CATARSI 21

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2017)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 21

Pàgines: 54

Traductors:

Edgar Cotes
menut

És possible que el fet que l‘anterior número de la revista Catarsi, el 20, m’agradés molt, hagi repercutit de forma negativa en la present ressenya. I és que si l’esmentat número 20 el vaig trobar molt rodó, la que va ser la darrera Catarsi de l’any 2017 l’he trobat més aviat fluixota. Cap dels quatre contes m’han entusiasmat especialment tot i trobar-los majoritàriament correctes. En canvi, a l’apartat de les il·lustracions haig de felicitar als dibuixants, especialment per la portada de Martín de Diego i la il·lustració de Takeshi.

Obre la revista el conte “Penélope” de Pablo Arreche, un relat de ciència-ficció de caire clàssic on la IA d’abord d’una nau generacional desperta a una passatgera perquè és la única persona amb les suficients capacitats per resoldre els problemes mecànics de la nau. Conte correcte amb un final potser sorprenent però que no m’ha acabat de contentar.

Seguim amb “Les transaccions prenatals d’en Lucio” de l’infatigable escriptor argentí Néstor Darío Figueiras. El relat s’encabeix dins la fantasia amb elements crítics cap a les dictadures dels anys setanta de sud-amèrica. És un relat que pretén donar una visió pertorbadora de qüestions tan delicades com el rapte de nadons o de com alguns d’ells van anar a parar en mans equivocades. El punt crític és molt respectable, però al relat li manca una mica de força al meu entendre.

“El pis del mig” de Joaquim Casal és una d’aquelles històries que a priori m’enganxen molt: Misteris sobre llocs que sembla que no apareguin al mapa o que potser estan ubicats més enllà de la nostra comprensió (Aquí m’ha vingut al cap un dels relats de José Antonio Cotrina a la Catarsi 4). Però reconec que em tira enrere molt les històries que són explicades a través de manuscrits trobats convenientment per una persona pòstuma doncs sempre hi cap el dubte de si aquella persona s’ho estava inventant o no. I la persona que ho llegeix no té prou elements per valorar-ho del tot. L’ambigüitat final tampoc m’acaba de fer el pes.

El darrer relat es titula “La gent invisible” de Margaret Killjoy i ens endinsa en una ambientació futura amb aires distòpics sobre cibertecnologia i hackers informàtics. Tot i començar força bé crec que s’acaba enredant massa i el fil argumental al final se ‘ha escapat. Tot i això es deixa llegir correctament.

Com a colofó, l’Antoni Munné- Jordà ens explica el primer Encontre de Ciència-Ficció en català i el posterior naixement de la SCCFF, ara fa vint anys a Vilanova i la Geltrú.

Eloi Puig

18/08/2018