LA SEGONA ESTRELLA
(2021)

Albert Plans

Editorial:
Més llibres
(2021)

Col.lecció:
---

Núm: 30

Pàgines: 196

Amb una excel·lent il·lustració de coberta —obra d’Ignasi Font— i un títol que ens convida a pensar en el firmament, ens arribava fa uns mesos aquesta novel·la d’Albert Plans, la seva obra debut en narrativa de ficció. I és que Plans té molta experiència en altre àmbits de la narrativa com per exemple en els guions de sèries de televisió (algunes de les quals són autèntics referents a casa nostra) però aquest cop s’ha atrevit a passar a l’altre costat, el fantabulós món de la narrativa... i a més amb un argument de clara ciència-ficció especulativa.

El fet de conèixer la trajectòria professional de l’Albert Plans és una handicap per algú, com jo, que pretén realitzar una ressenya acurada d’una novel·la. M’explico: Plans, com comentava, prové d´un món —el de guionista— on tot està meticulosament dissenyat i preparat i on el ritme, els canvis, els diàlegs estan pensats fins a l’extenuació doncs lògicament estan dirigits a un tipus de narrativa visual que ha d’atrapar ràpidament a la persona que està al sofà de casa amb un perillós comandament a la mà. I sabent això, i veient com ha estructurat la seva novel·la l’Albert Plans, m’és molt fàcil dirigir una ressenya tenint en compte aquesta manera de fer.

Però el més fotut és que no sé mai si realment l’Albert Plans s’ha autoinfluenciat per la seva tasca de guionista o si ha volgut escriure exactament així de forma conscient i sense adaptar les tècniques televisives

La segona estrella és una novel·la de lectura ràpida, eficient i sense pretensions ocultes. Una narració escrita en present (cosa que sempre m’agrada) i amb intercanvis constants de personatges i escenaris. Frases curtes. Molt curtes. Sense capítols pròpiament dits, només paràgrafs, textos de narració breus que s’encadenen a un ritme vertiginós. Es combina el diàleg directe amb l’indirecte de forma natural i ens obre les portes a una aventura, com comentava, de lectura fàcil i de premissa inquietant. I tot això, no és dolent però tampoc és potser el millor per a una novel·la si busques certa profunditat. He tingut una sensació semblant a la que vaig notar al llegir Aquell d’allà no soc jo del també guionista Pau Escribano: Una història molt entretinguda i que de seguida s’encabeix perfectament en una estructura visual però que li manca potser un major treball amb els personatges i amb l’ambientació.

Però soc un cas. Encara no he parlat pròpiament de la novel·la i això, a aquestes alçades demostra que no vaig al gra i em perdo amb filosofies diverses. Som-hi:

Ens trobem en un futur proper on les feines precàries son el pa de cada dia, on la contaminació és tan normal que ja no se’n fa un cas especial i on l’escalfament global s’ha materialitzat de forma preeminent en una ciutat mediterrània com la capital catalana: La Calor sufocant o els incendis continus als boscos son algunes de les conseqüències. Podem entreveure que la tecnologia ha evolucionat una mica amb hologrames pels carrers o assistents de mòbils amb personalitat pròpia o curiositats com el fet que alguns incendis siguin apagats per drons.

La segon estrella ataca de seguida amb un començament prometedor: Una noia es desperta a Barcelona sense recordar ni qui és ni on es troba. Està desvalguda i només un sense sostre sembla que l’ajudi mínimament. Aviat, però, la Sara descobrirà que en situacions d’extrem nerviosisme podrà moure objectes amb la ment. Sí, estem parlant de Telecinesi i ella no recorda com ha arribat a assolir aquesta capacitat.

Excel·lent premissa doncs. Un començament potent però que s’alenteix de seguida i li costa acabar d’agafar força. Tot i així, els primers capítols on es presenten els personatges mantenen l’interès. Parlant de personatges, n’hi ha dos més que composaran el trio protagonista: Tenim al jove enamorat i al Juli, un periodista de vida fracassada amb problemes familiars i pendent de si l’acomiaden de la feina o no. Aquest últim, en la meva modesta opinió, és el personatge que té un tarannà més ben perfilat i amb qui de seguida acabes empatitzant. En canvi amb la Sara, la suposada protagonista, l’he trobat massa freda (és cert que les seves circumstàncies de manca de memòria afavoreixen aquest adjectiu) però trobo que evoluciona poc en capítols posteriors i es queda massa ancorada i distant. Pel meu gust li manca una mica de passió a aquest personatge.

Així doncs, tenim una situació inicial que ens evoca a somiar amb una capacitat mental extrasensorial, embolcallada en una ambientació de thriller que acaba esdevenint una road movie per Catalunya, fugint i cercant respostes. Aquestes arribaran al final sense problemes, tancat de forma eficient la història.

El resultat és una novel·la molt correcte, repeteixo, fàcil de digerir i amb alguns elements intrigants que mantenen l’atenció del lector tot i alguns alt-i-baixos a l’argument. La seqüenciació de les escenes ajuden a seguir llegint sense aturador però també li treuen la profunditat necessària per que ens integrem a fons amb la història. Només un personatge crec que està a l’alçada però això no significa que la resta no encaixin bé.

En definitiva, La segona estrella és un bon debut, d’estil planer i efectiu, tot i que potser poc arriscada argumentalment parlant. Potser les expectatives creades al començament et descol·loquen una mica a mesura que avança la narració però tanmateix crec que paga la pena acostar-s’hi.

Eloi Puig
15/04/2022