LA QUINTA
FASE DE LA LUNA
(2018)

Sergio Gaut
vel Hartman

Editorial:
La máquina
que hace ping
(2018)

Col.lecció:
Incontinencia suma

Núm: 3

Pàgines: 284

Que Sergio Gaut vel Hartman és un autor inclassificable comença a cobrar sentit ara que porto uns quants relats seus llegits. I això és bo perquè mai saps que et pot oferir una lectura seva. De manera que encaixa molt bé en aquesta col·lecció de títol grotesc i entranyable titulada Incontinencia suma (que espero i desitjo faci referència a una frase mítica pronunciada en una de les millors comèdies de la història del cinema) que intenta trencar les normes del fantàstic, o almenys sorprendre al lector de forma continuada.

La present antologia, La quinta fase de la Luna, és doncs un compendi de relats del mateix Gaut vel Hartman que aplica aquesta premissa: Sorprendre, innovar i trencar esquemes. El vaig començar a llegir durant les vacances d'estiu doncs el petit format de butxaca (que trobo cada vegada més proper i amb un aire retro molt entranyable) és perfecte per portar el llibre a qualsevol lloc però em vaig aturar a meitat de l'antologia per agafar aire,doncs si una cosa tenen aquests contes és que són preferibles degustar-los amb calma donat que tant et poden atrapar com deixar-te perplex.

I és que l'autor utilitza el surrealisme i la fantasia de forma natural barrejant els termes d'una manera tan quotidiana que crec que caldria s'ha inventat un nou subgènere al qual podríem dirigir-nos com “surrealisme fantàstic”. El problema és que tots sabem com a en Sergio li agrada tensar la corda d'aquest surrealisme i arriscar amb propostes que ratllen la incomprensió massa sovint. I així ho corroborem amb aquesta antologia: Tant hi podem trobar obres notables com d'altres que no suportem, sempre tenint en compte, però, que l'estreta frontera que separa la realitat i la fantasia està emboirada per un excés de surrealisme que a vegades se'ns dissipa i ens permet veure més enllà, i que en canvi, d'altres vagades aquesta boira es compacta i no permet veure-hi o entendre què ens està dient l'autor.

Per començar, tenim una portada que presumiblement fa referència al títol de l'antologia i a la nostra lluna amb una il·lustració on sembla que l'entrelluquem a través d'uns estrips, com si no poguéssim discernir la imatge del darrera. Com a anècdota comentaré que jo no he pogut evitar en cap moment que la imatge em recordés el perfil de l'illa de Tenerife... coses de ser geògraf suposo. Sóc incapaç de veure cal altra cosa.

Tot i ser una antologia eclèctica voldria constatar que l'autor focalitza molt la seva atenció en un tema pròpiament de ciència-ficció com serien el desenvolupament de poders mentals i per altra banda una ambientació sovint centrada en la repressió de la dictadura argentina als anys setanta. Curiosament els contes on conflueixen aquests dos elements han esdevingut sense dubte els millors del recull.

“Expansión” és un conte sobre la possibilitat quasi infinita que la ment s'expandeixi a través de drogues o d'altres teràpies alternatives i no sempre innòcues. Interessant al començament però els desvaris de la ment de la protagonista ens porten a buscar allò irracional i el relat se'n ressent al final.

“El crujido de la escarcha” és un dels exemples de narració surrealista de l'autor que no comparteixo, on tot és possible i on l'humor es combina amb una narració visceral conduïda a través de diàlegs curiosos i versemblants però que afronten imatges que nos ens caben a la ment. Un deliri surrealista

Una més que colpidora aposta futurista és “Hermanos del dolor” sobre sectes en un ambient cyberpunk. M'ha agradat el seu tractament i també el final. Directa i sense contemplacions.

“El círculo se cierra” és un altre conte més que notable que agafa com a base el patiment de les víctimes de les dictadures de Sud-Amèrica per proposar-nos una història fantàstica sobre els esperits que se li apareixen a un general retirat però amb passat fosc. Com sempre, els diàlegs, punyents i ben treballats són un dels puntals del relat.

