SELFIS
(2017)

Ricard Ruiz &
Saïd El Kadaoui

Editorial:
Columna
(2017)

Col.lecció:
Clàssica

Núm: 1125

Pàgines: 220

Qui ho deia que la literatura no podia competir amb altres mitjans en innovació i valentia? Si bé és cert que la lectura manté uns estàndards bastant estrictes en com expressar-se, de quan en quan ens topem amb experiments literaris com aquest Selfis, firmat a quatre mans per Ricard Ruiz i Saïd el Kadaoui.

I és que l’esmentat experiment és doble: Per una banda Selfis és una novel·la amb forta càrrega juvenil precisament perquè els seus protagonistes són adolescents i perquè tot l’entorn en el que es mouen està pensat i digerit des del seu punt de vista. I el principal focus d’atenció amb que Ruiz i el Kadoui treballen és amb la llengua. Els nostres protagonistes són joves d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona, Santa Coloma de Gramanet (Santako pels amics), la qual coneixen perfectament els dos autors. I d’allí han recollit com parlen els joves d’instituts en barris poc apoderats: El resultat és una barreja entre el català i l’espanyol amb anglicismes constants. I això és precisament el que reflecteixen els autors a la novel·la: Un llenguatge nou (o no tant) que recull expressions en els dos idiomes que es parlen de forma comuna a Catalunya (que per alguna cosa som bilingües): el català i l'espanyol. El resultat és un catanyol quasi perfecte (si això existeix), una hòstia amb la mà oberta a la RAE i al nostrat Fabra, però tanmateix una realitat que queda ancorada en aquest petit món urbanita de la perifèria barcelonina. Seria interessant saber si els joves d'instituts d'altres zones de Catalunya segueixen aquesta tendència o no.

L’altra cara de l’experiment és com mostrar tot aquest batibull lingüístic: I aquí els autors l’encerten al narrar-nos la història sota dos punts de vista però sempre en primera persona. I a més, oferint-nos el 100% de la novel·la com estaria escrita a les pantalles dels mòbil, d'ordinadors, mitjançant missatges de whatsapp, al facebook o en forma de missatges de veu. És una visió innovadora que connecta directament amb el ritme d’aquesta adolescència que rep mil i un inputs en format digital cada dia i que té desenes de formes comunicar-se. Així, comprovarem com els pensaments dels dos protagonistes estan expressats com si els llegíssim de forma digital. No és el primer cop que em trobo amb aquests elements innovadors: Fa uns anys, Susana Vallejo també experimentava de forma semblant amb una de les seves millors novel·les: Swich in the red

Els autors ens han preparat un tour de force amb un triangle amorós com a epicentre. Els vèrtexs estan constituïts per una noia (la Llum, que no apareix a la novel·la) i per dos nois. El primer és en Rachid, fill d’immigrants marroquins, enamorat de la Llum i amb un sentit d’inferioritat fruit de no saber ben bé a quin món pertany: És un moro pels d’aquí i un europeu pels d’allà. També tenim al Kim, un noi bisexual que té una relació de oberta amb la Llum i manté una certa rivalitat amb el Rachid. Ells dos seran qui narraran les seves inquietuds durant un viatge de l’institut pel Marroc. Des de la dinàmica Marràkech fins les contemplatives dunes de Merzouga.

Aquest viatge, però, donarà peu als autors per introduir-hi una trama al voltant del perquè la Llum no ha anat de viatge. Poc a poc anirem descobrint les raons de tot plegat i ens endinsarem en un món adolescent replet de drogues, sexe i moltes inseguretats. Si els autors han aconseguit plasmar aquesta realitat adolescent és un punt que haurà de jutjar el lector. Probablement no actuïn, o no s’expressin igual, uns estudiants de Santako que uns de Sant Cugat…per posar exemples antagònics... encara que de rerefons probablement tinguin els mateixos interessos.

La lectura és farragosa al començament, per una banda perquè encara no entrelluquem on volen anar a parar els autors amb una trama que costa d'arrancar, però sobretot perquè costa acostumar-se al llenguatge, a aquest catanyol que ens fa agafar tan somriures com esgarrifances. Però poc a poc, sense adonar-nos-en l’anem assumint i entenent totes les excepcions i paraules (o gairebé totes, he hagut de buscar que coi vol dir “swag”) i esclar, les referències culturals i cinèfiles que hi són molt presents; els protagonistes per exemple tenen una especial predilecció per la sèrie Joc de trons, cosa totalment natural per altra banda. (Més difícil de creure és que sàpiguen qui és el cenobita de Hellraiser). Sigui com sigui, aquesta barreja impossible de llengües, cultura, referències polítiques i l’ambient propi d’un institut se’ns va introduint de forma subreptícia i de cop i volta te n’adones que ja estàs integrat dins el particular univers del Kim, el Rachid i la Llum. Un altre punt a favor pels autors.

La relació amorosa dels tres joves, destructiva per moments però que en d'altres sembla assolir una intensa comunió m’ha recordat de forma molt clara una excel·lent pel·lícula mexicana: Y tu mamá también dirigida per Alfonso Cuarón, on també la relació entre el trio protagonista esdevenia caòtica però a la vegada totalment hipnòtica i absorbent, com una comunió de cossos i de personalitats que s’ajusta poc a poc i acaba encaixant a la perfecció. A Selfis no tenim la presència física de la noia (la Llum) però sí els records que es van destapant a mesura que llegim pàgines i que de retruc, a part de desvetllar misteris, ens aprofundeix en la relació de tots ells.

Selfis potser és un experiment curiós, un autoretrat d'una nova generació, però crec que arriba allà on volia fer-ho i que Ricard Ruiz i Saïd el Kadaoui aconsegueixen crear-nos una incomoditat doble, tant per la banda del (per alguns) llunyà món adolescent de barris perifèrics com també alhora d'entendre que les llengües estan vives i es van adaptant al seu entorn. El catanyol pot esdevenir una realitat palpable en diverses àrees de l'entorn de Barcelona, a l'igual que l'spanglish ho és, per exemple, a Nova York.

Una de les propostes més originals dels darrers temps.

Eloi Puig, 22/12/17