb més entusiasme cap a l’acció i l’emoció per sobre de l’anàlisi i l’especulació. Una mica al revés del que passa amb altres obres de l’autora.

Planeta d’Exili és per mi una novel·la molt correcta i animada que explora molts conceptes científics i, a més, ens proporciona un bon entreteniment. La prosa de l’autora és notable, potser no tan elaborada com en obres posteriors però sempre escaient. Recomanada especialment pels completistes del Cicle hainita (que recordeu, totes les novel·les poden llegir-se per separat i en qualsevol ordre) però també per qui vulgui conèixer la primera novel·la reeixida d’Ursuka K. Le Guin, en aquell llunyà 1966.

Eloi Puig
18/04/2024