CATARSI 1
(2009)

Diversos autors

Editorial:
Catarsi editors
(2009)

Col.lecció:
---

Núm: 01

Pàgines: 68

Catarsi és el títol que es va triar en el seu moment per anomenar a una nova revista literària de gènere que publicarà relats, entrevistes i articles en català o traduïts a aquest idioma amb la finalitat de promoure els gèneres fantàstics en una llengua que per desgràcia els ha desatès durant molt de temps. La revista neix en el sí de les Tertúlies Catalanes de Ciència-Ficció, Fantasia i Terror (Ter-Cat) de mà d’alguns dels seus integrants i té previst aportar periòdicament nous relats i nous treballs relacionats amb el fantàstic. D’aquesta manera pren el relleu d’una altra revista que fins fa uns mesos publicava relats en la nostra llengua. M’estic referint a Miasma que durant un temps va ser l’únic referent on trobar contes de ciència-ficció, fantasia i terror escrits en català.

Realitzar una ressenya del número 1 de Catarsi no és una tasca fàcil doncs un servidor hi ha estat vinculat de manera més o menys intensa. Tot i això vull garantir el màxim d’imparcialitat en els meus comentaris i obviaré valorar els articles on hagi inclòs la meva signatura. Cal recordar que tot hi haver estat part del jurat que va escollir els contes d’aquest primer número, van ser fins a 6 les persones que van llegir, triar i en definitiva seleccionar els relats que van sortir finalment publicats el passat Sant Jordi. Això significa que la meva aportació només va tenir 1/6 part de pes en la tria final, tot i que també afegiré que tots els relats apareguts en aquest primer número tenen, segons el meu punt de vista, qualitats suficients per ser publicats.

Anem però al que ens interessa: Aquest primer volum conté set relats inèdits, un de clàssic – rescatat i traduït de nou en la commemoració del centenari d’Edgar Allan Poe-, una entrevista i un assaig. Una mostra doncs, prou variada i significativa del que pot oferir la revista i que s’intentarà repetir en els propers números.

“CPU” és obra d’Enric Hercé Escarrà, un autor que es passeja sovint pels premis, revistes i en definitiva pel fandom, tan en català com en castellà i que fa poc més d’unes setmanes treia la novel.la infantil de ciència-ficció Friki. El reusenc en aquesta ocasió ens acosta a una entranyable història d’afecte entre una IA i una noia. “CPU” és un relat força original, tractat de forma coherent i no sotmès a cap sorpresa final. Cal dir que va despertar un sentiment quasi unànime en el jurat: Tots els membres van creure que la idea donava per més i que potser es podria profunditzar escrivint més capítols o fins i tot realitzar una novel.la curta.

Eugeni Guillem és l’autor de “Marea de Temps” un relat en clau de viatges en el temps explicat en bona part a través d’un diari personal. Correctament escrit però massa críptic en molts moments no acaba d’ajustar-se al meu gust. Té unes bones intencions i certament, l’estil de Guillem és correcte però deixa massa penjat el final i això en un relat curt és poc recomanable. L’autor dóna pistes sobre el fet del viatge en el temps però o és massa subtil o com a lector no he sabut trobar ben be la causa-efecte de tot plegat. En tot cas però, es llegeix bé i resulta interessant.

En motiu de la commemoració del bicentenari del naixament d’Edgar Allan Poe, s’ha inclòs en aquest primer volum, el relat “La màscara de la mort vermella”, tot un clàssic de l’obra de l’americà que ens porta un missatge, una moral, sobre l’intent d’esquivar la mort. No és, en tot cas, un dels meus preferits potser pel llenguatge recargolat i la poca predisposició de l’autor d’anar al gra, però se li ha de reconèixer la seva aportació al terror fantàstic de l’època. La traducció – nova- corre a càrrec del menut.

Per engegar la secció d’entrevistes del Catarsi es pensà en diversos noms. Finalment, la proposta més valorada -quasi per unanimitat- fou la d’Antoni Munné-Jordà, escriptor de gènere que també dirigeix la única col.lecció de ciència-ficció en català que existeix actualment. En definitiva una persona que podia respondre –vist la seva perspectiva dins el fandom des de fa 25 anys- tant des de la banda del sofert creador com des de la banda editorial. Munné-Jordà contestà amablement a l’entrevista repassant l’evolució del gènere a Catalunya, la seva pròpia obra i altres aspectes sobre el moment –delicat- en que es troba la ciència-ficció i la fantasia.

Presentar a Santiago Eximeno a hores d’ara hauria de ser innecessari. Escriptor amb diverses obres a l’esquena també és el gestor de Ediciones Efímeras. El madrileny va tenir la gentilesa d’enviar dos relats per ser traduïts en aquest primer número de Catarsi. Ambdós foren seleccionats i tot i que “Estimat Carles” va ser qualificat com el millor d’aquest primer Catarsi, particularment prefereixo aquesta història malsana, surrealista i terrorífica que és “Putxinel.li”. El conte ens mostra el despertar d’un putxinel.li després d’una inconsciència que ha pogut resultar fatal. Aquest i el seu portador- un humà sense iniciativa- investigaran què ha passat mentre eren inconscients. “Putxinel.li” és un relat que barreja elements fantàstics en una ambientació terrorífica; és visceral, innovador, diferent i pel meu gust combina esplèndidament les dues vessants d’un teatre de titelles: tant la de l’espectador com la dels propis putxinel.lis, esclaus i amos d’una situació insostenible. La traducció del castellà, amb tots els possibles defectes –hi va haver llargues discussions sobre l’èmfasi que calien tenir certes expressions- recau en un servidor.

