CATARSI 19

Diversos autors

Editorial:
Catarsi
(2016)

Col.lecció:
Catarsi

Núm: 19

Pàgines: 63

És el segon cop que la revista Catarsi dedica un monogràfic a un autor. Si el primer va ser per a José Antonio Cotrina a la Catarsi 4, aquest cop l'edició especial ha estat dirigida cap l'Antoni Munné-Jordà.

L'autor de la darrera novel·la guanyadora del Premi Ictineu, Michelíada, ha destacat des de sempre en l'àmbit de la difusió de la ciència-ficció en català, tant des de la vessant d'escriptor, com d'editor i també com a dirigent incansable de la Societat Catalana de Ciència Ficció en els darrers anys.

Aquesta revista Catarsi, doncs, ens ofereix en primer lloc un recull de microcontes (Antonimunnejant) escrits per altres escriptors i amics d'Antoni Munné-Jordà a mode d'homenatge. Més endavant trobem una sèrie de relats de l'autor concebuts en diferents èpoques (Des de 1968 al 2014) cosa que evidencia la llarguíssima trajectòria del vilanoví. També trobarem una introducció a la figura de l'autor per part de Jordi Font-Agustí i finalment una més que interessant entrevista orquestrada pel mateix Font-Agustí i pel director de la revista, Albert Valls, menut. La totalitat de l'entrevista es pot consultar també al web de la revista (http://www.catarsi.cat).

Per la meva banda em centraré a comentar breument els relats que el mateix autor ha escollit per a aquest acte d'homenatge. Són contes, com deia de diferents èpoques, influenciats sense dubte pel moment en que van ser escrits i també per altres escriptors dels que Munné-Jordà en seguia la petja. Són històries eclèctiques, i lligades tant a la ciència-ficció com també jugant amb elements fantàstics o directament surrealistes.

Comencem pel més antic, “L'Embut” (1968), potser l'obra més experimental, potser la més fantàstica del recull. Un tour de force d'una fugida de la bogeria en un univers poblat per cavalls antropomorfs. És una conte amb força, sense descansos, amb un ritme frenètic i amb un final tan surrealista com tota la història. M'ha agradat més per la seva energia que per la trama en sí. Curiós,

Seguim amb “El mutant” (1972), aquí clarament influït per Lovecraft segons ens comenta el mateix autor a les postil·les. Un conte més pausat que cerca la por al desconegut i a les sensacions que ens pot despertar allò ocult. Naturalment al tractar-se d'un conte dins l'univers de terror còsmic lovecraftià un ja s'espera més o menys per on poden anar els trets però no treu que l'autor s'hagi esmerçat en escriure de forma potser més aprop del terror que del fantàstic.

“El sol” (1973) és un relat que juga amb els conceptes de llum i foscor però amb una posada en escena del tot realista, potser amb un intent de metàfora que se m'escapa. Es tracta d'una història sobre la depressió, la necessitat de claror i la vida en sí. Potser de forma al·legòrica es podria traslladar aquest missatge a molts moments de la nostra vida quotidiana. En tot cas, és un relat que no m'ha arribat massa.

En canvi “Dins la fosca” (1993) és un relat de caire més clàssic al voltant dels descobriments que fan dos astronautes en un planeta on aparentment no hi ha vida. El conte està estructurat com un diari d'abord amb les converses dels dos protagonistes. És un conte força interessant amb reminiscències a Lem probablement. El punt de ciència-ficció clàssica del recull.

Finalment “L'oratori de Nadal” (2014) és sense dubte el relat més íntim i personal de l'obra. Un obertura en una escletxa que ens deixa veure el pas del temps i les vivències viscudes en moments concrets. Un recordatori per qui va marxar i una història sobre sentiments i records que mai desapareixen. Un conte com deia que probablement només el mateix autor sigui capaç d'assimilar i que va ser escrit per a un mateix. No m'atreveixo, doncs, a valorar-lo.

Esperem que la revista Catarsi ens apropi més monogràfics com aquest. Sempre és enriquidor repassar l'obra d'un autor i que aquest pugui escollir quines històries són les més rellevants.

Eloi Puig,

24/09/2017