ELS QUATRE CONFINS
(2015)

Jaume Valor Montero

Editorial:
Cruïlla
(2016)

Col.lecció:
Camp a través

Núm: ---

Pàgines: 391

Lectures relacionades:

La república pneumàtica

La república Pneumàtica, o el que és el mateix una ucronia històrica sobre com s'hagués pogut desenvolupar l'imperi romà si hagués dominat la tecnologia del vapor, va ser l'inici d'una trilogia que fa un any Jaume Valor publicava en català a Cruïlla i en castellà a Fantascy. I ara, la història continua en aquest segon volum, Els quatre confins tot i per ara només en català (Fantascy incomprensiblement sembla que no traurà la continuació en castellà).

Ja vaig comentar que aquesta ucronia que barreja amb molt encert l'auge de l'Imperi romà amb la tecnologia més steampunk em va fascinar per les propostes que deixava anar, especialment sobre especulació científica i política en un mon preindustrial com el romà que de cop descobreix que el vapor – la ciència- és més efectiva que la religió i les pregàries. Si bé el primer volum ens presentava sota una mirada una mica juvenil aquests paràmetres, també hi introduïa temes més rellevants com les expectatives d'un imperi romà molt més avançat (encara més) que la resta del món. En el present volum hem deixat una mica enrere el caràcter més juvenil de la primera novel·la i ens centrem més en dos aspectes concrets: L'aventura i la política interna de Roma. Pel que fa l'aventura, la novel·la ens trasllada a les ignotes estepes i serralades de l'Àsia central, al límit de l'imperi romà i les terres de ningú que tant Roma com els xinesos cobegen. Allí hi viatja en Marcus Novus; el nostre jove heroi vol buscar el mític Palau de Jade per seguir el rastre de la seva mare. La primera sorpresa arriba quan ens topem amb que el grup d'amics que acompanyava en Novus: la Iulia, El Caius Verus i en Megistos s'han separat; en alguns casos capturat i en altres fugit. L'aventura doncs està servida des de la primera pàgina. La companyia s'ha dissolt en un tres i no res. Bé per l'autor que entra a matar de seguida, sense preàmbuls.

Cada personatge estarà confinat o es mourà per llocs i paisatges molt diferents: Des de les llunyanes muntanyes de l'Àsia central o de Zhōngguó (nom original de Xina que significa el “regne del mig”), al desert d'Egipte o la mateixa Roma imperial. Quatre confins del món, quatre escenaris on l'aventura es va desenvolupant a diferents velocitats per mirar de confluir més endavant.

Però parlava també de la política a la capital de l'Imperi. L'autor afegeix un curiós personatge per ajudar a què ens assabentem del que tramen els pretors i el cònsul de Roma i òbviament continuem trobant-nos el nostre carismàtic dolent per excel·lència, el pontífex Kyrilos Aranides – que no podem evitar pensar-hi com si fos l'emperador de Star Wars i més després de certa escena-. Deia doncs que l'autor ens incorpora un nou personatge, un esclau mut, un silent, que sent, escolta (i medita) sobre les converses de la jerarquia que domina l'imperi: la propera guerra contra Xi'in, l'auge de les tropes de la legio Veritate, les repressions contra estrangers o contra persones que no segueixen el camí traçat pel pontífex etc. Ha estat una solució efectiva per què el lector segueixi les disquisicions de Roma mentre també coneix les desventures dels protagonistes escampats per mig món. A més recordo que Valor ha canviat la prosa de la novel·la a una tercera persona doncs era impossible seguir sota una sola perspectiva tenint tants escenaris oberts.