“Capturadora de somnis”, de Pep Burillo és una altra història, en aquest cas també de caire fantàstic que et deixa un bon regust un cop llegida. Potser la seva simplicitat i el no pretendre més que entretenir-nos a través d’una bona idea és una de les seves millors virtuts. John és un noi que cada dia descobreix un vídeo misteriós a la pantalla del seu ordinador. Les imatges són normalment confuses i sense lògica però poc a poc anirà esbrinant el seu significat. Curt i amb final ben trobat.

També s’ha traduït una obra de l’anglès, gentilesa de Gareth D. Jones, un autor que no para d’escriure i de publicar contes de ciència-ficció, també traduïts a altres idiomes com l’estonià o el català. “Obridora de carreteres” és un relat un pèl estrany, que no saps ben be com agafar-lo. En un primer moment un es pensa que la traducció és fluixa però no és veritat. La qüestió és que Jones narra el seu conte amb frases senzilles, poc elaborades; També, una vegada s’acaba el relat un té la tendència a pensar que és una bajanada… però si es recapacita, podrem llegir-hi entre línies… i potser es convertirà en una història més desenvolupada del que ens pensàvem. L’ambientació, més que rural és pagesa amb un sentit despectiu de la paraula. Sembla que estiguem contemplant l’Amèrica profunda de mitjans del segle passat. En un poble arriba de cop i volta un artefacte misteriós provinent “del cel”. Jeb, un noi de 12 anys s’insta a portar-lo al poble per ser investigat. A partir d’aquí però, les vides dels seus habitants canviaran doncs altres màquines arribaran i construiran una carretera. Aquesta carretera pot resultar a la vegada una metàfora del progrés però també de l’incertesa d’un futur que no es pot preveure. Tot i així, resulta a vegades, un relat una mica descompensat.

Sergi Ruiz ens presenta “El tractament de la ciència-ficció a TV3”, una reflexió entorn a com la televisió pública catalana ha tractat les diverses sèries de ciència-ficció al llarg dels darrers 25 anys. És una aportació valuosa en el sentit que fa una repassada força exhaustiva de les apostes que en el seu moment feu TV3. No es tracta aquí de mirar-se amb lupa si una sèrie es va cancel.lar o no o si una altra va ser canviada d’horari sense avisar -cosa que per desgràcia en el món de la ciència-ficció passa sovint-. En tot cas, l’estructura d’aquest petit assaig és un tant irregular, barrejant conceptes i sense un ordre massa establert. Tampoc resulta molt crítica, si no més aviat descriptiva, però ens dóna una idea global del pas de les esmentades sèries per aquesta cadena.
 
Albert Valls, menut, ens acosta amb “Viatge de noces” a un relat ple d’acció i tòpics sobre espionatge industrial en una Barcelona futura. La història en sí està ben portada però es nota que forma part d’un ens més gran. De fet ja és el segon relat que llegeixo ambientat al mateix univers. El primer –“Una utopia efímera”- fou publicat al quart número de la revista Miasma en la seva edició en català i fou també finalista als premis de la revista- El fet de pertànyer a un univers més ampli no té per que resultar negatiu, però en el meu cas prefereixo relats més tancats. Tot i així, els paràgrafs dedicats a l’acció tenen un bon ritme -potser a vegades recorda massa a una film, molta fluïdesa i resulten entretinguts de llegir. Cal esmentar uns darrers paràgrafs tensos. Com ve sent costum en mi, recomanaria a l’autor que es centrés en històries aïllades o que realitzés una novel.la curta amb tot el material que té.

Finalment tenim a “Estimat Carles”, el segon relat enviat per Santiago Eximeno. Aquest és sense cap mena de dubte el conte amb un final més lapidari. És una història de les que una frase final dóna sentit a tota la narració. Un relat que comença com una carta que conté un missatge d’afecte i desesperació a parts iguals i acaba resultant tràgic. És una d’aquelles històries que porten el mal rotllo una vegada l’has finalitzada. I aquí recau la seva gràcia per incloure-la com a conte de terror i angoixa… sense cap element fantàstic. La traducció l’ha realitzada Carles Quintana.

Això és tot, només afegir que la portada va anar a càrrec de Carles Quintana i que evidenciava l’homenatge a Sant Jordi en clau fantàstica i que la contraportada és una il.lustració expressament realitzada per complementar el relat “Estimat Carles”. És obra de Pepo Martín.

El col.lectiu que treballa per oferir el Catarsi núm 2 està obert a rebre més aportacions, idees o suggerències per mirar de continuar amb la tasca de promoure els gèneres fantàstics en català.