SIS PAMFLETS DE POR I
UNA TRADUCCIÓ
(2022)

Antoni Munné- Jordà
i Jules Verne

Editorial:
Medusa Editora
(2022)

Col.lecció:
Balandra

Núm: 1

Pàgines: 100

Tots coneixem el tarannà reivindicatiu de l’Antoni Munné-Jordà literàriament parlant. La seva dèria per escriure diferent cada cop, per superar-se o per trencar esquemes contínuament. Però no tots coneixem el seu aspecte més reaccionari i visceral. I aquest petit recull de sis contes (i una traducció) ens obre les portes a una sèrie de relats de temàtica més o menys sinistra que l’autor va escriure a finals dels seixanta i fins un parell d’anys abans de la mort de Franco.

I és que aquest fet, els últims anys del dictador abans de la seva esperada mort, son el leitmotiv per alguns dels relats que Munné-Jordà va escriure. Son històries repletes de reivindicació, de rebel·lió juvenil però també de por, d’un horror quotidià que s’establia poc a poc a Catalunya i que prenia la forma de destrucció (encara més) de la llengua i la nació.

Per exemple, a “L’escletxa” un dels contes més ferms d’aquest petit recull, és un exemple del temor que suposava als anys seixanta la immigració massiva a Catalunya per part centenars de milers d’espanyols que buscaven un millor lloc on poder viure. Munné-Jordà ens ofereix un exercici sobri enfocat a la pèrdua progressiva de la llengua, dels costums i de la identitat sota la mirada metafòrica d’un noi que contempla amb espant però sense resignar-se com un poble pot fondre’s poc a poc.

Molt més metafòric i surrealista és el relat “L’embut” que ja havia llegit a la Catarsi 19 (que homenatjava a Munné-Jordà) on se’ns presenta una fugida de la bogeria en un univers poblat per cavalls antropomorfs i on un cop més la pèrdua de la llengua (catalana) és un dels elements on l’autor posa més el dit a la llaga: Queixant-se que la gent deixi de parlar la seva llengua materna per abraçar la forana.

El tercer conte d’aquest cicle contra la repressió franquista és “L’espectre” i ens trobem amb una història a priori típica sobre el fantasma d’un dictador mort en un remot llogaret. Però aquí el temor recau en la seva ombra, en el seu esperit o fantasma que pot seguir fent el mal fins i tot un cop ha traspassat. Una altra comparació amb la imminent mort de Franco però que no pressuposava que amb la seva defunció acabés el règim. Aquest fragment s’explica tot sol:

“El seu cos s’ha corromput entre fetideses de poder, no el vam poder derrocar, i per això el seu espectre aterridor ens manté reclosos dins sepulcres de tenebra. Ja no és ell qui habita el castell dels horrors, però l’urpa del seu rigor encara ens aterreix”.

Aquests tres primers relats, pamflets, com els anomena el mateix autor evidencien, doncs, uns anys de ràbia i de pessimisme sobre el curs de la dictadura franquista i en especial sobre la repressió sobre la llengua i la cultura catalanes. El més trist és que cinquanta anys més tard haguem de tornar a tenir por sobre aquestes mateixos temes veient com els diversos governs de l’estat permeten (i afavoreixen) la contínua destrucció del català.

Amb “El mutant”, canviem de registre completament i ens endinsem amb un conte completament lovecraftià com el que tots hem pensat escriure alguna vegada. També va aparèixer a la revista Catarsi 19 i curiosament ara m‘ha agradat una mica menys. No pel contingut sinó per la manera amb que l’autor trenca la narració per la meitat després que un home es perdi per un bosc i trobi una cova repleta d’horrors lovecraftians per de seguida passar a un moment a posteriori on es filosofa més sobre la vinguda dels primigenis. El trobo, potser, desestructurat però té el valor de comprovar com l’autor es va esmerçar en escriure literatura més a prop del terror que del fantàstic.

“L'escala” és un relat experimental, que ressalta dins el nostre cap com un mantra hipnòtic i ens porta a imaginar una lluita de classes en una edifici on els pisos alts semblen la salvació però poden esdevenir el terror. Tot ell format per un diàleg inacabable entre dos personatges però que m’ha semblat molt refrescant.

El darrer conte es titula “A Jonathan” i és un microrelat que a priori pot semblar un homenatge a cert personatge de Dràcula però que en veritat tracta també de política i de la recent mort (en aquell moment) de Salvador Puig Antich, el darrer assassinat del règim franquista. Molt difícil de valorar

Finalment, l’Antoni Munné-Jordà, gran coneixedor de l’obra de Jules Verne, també ens ha traduït una conte de l’autor francès del que no en tenia cap constància. Es tracta de “Frritt-Flacc” i el cert és que m’ha sorprès per la valentia amb que encara de forma desinhibida els viatges temporals i el terror que es pot amagar darrera. Un metge és despertat diverses vegades a plena nit perquè vagi a guarir a un malalt terminal. Ell s’hi nega repetidament fins que veient que en traurà un bon sou s’anima a fer el viatge a casa del moribund. Allí hi trobarà una gran sorpresa.

Aquest és el primer volum dins la col·lecció ‘Balandra’ que ha publicat la recent creada editorial Medusa, amb seu a Andorra, i que publicarà clàssics i reedicions descatalogades d’autors consagrats. En català i també en castellà.

Eloi Puig
15/04/2022