Al finalitzar el primer volum de la trilogia Nacidos en la bruma, un es queda parat al rememorar les increïbles dosis de fantasia original i ben treballada que acaba de devorar de la mà de Brandon Sanderson. Tal és aquesta sensació que el primer que et ve al cap és continuar llegint el segon volum immediatament per seguir gaudint sense parar. Jo vaig preferir deixar la trilogia en repòs uns mesos. No sé si vaig fer bé o no, el què és del tot cert és que Sanderson segueix oferint una altíssima qualitat imaginativa i argumental en el present títol, El pozo de la ascensión, tot i que per raons òbvies el factor sorpresa ja no és el mateix que al volum anterior.
Les aventures narrades a El pozo de la ascensión continuen uns mesos després d'on es van quedar a l'anterior lectura: Luthadel, l'antiga capital del Imperi Final ara és governada per un rei, Elendel, que instaura pautes democràtiques a la població per dotar dels mateixos drets a nobles i a skaa. L'acompanya Vin la nostra heroïna, la nostra mata-déus que veurà com l'escassetat d'atium, el mineral que li permet veure el futur, especialment durant els combats, serà el centre dels seus problemes i també el focus d'atenció dels exèrcits que envolten la ciutat.
Tant el pare d'Elendel, Straff Venture, antany el noble més poderós de Luthadel després del Lord legislador, com altres exèrcits sota el comandament d'altres reis assetgen a Luthadel. Tota la colla que va planejar la caiguda del Lord legislador estan ara ajudant a un afeblit Elendel a defensar una ciutat sense que es contempli cap esperança de triomf. Mentrestant assistirem a la presentació de nous personatges, tant l'esmentat Straff, com un misteriós nascut a la broma que sembla tenir una inquietant atracció- repulsió per Vin. També Sazed, el nostre entranyable ex-majordom ferruquimista i ara Guardador descobrirà estranys secrets que pertorbaran encara més l'inestable territori que un cop va ocupar l'Imperi Final.
I és que aquest segon volum és per una banda una novel·la de transició cap a un final que es preveu espectacular. El lector presumiblement esperava trobar moltes respostes a com el Lord Legislador va adquirir els poders del mític Pou de l'Ascensió, i és cert que al final del llibre es descobreixen nous secrets i es resolen alguns misteris però el gruix de l'acció del llibre recau en la política planificadora de com defensar una ciutat completament assetjada i sense recursos. Elendel prendrà molt més protagonisme i en canvi la colla de bromosos restarà més en en un segon pla. Vin seguirà fent el que millor sap fer i aprenent encara més sobre les seves habilitats però l'autor ha preferit frenar una mica el sentit de la meravella que es desfermava a cada capítol del volum anterior per assentar les bases d'un final que com deia, es preveu èpic.
Els sentiments i les necessitats de cercar una identitat pròpia són un dels punts importants que Sanderson treballa en aquesta segona novel·la. Tant Elendel que ha de passar de simple noble a esdevenir rei i de preocupar-se per milers de persones, Skaas, que fins ara estaven sotmesos a la més brutal de les esclavituds; com Sazed, el qual haurà de descobrir el seu rol a la vida, si la seva vocació s'ha de dirigir cap a ensenyar els seus enormes coneixements per tot el territori ara que està lliure o si s'ha de comprometre en trobar solucions als mals del món que està detectant. Però també Vin dubtarà entre si és una escollida, una messies, o una simple eina de matar al càrrec dels poderosos. Totes aquestes disjuntives, decisions i dubtes són plantejats per Sanderson com un camí intern que els personatges han de seguir per evolucionar, per madurar i per poder afrontar el que els espera.
Però que ningú s'espanti! L'alomància (I la ferruquimia) segueixen presents i amb més força que mai a les pàgines de El pozo de la ascensión. Vin continua investigant i provant els seus poders cremant nous aliatges de metalls que la farien pràcticament invulnerable si no fos per la manca d'atium. A més toparem amb nous reptes que desafien l'imaginació com és l'aparició dels koloss o també del tractament amb més profunditat de les estranyes criatures anomenades kandras, també aquí amb un paper molt més reconegut.
Pot semblar que El pozo de la ascensión, és una novel·la un pèl massa llarga i que no compta amb la intensitat de la primera però jo crec que més aviat el fet és que el lector volia devorar la trama argumental de cop, i més després del gran final de la primera novel·la. Estic segur que Sanderson no decepcionarà ningú i que El héroe de la eras, el tercer volum de la trilogia tindrà el final esperat. Em seria impensable que aquest autor que ha revolucionat la fantasia moderna, que escriu sempre seguint unes estrictes lleis màgiques que ell mateix ha dissenyat fins al detall, no tingui preparada una gran conclusió a la trilogia.
Això ho sabré més aviat que tard. Aquest cop no esperaré tant a llegir el següent volum.
Eloi Puig, 26/01/18
|
|