El títol d’aquesta fantasia juvenil escrita per la veterana Margarida Aritzeta sembla senzill i concís però amaga significats i subtileses que a primera cop de vista són difícils de discernir. Perquè una Quimera és un monstre de la mitologia grega però també una paraula que ens pot portar a perseguir una il·lusió inabastable o potser també un món més enllà de la raó que juga amb la nostre percepció a fi d’atorgar-nos el que més desitgem. Miraré d’explicar-ho millor a través de la trama argumental:
En Yubley és un noi cubà que arriba (suposadament) a Barcelona convidat per unes famílies. Té la il·lusió de conèixer Europa, de gaudir dels parcs d’atraccions, de banyar-se en un mar diferent, en definitiva d’experimentar i viure l’adolescència com mai abans havia somiat. Però al poc d’entrar al metro és víctima d’un robatori i de retruc es veu immers en una trama repleta de perjudicis pels ciutadans que l‘envolten. Al mateix temps entreveu una noia de la qual s’enamora perdudament a simple vista i de cop i volta apareix al túnels del metro sense quasi bé adonar-se’n. Sí, és un començament vertiginós però que ens atrapa ràpidament.
A partir d’aquí la seva vida canvia de forma inexplicable doncs sembla que es trobi en una altra ciutat tot i compartir elements de la que acabava d’aterrar, es troba en uns altres túnels on les fites dels seus habitants estan condicionades a escapar, a alliberar-se. Però allí hi troba l’estimada de la qual s’ha enamorat i no sap si voler tornar al seu món real o continuar experimentant en aquest espai tan estrany; com és lògic Yubley pateix per entendre a quina realitat estranya ha anat a parar. I nosaltres també.
Aritzeta juga amb el Yubley perquè en cap moment el noi s’adona del què passa al seu voltant: Es tracta d’un món semblant on en la mateixa ciutat hi viuen persones brillants, com models extrets de la ment d’un programador i d’altres que es fan dir quimeres i que semblen revoltats i posseeixen l’anhel de fugir, de canviar l’estatus quo. Yubley es planteja què és la realitat i poc a poc la novel·la esdevé una paràbola dickiana on els sentits d’en Yubley semblen enganyar-lo i la percepció d’aquella realitat es torna confusa. El fet de barrejar-hi de forma explícita personatges de la mitologia grega encara afegeix confusió i als lectors ens deixa més perplexos
.
Deia que nosaltres com a lectors tampoc sabem per on la ment de l’autora ens porta de forma subreptícia. Aritzeta també juga amb el lector doncs no explica en cap moment quin és o com funciona aquest món alternatiu on ha traspassat en Yubley. Només ofereix algunes pistes que podem interpretar com vulguem. Potser les més clares són les referències als dos únics llibres que es poden trobar als quioscs de l’estranya ciutat: Un món feliç d’Aldous Huxley i especialment Introducció a l’ombra de Manuel de Pedrolo. Però tanmateix al lector li costarà obrir la ment a aquest estrany univers on la realitat es comparteix amb elements propis dels videojocs.
És possible que ens costi copsar l’objectiu al que l’autora vallenca volia arribar però per a compensar-ho trobarem una prosa fluïda, dinàmica i plena de vida que no ens deixarà temps a pensar massa. Sí, Aritzeta escriu amb ofici i empeny amb ritme l’estranya trama argumental. Cal pensar, però, que ha teixit un argument insòlit al voltant de la paraula “Quimera”, unint els fils dels seus significats fins a presentar una fantasia que sí, a vegades ens recorda a Dick, d’altres a Pedrolo o Huxley però que no deixa de ser una picada d’ullet a un punt de la nostra vida tan alterat i pertorbador com l’adolescència i les contradiccions i anhels que representa.
Lectura, doncs, intensa; història narrada amb ganes però un pèl massa rocambolesca que deixa a Quimera com una novel·la difícil d’etiquetar i d’assimilar. Potser el més fàcil seria definir-la com una lectura desinhibida que beu de la fantasia i mitologia grega i que pretén alternar amb els universos paral·lels sense oblidar la dura realitat d’aquelles quimeres que portem tots al nostre cap, aquells desitjos inabastables. Cada lector haurà de dir-hi la seva.
Eloi Puig
29/06/2019
|