SIMULACIONS
DE VIDA
(2014)

Enric Herce

Editorial:
Males Herbes
(2014)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 12

Pàgines: 292

L’any 2009 uns quants afeccionats a la ciència-ficció publicàvem el primer número de la revista Catarsi, la per llavors única revista en català dedicada íntegrament al gènere fantàstic. El primer relat d’aquell llunyà número 1 de la revista va ser per un conte sobre intel·ligència artificial titulat “CPU” del reusenc Enric Herce. El relat fou molt de l’agrat del jurat tal com vaig comentar en el seu moment a la ressenya:

“CPU” és un relat força original, tractat de forma coherent i no sotmès a cap sorpresa final. Cal dir que va despertar un sentiment quasi unànime en el jurat: Tots els membres van creure que la idea donava per més i que potser es podria profunditzar escrivint més capítols o fins i tot realitzar una novel.la curta.

I sembla que l’autor es va prendre aquestes paraules com una empenta perquè cinc anys després publica a l’editorial Males Herbes el que és la seva primera novel·la en català: Simulacions de vida, basada en aquell llunyà relat que va escriure per la revista Catarsi. Això vol dir que en menor o major mesura em veig (a l’igual que als altres membres del jurat d’aquell número inaugural) una mica responsable que l’Enric Herce hagi tirat endavant amb el projecte i això et fa sentir molt cofoi. He seguit de forma regular els escrits de l’Enric Herce, les seves novel·les i contes, i només em falten algunes col·laboracions en castellà escampades per algunes revistes i el que sí puc assegurar d’entrada és que Simulacions de vida és la seva millor novel·la escrita fins ara.

Anem per feina: Simulacions de vida té de punt de partida el relat (íntegre) “CPU”, tal com he comentat abans, però tot i que a priori semblava que la novel·la assentaria com a punt central la intel·ligència artificial, les seves temàtiques es van obrint a poc a poc com un ventall heterogeni per passar també lleugerament sobre el ciberpunk, la manipulació genètica o la novel·la catastrofista d’influència distòpica. Molts punts oberts i correctament tancats al final de la novel·la però que provoquen que l’esforç de l’autor es vegi dividit per massa branques tan temàtiques com argumentals i que no tingui prou temps d’aprofundir-ne en cap, especialment en l’esmentada aproximació a la intel·ligència artificial.

L’estructura de la novel·la ens mostra un calidoscopi de personatges interrelacionats entre ells sense líder cap visible que empenti la història. Això vol dir que cada capítol està enfocat a una persona que viu una sèrie de situacions a través de les quals ens adonem dels moments distòpics que viu el nostre planeta – tot i ser embrionaris- i també del nivell de tecnologia que la humanitat ha assolit. Aquesta es manifesta sobretot a a través dels logs, una mena d’ordinadors personals portàtils – no massa allunyats dels actuals mòbils intel·ligents- que permeten la connexió a la xarxa instantàniament, així com moltes altres aplicacions d’us quotidià. Aquests logs seran un element importat en la trama de Simulacions de vida.

Aquesta visió parcial, només portada pels personatges de torn té com a factor positiu una lectura lleugera i amena que ens aporta la informació que a l’autor li interessa donar. Per altra banda, distribuir tota aquesta visió del món que ens envolta en quasi una dotzena de personatges provoca que el conjunt de la novel·la se’n ressent al no poder afiliar-nos al tarannà de cap d’ells i no fer-los una mica nostres. Vaja, que es converteixen en personatges grisos i un pèl difuminats. També afegir que la part de la novel·la més dedicada al nostre estimat CPU del conte original és massa escassa pel meu gust.

La prosa d’Herce és molt eficient de manera que cada capítol funciona com un relat quasi autosuficient i el conjunt com una mena de fix up ben treballat i cohesionat. Herce escriu tant en tercera persona com en primera i no dubta en allargar els capítols que troba més interessants en detriment dels que ja exposa tot el que havia de dir en poques pàgines. Un fet destaca sobre altres: Els personatges no tenen nom propi, sempre són referits amb identificacions comunes (el lladre de logs, la germana de tal, etc...). Potser aquesta deshumanització dels personatges vulgui lligar-se amb la fusió progressiva que tothom té avui dia amb la xarxa – i que a Simulacions de vida és encara més evident- o potser sigui un simple recurs literari; el cert és que això ens fa perdre una mica en alguns moments donat el volum de personatges i la manca de l’arrelament d’aquests a la ment del lector.

M’ha agradat la novel·la per la seva estructura i per la més que satisfactòria prosa de l’autor. M’ha faltat però, més intriga, més energia en alguns moments claus al mig de la novel·la. Herce ha escrit una trama amb tants fronts oberts que s’ha hagut de preocupar de tancar-los tots. I ho ha aconseguit però deixant en molts moments a banda la força de l’emoció i de la capacitat de commocionar-nos.

En definitiva una notable novel·la que tot i partir d’una premissa sobre intel·ligència artificial, també hi descobrim molts altres punts en comú amb la ciència-ficció més propera. Una novel·la molt elaborada a nivell literari i de trama però que peca de manca de concentració i de certa desmesura en els personatges i en les fites que vol cobrir.

Menció a part es mereix l’editorial Males Herbes per la seva enorme tasca en publicar ciència-ficció en català, tan per autors catalans com per les traduccions que ens van regalant des de fa un temps. Aquest és el primer llibre que llegeixo de l’esmentada editorial i tenint en compte la seva grandària i experiència, he trobat un resultat francament notable.

Eloi Puig 29/12/14