POSO EL COMPTAQUILÒMETRES
A ZERO
(2008)

Antoni Munné-Jordà

Editorial:
El cep i la nansa
(2008)

Col.lecció:
La Cram

Núm: 12

Pàgines: 151

Lectures relacionades:

La paciència del mar

L'única mort

Fa uns mesos, durant una entrevista a l’Antoni Munné-Jordà (AMJ) que vam realitzar alguns col.laboradors de la revista Catarsi, va sortir un tema interessant. L’AMJ considera que un autor s’ha de renovar constantment i no deixar-se portar per estructures, trames i idees que ja li han funcionat al passat. La veritable creació d’un escriptor és plasmar noves formes i maneres d’entendre una idea davant el full en blanc. No he llegit massa de l’obra de l’AMJ, tan sols els contes recopilats a El Mirall Venecià i precisament per aquest motiu no tinc molta base d’on treure les meves conclusions però crec que a l’igual que alguns contes de l’esmentat recull ja eren força experimentals, a Poso el comptaquilòmetres a zero la creença de que cal innovar constantment segueix en peu

La novel.la forma part d’un cicle de tres històries ambientades a la costa de Vilanova i la Geltrú (on resideix actualment l’autor). Aquesta és la tercera i darrera part. Segons l’autor es pot llegir independentment i de fet és així, tot i que si el lector notarà certs aspectes que no acabarà d’ubicar i que jo adjudico al fet de no haver llegir les altres dues novel.les (publicades en un marge de 15 anys): La paciència del mar, ambientada a l’actualitati L’única mort, ubicada uns 300 anys abans de la nostra era, segons les dades de la contraportada. Per aquest motiu la meva valoració se’n pot ressentir una mica.
 
Poso el comptaquilòmetres a zero és una novel.la de viatges en el temps. En un futur indeterminat, on les condicions socials s’entreveuen precàries, un grup de iaios s’uneix per conviure als soterranis d’una casa i així protegir-se mútuament dels perills d’una època poc avesada a cuidar els vells. Allí engegaran una missió de rescat d’un altre congènere que resta a l’hospital malferit. Però una explosió de matèria fosca d’un centre d’estudis proper alterarà l’estructura de l’espai-temps de forma brutal i enviarà als avis a una destinació inescrutable.

La novel.la no està pensada per recrear una sèrie d’aventures d’uns avis a la recerca dels amics perduts, més aviat intenta oferir-nos uns passatges entranyables enmig d’una trama especulativa de pura ciència-ficció. És una novel.la intimista, amb un plantejament clar però amb la mirada perduda entre els records i un futur inviable socialment. Té un aire de decadència, de pèrdua de valors, de nostàlgia fins i tot. Els nostres protagonistes – per cert, sempre sense nom, sempre descrits per trets personals- realitzaran un viatge interior i un d’exterior. El primer l’hauran de fer per recrear una realitat palpable i intentar salvar-se; el segon serà conseqüència dels efectes de l’explosió de matèria fosca. Ambdós viatges combinats donen una perspectiva diferent a aquest tipus d’històries i proporcionen al llibre un valor afegit.

La novel.la està estructurada en tres parts on cal destacar la segona per posseir unes particularitats úniques. Vaig començar a llegir aquesta segona part dins un casalot mig reformat de Copenhaguen, esperant que en vingués la son i concentrant-me a fons en la lectura i vaig cometre l’error de voler entendre-la de bon principi. Aquest tram central de la novel.la està basat íntegrament en diàlegs escrits en un estricte present, sense més descripcions que les que els personatges aporten. És un tipus de diàleg minimalista, que se’n va sovint per les branques, que no es centra i que resulta sovint confús. Però vista la situació atemporal que han de viure els avis, resulta escaient.

Per sort, el casalot estava en silenci i jo tenia força temps així que em vaig carregar de paciència i el vaig reiniciar sense més pretensions que anar passant pàgines a veure què passava. El subconscient és savi i quan et deixes anar és quan millor vas comprenent les noves formes d’expressió que aplica l’AMJ en aquesta segona part: Cal deixar-se portar per la corrent, talment estiguéssim també dins la massa fluïda de matèria fosca on estan immersos els protagonistes. El resultat és curiós i sorprenent doncs acabes per comprendre les especulacions de l’autor. És un fragment més proper a la new wave anglosaxona dels anys setanta que potser al tipus de ciència-ficció que s’escriu avui dia.

Una lectura, doncs, diferent. No és fàcil de seguir en algunes parts i tampoc és una lectura recomanada per a tots els públics però sí per qui vulgui arriscar-se amb una proposta allunyada dels convencionalismes, agosarada... i a l’hora entranyable. A destacar l’excel.lent edició que s’ha fet per part de l’editorial El cep i la nansa.