En canvi, “Mercaderes del tiempo” és un conte a priori molt interessant sobre la compra-venda de temps (literalment) però que es va complicant fins a fer-se poc entenedor. És una llàstima doncs apuntava maneres.

“Las alas rotas” és un relat inclassificable que flirteja amb la càbala i els mites jueus però també insereix una falca en moviments socials com el comunisme. Té punts de Borges i té moments molt impactants. Però crec que caldria treballar més la relació dels dos protagonistes principals perquè els esdeveniments fantàstics o de pura ciència-ficció (segons com es mirin) que hi trobem siguin més creïbles o s'afrontin amb més base.

“Último recurso” porta un plantejament que podria recordar algun gag dels Monty Phyton: Un govern es reuneix per analitzar la crisi suprema que pateix l'estat i tot un reguitzell de ministeris absurds hi diuen la seva. Els resultats, però, es compliquen (com ja va sent normal amb els contes de Sergio Gat vel Hartman) i les bones sensacions inicials esclaten sota la dictadura de l'absurd i el surrealisme.

Continuem amb “Anidados”. El que a priori semblava una curiosa i fins i tot divertida manera d'aventurar-nos en una història de guerres de telèpates i extraterrestres amagats en cossos humans acaba sent un batibull incomprensible amb el que l'autor ens vol fer reflexionar des d'una perspectiva un tant impactant sobre que les aparences enganyen.

Pel que fa a “Triangulos de colores”, m'ha deixat amb la boca oberta. Un relat dur que comença de forma perfecta i que ens endinsa en un dels vagons de la mort que portava a jueus, comunistes, gitanos etc a ser executats a alguns dels camps de concentració nazis durant la II Guerra Mundial. M'ha encantat la visió claustrofòbica de la protagonista. El curiós és que tot el relat està narrat amb molt de mestratge però el final, simplement no l'entenc, m'ha deixat, com deia amb la boca oberta.

“En la estepa” és un conte on la metaliteratura agafa les regnes per submergir-nos en una altra delirant proposta surrealista on els protagonistes d'una novel·la es veuran abordats pel personatge principal d'una altra, amb el permís del mateix autor que està escrivint el conte (d'aquí allò de la metaliteratura). M'agrada la idea però trobo que no arriba a enlloc i que acaba amb un final poc digne.

Finalment, “La banda de los bicéfalos” és juntament amb “El círculo se cierra”, el conte que m'ha agradat més. Tornem a comprovar com la repressió de la dictadura argentina va causar, com és comprensible, molts traumes que intenten il·lustrar-se amb relats com aquest. En aquest cas, comprovem com les desmesurades tortures alteren una ment d'una víctima i propicien que aquesta es separi literalment del cos quan aquest mor i ingressi en la d'un nadó acabat de néixer. Són idees valentes que m'han atrapat molt i m'han agradat de forma particular, a mes retrobem un conte molt ben narrat per part de l'autor que no podem deixar de llegir en cap moment. El relat conté elements que recorden a altres històries d'aquesta mateixa antologia com “Las alas rotas” i curiosament també m'ha vingut al cap un plantejament molt similar que vaig llegir en relat aparegut a la Catarsi 21, “Les transaccions pre-natals d'en Lucio” del també argentí Néstor Darío Figueiras.

Llegir una antologia d'aquesta mena et porta un gust agredolç, doncs en ocasions no saps ben bé si no has estat capaç de captar la manera, com deia, arriscada i demolidora amb que l'autor tracta el seu particular surrealisme però tanmateix cal entendre que aquest risc pot portar a que un conte l'acabem trobant tant extraordinari com tot el contrari, la frontera, insisteixo és feble en molt llocs i segons el nostre tarannà i els nostres particulars gustos podrem traspassar-la i quedar-nos-hi retinguts.

Pel que intueixo, a un servidor el surrealisme desmesurat de Sergio no m'acaba de convèncer i potser sóc més partidari de les històries més estructurades i especialment amb finals més concrets.

Eloi Puig,

12/10/2018