En aquesta novel·la l'aire juvenil només es demostra en alguns punts, especialment en els encontres amatoris de Marcus Novus, però en general té un caire més fosc on l'autor vol fer prevaldre l'aire de guerra imminent fent referència a actes que tots coneixem de la II Guerra Mundial. Sembla que el corrent impulsat pel pontífex s'hagi erigit com un nou nacionalsocialisme que vol imposar la raça de l'autèntic Romà. I sí, els actes que són dirigits des de la cúspide del poder de Roma estan basats tant en les barbàries nazis, com també els actuals atacs preventius que malauradament veiem massa sovint a les notícies. Sense oblidar algunes referències als kamikazes japonesos per part de l'Imperi Xi'in. Ningú es salva quan la guerra és a punt d'esclatar. Els paral·lelismes amb el nazisme o la propaganda orweliana són evidents (i no per això desafortunats). Com a contrapartida fantàstica m'ha agradat especialment els exercits de Talos creats com a part de l'artilleria pesada romana tot i que crec que s'han explotat massa poc.

Una altra peculiaritat ucrònica que mira de seguir els passos del nostre univers és el tema religiós. Sí que és cert que l'enfrontament entre Roma i Zhongguo és en el fons una lluita entre la raó i els misticisme, entre la ciència i l'espiritualitat, però l'autor també ha volgut apostar fort per la religió introduint el profeta, el messies, encarnat aquí en la figura d'en Marcus Novus. M'ha semblat bé aquesta picada d'ullet a Jesús – que a la novel·la s'hi refereix en més d'una ocasió per cert-, a les reunions secretes, les contrasenyes en forma de signes, les matances a l'arena del circ... però no he notat en quasi cap moment l'acostament del poble a la figura del teixidor – el suposat nou messies- doncs els actes que aquest realitza són massa lluny de l'epicentre de l'imperi perquè cali en la gent. Aquí hi he trobat una manca de profunditat en aquest aspecte.

I poc a poc observem que l'aventura i els afers polítics interns de roma van donant lloc a una ucronia més basada en l'espionatge i la resistència, una mica com ens ho mostrava Harry Turtledove a les aventures d'espionatge de Agente de Bizancio, només que en aquest cas les intrigues succeeixen en aquest univers paral·lel on Jaume Valor ha situat el gloriós imperi romà i la ciència pneumàtica.

Si ens posem a analitzar l'obra una mica a fons trobem alguns aspectes millorables: En primer lloc la poca concordança temporal entre les accions dels diferents protagonistes. No sabem mai quants dies o setmanes fa que aquests són en un lloc. Com ha arribat la Iulia de tornada a Roma? Quan fa que en Marcus experimenta amb les comunitats secretes? Són aspectes que no podem lligar i per tant que ajuden a confondre el lector. Fins al punt que per exemple les aportacions d'en Caius Verus són tan puntuals (en alguna ocasió es passa unes 80 pàgines sense aparèixer) que no li trobem massa el sentit. Això provoca que quan els protagonistes es retroben en major o menor mesura, les casualitats forçades en el temps són massa evidents.

Per altra banda continuo amb la sensació que l'autor és massa tou amb els protagonistes doncs tenen una habilitat innata per fugir o per fer que les seves captores s'enamorin d'ells d'una forma poc creïble. Tot surt molt rodat, especialment en els casos del nostre militar, Caius, o del savi Megistos.

Els quatre confins doncs, es una continuació que evidencia una voluntat de canvi. Ja no ens centrem en un sol personatge, les trames secundàries es multipliquen i l'escenari global cobra vida. De fet estem quasi bé davant una I Guerra Mundial en aquest univers ucrònic. L'autor segueix oferint un bon ritme i aquest cop escenes menys estereotipades però encara cal algun cop d'efecte que ens sacsegi fort. Sí que és cert que al final del llibre s'ocupa una mica d'aquest aspecte però els darrers capítols fan un salt endavant en el temps i semblen més un resum ràpid que no pas un continuació del ritme que portàvem fins ara. I els cops d'efecte afecten menys en aquests casos.

A diferència de la primera novel·la on es tancaven bona part de les trames, en aquesta segona aportació, els fils continuen oberts. Esperem que la tercera part de la saga arribi aviat!

Eloi Puig, 23/05/2016